entrevista

Jordi Pons: «Algú ha d'explicar que no tornarem a tenir un altre Killian Jornet en 50 anys»

El mestre de l'alpinisme català ha recollit els records de les seves expedicions en el llibre: "Alpinisme sense ficció" | "Els catalans vam tenir la sort de fer el primer vuit mil de tot l'Estat i això va marcar un abans i un després", explica emocionat | Es lamenta de les expedicions comercials d'avui: "És un circ que acaba en drames"

per Karma Peiró, Barcelona, 1 de gener de 2017 a les 18:17 |
Jordi Pons, mestre de l'alpinisme català | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució de pioners com Jordi Pons (Barcelona, 1933). El 1974, va formar part de la primera expedició que va pujar l'Himàlaia, a 8.000 metres d'altitud. "Els catalans vam tenir la sort d'aconseguir fer el cim de l'Anapurna. Això va obrir un abans i un després en la història de l'alpinisme de l'Estat", explica emocionat.

Pons va descobrir la muntanya l'any 1957, quan va decidir marxar en la seva Vespa fins a Chamonix. Aquell viatge als Alps va canviar el rumb de la seva vida, iniciant una trajectòria alpinística que ara recorda amb entusiasme. Ha escalat les tres parets nord més carismàtiques dels Alps: el Cerví, l'Eiger i les Grandes Jorasses, ascensions on molts havien perdut la vida en els anys seixanta. Superats els sis mil, calia provar els set mil i els vuit mil metres d'altitud.


Amb 83 anys, Jordi Pons ha recollit les seves memòries en el llibre: Alpinisme sense ficció (Ed. Desnivel). Rep NacióDigital a casa seva i repassem els moments més màgics de les seves expedicions. Abans de marxar, insisteix a ensenyar-nos l'antiga càmera de filmar que l'ha acompanyat en tants cims, i l'ha servit per transmetre la passió per la muntanya. "Avui és una relíquia de museu, però m'agrada conservar-la".

- 60 anys fent escalada i documentant-la...

- No he estat una excepció en l'alpinisme perquè tothom que puja muntanya conserva records fotogràfics. L'any 1975, vaig entrar en el món del cinema amb el format súper 8. I després vaig passar als 16 mm. Feia pel·lícules d'alpinisme  també a la gent dels pobles on passava. Tinc 22 pel·lícules de temes diversos com els indis quítxues, dels esquimals, dels tibetans o dels xerpes. I documentals com el de la problemàtica del Tibet amb els xinesos que han tingut premis al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, al de Trento, el Festival Internacional du Film Alpin Des Diablerets a Suïssa i m'han encasellat com alpinista filmador.
 

Jordi Pons, entrevistat per NacióDigital a casa seva. Foto: Adrià Costa


- Abans de filmar, feia fotografies. Des del primer dia va tenir la lucidesa de documentar les expedicions? Si no l'hagués fet, bona part de la història de l'alpinisme català s'hauria perdut...

-
Sí, des de sempre. Perquè quan estàs a set mil o vuit mil metres, el més important és fotre el camp i baixar de seguida. No hi pots perdre el temps allà dalt. Un cop a baix, sí que pots gaudir de tot allò que has viscut. I si has gravat imatges, l'èxit és doble perquè pots transmetre a molts les vivències.

"Vam ser els primers a pujar una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil"
 
- Vostè va ser dels primers a arribar als cims més importants del món. N'era conscient que anava deixant rastre pels que vindrien més tard?

- Vaig començar a pujar muntanyes gastant espardenyes de caçador, aquelles blanques de cànem. Però no tenia ni idea que un dia el Jordi Pons seria, junt amb altres companys, el primer de l'estat espanyol que pujaria una muntanya de sis mil metres; després una de set mil i una de vuit mil. Tot aquest recorregut és la suma de no tenir pressa ni ambició per ser el primer a fer-ho. Però t'hi porta de mica en mica, com en qualsevol activitat esportiva de competició. Un bon dia vaig escalar la primera de les grans parets dels Alps, el Cerví, amb el company Heinz Pokorski. Després se'm va obrir el repte de la paret nord de l'Eiger. Aquí sí que érem conscients, en Josep Manel Anglada i jo, que anàvem a provar una cosa perillosa, sobretot tenint en compte que dos companys aragonesos s'havien deixat la vida. Llavors només em quedava la paret de les Grandes Jorasses.

