Montserrat Catalan: «Els presidents Tarradellas i Pujol tenien maneres diferents d'estimar Catalunya»

Montserrat Catalan (Barcelona, 1950) s’ha jubilat com a directora de l’Arxiu Tarradellas, a Poblet, que porta el nom de la filla del president, Montserrat. Va ser la seva secretària personal des del 1977, quan va tornar al Palau des de l’exili, fins a la seva mort el 1988. Ara, la Generalitat li ha proposat que coordini els actes de commemoració dels 40 anys de retorn del president.

- És la coordinadora dels actes de celebració dels quaranta anys de retorn del president Tarradellas. És una commemoració que no estava prevista.

- El mes de novembre m’ho van proposar des de Presidència i em van incidir en la idea que la Generalitat mai commemora quaranta anys. Sempre són cinquantenaris o centenaris, però aquest any es fa una excepció, donada la situació que viu el país. 

Sempre s'ha de recordar que el restabliment de la Generalitat és anterior a l'aprovació de la Constitució espanyola

- Què pot aportar aquesta celebració en l’actual moment?

- Pot aportar que es conegui que Josep Tarradellas va ser el protagonista d’una Catalunya en canvi. El president Tarradellas representa la continuïtat i el futur. És el continuador de l’obra de govern iniciada pel president Macià. Hi ha una cosa que sempre s’ha de recordar, i és que el restabliment de la Generalitat és anterior a l’aprovació de la Constitució espanyola, el que representa un reconeixement per part de l’Estat de la legitimitat de la institució dels catalans. Ell va seguir les passes del president Macià, que va saber aprofitar unes negociacions i va saber dir que no.  

- Dir que no a…?

- Quan vaig transcriure la gravació de la seva entrevista amb el president Suárez, em va cridar molt l’atenció com ell insistia en les seves posicions. Suárez se li adreçava com a Josep Tarradellas i ell responia que havia anat allí com a president de la Generalitat. Suárez li va dir que “per mi va ser més fàcil negociar la legalització del PCE, perquè tothom la volia, que entrevistar-me amb vostè, perquè això només ho vol vostè i el poble de Catalunya”. Al final de l’entrevista, ell marxava com havia entrat. Tot i que en la nota que es va fer pública es deia que el president Suárez havia rebut l’honorable Tarradellas, que era un reconeixement de la dignitat que acompanyava la presidència.   
 
- Creu que Tarradellas és encara una figura poc coneguda?

- Era una persona amb unes posicions molt concloents, cosa que va fer que un sector del país el veiés com una persona autoritària i egoista.   

- Com el va conèixer?

- Era funcionària de la Diputació i em van assignar a la seva secretaria personal, el 1977. Jo venia de l’empresa privada i em va costar adaptar-me a la funció pública. Però vaig tenir sort perquè a la secretaria del president vaig tornar al ritme de treball del sector privat. 

- Quina impressió en va tenir?

- El primer contacte va ser quan em va cridar per dictar-me una carta. Em va dir “senyora Montserrat”, que era el primer cop que m’ho deien. Em vaig girar enrere i ell em va dir: “que espera algú?”. “Que vostè no està casada i té una filla? Doncs és senyora”. Tot seguit em va dictar una carta per a Maria Macià, la filla del president Macià, que devia fregar els vuitanta anys, i se li va adreçar com a “senyoreta”. Al veure la cara que jo vaig fer, em va dir: “És que és soltera”. Era tot un registre diferent.  

- Després va estar amb la seva vídua.

- Sí. Hi vaig valorar el seu saber estar. Era una persona d’orígens molt senzills. Era modista, va començar a treballar als dotze anys. Em deia que “jo posava agulles a vestits de senyores amb qui anys després vaig compartir taula, i totes em miraven per damunt”. La diferència de classes era molt evident.      

- També Tarradellas era d’origen humil.

- Eren camperols. Ell deia que el seu pare era un republicà liberal. Així li va dir al president Suárez en la primera trobada. Eren de Cervelló, però l’avi patern era d’Osona, de Tona concretament.  

Prenafeta, Benet i Estapé van dir que a l'arxiu només hi havia quatre còpies, però cap d'ells el va trepitjar mai

- Ha dirigit l’Arxiu Tarradellas, a Poblet. És un fons prou reconegut?

- Després de trenta anys, s’estan començant a recollir els fruits del treball fet. Recordo que els primers anys, en alguns mitjans es va dir que era un arxiu tancat en el qual només hi havia quatre còpies de papers de diari. Ho van dir el senyor Prenafeta i el senyor Benet, i un catedràtic d’economia que va treballar amb López Rodó…

- El doctor Fabià Estapé?