- La primera vegada que decideix pujar una muntanya va ser el 1957 i va marxar als Alps... en Vespa!

- En aquelles èpoques anàvem en la Vespa a tot arreu. De Barcelona a Montpeller, i d'allà a Chamonix. Anàvem vestits ja d'escaladors, el piolet sortia com una antena, amb el casc, la jaqueta, els pantalons i les botes posades per no carregar equipatge. I anàvem dos en la mateixa moto! Els rics s'havien comprat un Seat 600. Nosaltres no teníem diners i la Vespa ja era un luxe.
 

Jordi Pons, autor d'Alpinisme sense ficció. Foto: Adrià Costa


- L'última escalada la va fer quan tenia 70 anys. Després de tres intents fallits, encara volia fer l'agulla el Petit Dru al Mont Blanc?

- Sí, moltes. La vaig veure per primera vegada l'any 1957. Em vaig il·lusionar, era el meu somni. Dos anys més tard, ho vaig intentar, però una tempesta ens va tirar cap avall. L'any 1972, ho vaig provar de nou i el mateix: llamps i trons. L'any 1974, fèiem un bivac i li vaig dir al company que alguna cosa no anava bé. Al cap de mitja hora teníem la tempesta a sobre. I ho vaig deixar córrer fins al 2003, que en Lluís Giner –director tècnic de la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya i Escalada (FEDME)- em va animar. I sí, amb 70 anys, aconseguia finalment el Petit Dru.

- En el seu llibre Alpinisme sense ficció sorprèn veure les fotografies de fa 40 anys. Pujaven amb jerseis de llana i amb molt poc material. Com podien resistir les baixes temperatures?

- Això també m'ho pregunto jo ara. Ara hi ha el forro polar, el Goretex. Per fer escalades amb gel portem dos piolets tècnics, curts i corbats, de manera que deixant-los anar al gel, ja penetren. Jo en aquell temps portava uns piolets de fusta de 80 cm per caminar sobre una glacera. Quan vam anar a l'Eiger, jo portava un punyal de gel en una mà i un martell de fusta a l'altre. Les botes, amb un interior de pell de borrec, pesaven cadascuna dos quilos. Però en aquell moment, anàvem molt ben equipats. Ara és un material de museu.

"Era tot un sacrifici filmar a tanta altura. Però si aconseguies un premi internacional, et donaves per satisfet"
 
- El mateix devia passar amb el material de filmar...

- Portar una càmera de gairebé 5 quilos era un pes extra, els cinc o sis rodets d'Eastman color de la Kodak, que només duraven tres minuts, les tres o quatre bateries de liti (que pesava cadascuna més de 200 gr), era un sobrepès d'uns 8 quilos. Quan havies de fer un canvi de bobina, a set mil o vuit mil metres -allà on ja es considera la "zona de la mort"- que vas molt cansat, havies d'intentar que no toqués la llum al negatiu era una operació molt complicada. Després pregaves perquè el laboratori FotoFilm et digués que s'havia salvat alguna cosa. El cost no baixava d'un milió de les antigues pessetes, que havies d'amortitzar-lo amb l'exposició. Era tot un sacrifici filmar a tanta altura, perquè a més portaves el sac de dormir, les cordes, etc. Però si finalment aconseguies un premi internacional, et donaves per satisfet.

- Què se sent a vuit mil metres d'altitud?

- Arribar allà dalt és una satisfacció molt íntima i personal, que dura només uns minuts. Has estat dos anys de feina, d'esforç, de caminar, de sacrificis econòmics i, tot això, queda reduït en una aixecada de piolet o de posar una bandera. La resta ve a baix, que és on comença el simbolisme més polític o comercial. 

- Vostè diu que pujar a l'Anapurna va ser una conquesta romàntica. Per què?

- Els catalans vam tenir la sort, el 1974, d'assolir un vuit mil verge, l'Anapurna Est, abans que ningú més de l'estat espanyol. Va ser una conquesta romàntica perquè darrere nostre hi havia milers de persones pendents de si ho aconseguiríem o no. Al mateix els bascos intentaven l'Everest. Però no ho van aconseguir. Després ens va rebre Franco i tot. Això va marcar un abans i un després en la història de l'alpinisme de l'Estat. 
 

Jordi Pons, a casa seva. Foto: Adrià Costa


- Quants dies van tardar des del campament base?

- Abans les expedicions eren més pesades i trigàvem quinze dies o més. Vam arribar al campament base un 5 d'abril i el 29 vam fer el cim. Era tot a peu, quan escrivíem una nota, un xerpa la baixava al campament, allà el mailrunner la portava a Katmandú i allà posava un fax o comunicat cap a Espanya. Quan la meva dona la rebia, havíem passat uns vint dies. Avui, des de vuit mil metres pots fer una trucada via satèl·lit i parlar amb la família explicant-li el temps que fa i si puges o no al cim. Tothom va amb ordinadors i saben quan tenen les "finestres" de bon temps, llavors és quan les expedicions de l'Everest entren en una etapa final dels grans drames.

"La gent que es dedica al nostre esport no es pot emmirallar pensant que pot fer el mateix temps que en Jornet"
 
- Per què?

- Està ple d'expedicions comercials que comencen a tirar cap amunt, amb els que van més lents i amb els que tiren d'oxigen, amb els canvis de les ampolles. Hi ha dos ritmes. Els que surten més d'hora o són més forts, es troben en el famós esglaó Hillary (a dalt de tot, a la cresta). Llavors quan es creuen amb els lents es produeixen, a l'altura de 8.600 metres, els grans drames, com els de la pel·lícula Everest, del Rob Hall. Uns estan de baixada quan els altres encara pugen.
 
- Vostè és molt crític amb l'alpinisme que es fa avui...

- Fets com el que t'acabo d'explicar han convertit l'alpinisme de l'Himàlaia en un circ on tothom s'hi veu amb cor i no tothom està en condicions de fer-ho. 

- Què li sembla que l'alpinista Ueli Steck hagi fet l'Eiger en dues hores i vint minuts?

- T'he de dir que quan escrivia el llibre em preguntava: "Val la pena que expliqui el que vaig trigar a pujar l'Eiger?". Si es compara amb el que ara el Killian Jornet tarda en pujar i baixar del Mont Blanc, que pot estar només tres hores i mitja, l'experiència és molt diferent. Però clar, algú ha d'explicar que no tornarem a tenir un altre Killian en cinquanta anys. La gent que es dedica al nostre esport no es pot emmirallar pensant que pot fer el mateix que en Jornet. Entre l'època que estàvem tres dies per fer una paret -amb unes condicions que no són les d'ara- i el que ho fa en menys de tres hores, ha d'haver-hi un punt mig. Només hi ha un Ueli Steck, i de Killian també.

Jordi Pons, un pioner de l'alpinisme català. Foto: Adrià Costa


- Potser ara l'alpinisme és més una fita individual que no pas col·lectiva com abans? 

-  Forma part del context del moment. Recordo aquella famosa foto que és dalt del Daulaghiri, on jo anava amb uns bascos, i va voltar per tot Catalunya, en pòsters. Cadascú posa dalt del cim la bandera que li agrada, la meva és la catalana. Però és cert que les expedicions en equip són diferents.

"L'alpinisme d'ara no és el meu. El meu era el de la companyonia i la convivència"
 
- En quin sentit? 