- Sí. A qui li havia dit en Lluís Prenafeta. Però cap dels tres va trepitjar mai l’arxiu. Es tracta d’un fons amb més de dos milions de fulls, amb 33.000 fotografies, d’elles 1.183 sobre la indústria de guerra que és inèdit, i amb 64 donacions més. Un fons en el qual han treballat molts investigadors i que ha donat material per a recerques i tesis doctorals. Crec que hi ha un abans i un després en la percepció que es té de Tarradellas després de conèixer el seu arxiu.  
 
- De l’arxiu del president Tarradellas s’han dit moltes coses, com que un dia es va presentar al despatx del president Pujol amb una maleta de documents per obtenir uns diners.

- Amb la malaltia de la seva filla, el president va deixar de pagar la hipoteca del pis que havia comprat per al seu fill, davant del pis que la Diputació li havia cedit a Via Augusta/Ganduxer. L’any 1986, la Caixa li embargava el pis. Ell va demanar a Macià Alavedra que intervingués davant del president Jordi Pujol per veure si li podia retornar els diners del manteniment de la secretaria de la Generalitat a l’exili, que era el que pagava a Lluís Gausachs (secretari general de la Presidència), però només la quantitat que necessitava per pagar la hipoteca. Tarradellas va lliurar a Pujol la documentació que acreditava el lliurament de les finances de la Generalitat republicana al govern de la República espanyola. Es va dir que aquesta documentació estava en mal estat de conservació, però no és cert.

- Esmenta aquest tema del final de la guerra. Ell va estar d’acord en retornar les finances al govern de la República?

- No mai. Ell va discrepar del president Companys en això perquè creia que afebliria la política d’ajuda a l’exili. Els bascos no ho van fer i l’exili basc va ser molt diferent de l’exili català.    

Al final dels seus dies, el president Tarradellas estava hipotecat, el final del president Pujol no té res a veure

- Vostè va ser testimoni de la relació difícil dels dos presidents, Tarradellas i Pujol. Com ho va viure?

- Sí, és cert. Els presidents Tarradellas i Pujol tenien maneres diferents d’estimar Catalunya. La prova és que al final dels seus dies, el president Tarradellas encara estava hipotecat, i el final del president Pujol no té res a veure. Són dos finals ben diferents. El fill del president Tarradellas sempre ha estat al marge de qualsevol activitat política i de l’entorn més proper al seu pare. Va ser degà d’una facultat de ciències de la universitat de Lausana. Són dues maneres molt diferents.
 
- Tarradellas continua sent polèmic. El seu viatge a Madrid a negociar directament amb el poder central abans d’anar a Catalunya va rebre crítiques. 

- Ell tenia molt clar que si en aquell moment, el 1977, no tenia un decret signat pel rei i pel president del govern espanyol reconeixent-lo, de poc li valdria venir a Catalunya dient que era el president. 

- No tem que haver acceptat el marquesat hagi pogut donar enterbolir la imatge de Tarradellas?

- Ha de pensar que la família ho va perdre tot per mantenir la institució. Al final del seu mandat, Suárez li va voler concedir el Toisó d’Alfons X el Savi, que ell va rebutjar. Quan el 1986 se li va concedir el marquesat, va creure que era una manera que la seva família s’adonés que se li reconeixien els sacrificis fets. Són situacions difícils de jutjar fora del context en què es produeixen. Però ell sempre repetia que aquell que actua, té dret al perdó pels seus actes.   

- És difícil imaginar què pensaria ell del procés sobiranista. Però vostè que el va conèixer, creu que ho contemplaria més com el dirigent de l’entitat La Falç que va ser de jove o com el polític pragmàtic que va acceptar el marquesat?

- A mi se’m fa difícil dir ara què pensaria ell. El que sí que sabem és que ell sempre va defensar el millor per a Catalunya i va ser fidel als seus orígens. En la seva primera trobada amb Joan Carles va deixar molt clar que continuava sent el republicà que havia estat. I va ser sempre, per sobre de tot, un patriota català.  

El president Pujol ha visitat Poblet moltes vegades, però a l'arxiu no hi ha estat mai

- Quants polítics catalans han visitat l’arxiu?

- Com a presidents, el president Maragall i el president Montilla. El president Mas va venir a l’arxiu, però quan encara no era president.  

- El president Pujol no l’ha visitat mai?

- No. Ha visitat moltes vegades Poblet, però a l’arxiu no hi ha estat mai.