- Mira... amb els companys que vam anar a l'Anapurna, han passat més de 40 anys i seguim alegrant-nos de veure'ns, que és molt sovint. Quan organitzes una expedició, primer són els que t'acompanyen i, després, la muntanya. A la meva vida, només he fet dues comercials, en aquestes primen més els interessos particulars que no els col·lectius. Els que m'acompanyaven els vaig conèixer a París, i mai més he sabut d'ells. Vam fer un cim de 8 mil metres, el Karakoram, però ja no els he tornat a veure. 

- Ara tot és més impersonal?

- ​Ara reserves per Internet participar en l'expedició, fas una transferència de diners i coneixes a la resta de companys en un aeroport, just abans de marxar cap a l'Himàlaia. Són dos mons molt diferents. L'alpinisme d'ara no és el meu.

- Quin és el seu?

- El meu és el de la companyonia i el de la convivència. A l'expedició hi ha moments durs, sigui per l'alimentació o perquè enyores a la gent que has deixat a casa. Sempre hi ha alts i baixos, que només un company de veritat pot entendre. Ara prevalen més els interessos particulars. I et trobes en situacions extremes, a l'Everest, com que algú demani ajuda perquè se li ha acabat l'oxigen i s'està morint, i li responen: "Que t'ajudin els teus xerpes que nosaltres hem pagat 40 mil dòlars per arribar el cim". Es produeix un egoisme molt particular, potser lògic, perquè cadascú intenta salvar el seu ego. Però aquest no és el meu alpinisme. La base de l'alpinisme és l'amistat amb una fita comuna.

Jordi Pons, mestre del cinema de muntanya. Foto: Adrià Costa


- Rheinold Mesner va ser un mite de l'alpinisme per haver aconseguit els 14 cims de 8 mil metres sense oxigen. Quin record en guarda?

- Ens coneixem de fa molts anys. Vam escalar el Cavall Bernat a Montserrat, el 1973, però en aquella època ell només havia fet dos vuit mil metres. Ara és tot un personatge. Viu en un castell medieval amb set torres, a l'Alto Adige, Itàlia. Li vaig dir: "Rheinold, ti ricordes de me?". Vam estar xerrant només uns minuts perquè sempre està envoltat de gent. És una eminència. Jo no l'he utilitzat tampoc mai oxigen. És una arma de doble fil, perquè has de calcular que en tens prou per pujar i baixar. Perquè si se t'esgota a set mil metres, i no tens un xerpa que et pugi més, fas un edema cerebral o pulmonar. I la gent es mor baixant de la muntanya. 

"L'alpinisme és un esport que té unes connotacions de risc, en un entorn agressiu que és la muntanya. "
 
- S'ha de ser molt valent per pujar a aquestes muntanyes de més de 8.000 metres?

- El nostre esport és de risc i cal assumir-lo. Si tu fas un ultratrail de 140 km i tens un accident, segur que algun helicòpter et trobarà. Però en l'alpinisme, no és així. Mira què li va passar al Juanjo Garra, que va morir al Daulaghiri. Qualsevol cosa que et passa a 8.000 metres, és un gran risc, s'agreuja moltíssim. Mira el Manel de la Matta, que va fer una peritonitis al K2. Com deia el Walter Bonatti: "En l'esport de la muntanya només hi ha dues maneres de no prendre mal: O no haver començat o deixar-ho". És un esport a l'aire lliure que té unes connotacions de risc. Has de ser conscient que estàs fent una activitat que té un entorn agressiu, que és la muntanya. 

- De tots els cims que ha fet, amb quin es queda?

- Amb dos, si m'ho permets. L'Eiger i l'Anapurna. El primer per tota la història que suposava, per la pèrdua dels companys que van morir abans que l'Anglada i jo el féssim. I l'Anapurna, perquè va ser una autèntica joia de companyonia, amb els nou amics que hi vam anar. I perquè va ser molt important pels catalans, un cim romàntic, el primer vuit mil a l'estat espanyol.
 

Jordi Pons amb les escultures dels quatre vuit mil que li va fer l'escultor Emili Armengol. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació