29
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
30
de desembre
a les
11:43h
El 7 de desembre, casualment el dia del meu aniversari, em vaig comprar un telèfon mòbil nou. El vell iPhone 4 ja no donava més de si i anava dimitint a poc a poc de les seves funcions bàsiques. Vaig optar, aconsellat per persones que hi entenen, per un iPhone SE, que s’assembla molt al 6 i que té, pel que m’expliquen, característiques similars i un preu no tan elevat. Feia uns deu dies que esperava que me l’entreguessin ja que el paquet on viatjava des de no sé bon bé on fins la botiga Movistar de Travessera de Gràcia, es va extraviar misteriosament i ningú sabia què diantre havia passat.
Un cop arribat, pagat i a les meves mans, després de fer el convenient trasllat de dades i emmagatzematge entre els dos telèfons, semblava que tot havia d’anar com una seda. Però no, aviat vaig descobrir que alguna cosa fallava. El so arribava defectuosament als meus interlocutors i jo, en canvi, els escoltava amb veu clara i transparent. Després de fer moltes proves i verificar que, en efecte, hi havia un problema tècnic evident, vaig tornar a la botiga Movistar.
També vaig fer amb ells les mateixes proves de so i van donar fe que la recepció des dels seus aparells era defectuosa. No podien, però, oferir-me cap solució. El primer any de garantia depenia directament d’Apple i per tant em convidaven a fer quelcom que jo volia evitar de totes totes: visitar la botiga Apple de Passeig de Gràcia amb Plaça de Catalunya.
Volia continuar presumint no haver posat mai els peus al mateix lloc on cada cop que surt al mercat un nou model d’iPhone s’hi apleguen desenes persones a fer cua per a ser els primers a comprar-lo. Hauria preferit no establir cap vinculació amb aquest indret que considerava antipàtic i prefabricat, temple del papanatisme, d’una manera d’entendre el consumisme cada cop més allunyada de la meva. És clar que suposo que jo m’ho havia buscat. Per què em comprava un iPhone si no estava disposat a enfangar-me quan toqués? Així doncs, no hi havia més remei.
Em van explicar que calia demanar hora per internet en un lloc anomenat Genius Bar, situat al primer pis de la botiga, que és on el servei tècnic atén les demandes dels consumidors. Genius Bar? De veritat que es diu així? Mare meva... Després de buscar i rebuscar vaig descobrir que no hi havia cites disponibles durant una setmana i que no era possible demanar hora per més tard. El sistema, simplement, no ho permetia. Doncs trucaré, vaig pensar. Després d’uns quinze minuts en espera, em va respondre un amable teleoperador que si em diuen que em parlava des de Colòmbia m’ho hagués cregut totalment. Una conversa de més de vint minuts de la qual va ser impossible treure’n l’aigua clara. No em podia donar hores de visita pel Genius Bar i tampoc resoldre el problema tècnic en qüestió. Tan sols m’oferia pagar cinquanta euros per una assegurança nova del telèfon que suposaria l’enviament automàtic d’un nou aparell al cap de vint-i-quatre hores. Òbviament vaig refusar la proposta. Cinquanta euros més per a substituir un mòbil que se m’havia enviat avariat? Devia intuir que jo tenia cara de tonto.
Així doncs, a mitja tarda vaig enfilar cap a la Plaça Catalunya. Posar els peus dins la botiga no va significar cap trauma especial. No vaig detectar que ningú mostrés pulsions antropòfagues, tan sols algunes actituds nervioses i/o resignades. Sis o set swaggers a l’entrada gorronejant el wi-fi gratuït però cap batussa entre clans rivals. Després de fer una cua d’uns deu minuts, em va atendre un noi atractiu de veu enrogallada i em va informar que no tenien cap cita disponible per aquell dia però que si tornava qualsevol dia a les 9,30 del matí –hora d’obertura- em podrien oferir una cita d’urgència per a mirar de resoldre el meu problema.
Per què el noi amb qui vaig parlar per telèfon no em va informar d’aquesta opció? De seguida vaig deduir que m’ho va amagar per política d’empresa: si tothom hi anés a primera hora del matí i ningú agafés hora per internet, hi hauria acumulacions que ells no desitgen. Em preocupava, no us penseu, anar assimilant amb tanta naturalitat informacions tan poc rellevants per a la meva vida. Però volia que el meu mòbil funcionés així que anava tirant endavant.
L’endemà al matí a tres quarts de nou ja estava fent cua. Només tenia dues persones davant meu. Una noia italiana i una oriental es volien colar. Amb la complicitat dels companys de cua els ho vam impedir. Pocs minuts abans d’obrir vaig contemplar astorat l’aquelarre, amb crits i gestos espasmòdics inclosos, que tots els treballadors fan a la planta baixa per a conjurar-se de cara a la nova jornada laboral. Ja a dins, un d’ells em va donar hora per al cap d’uns vint minuts, cosa que em permetia anar a esmorzar al Bracafé del carrer Casp, on vaig degustar el pitjor entrepà de fuet de la meva vida.
M’afanyo que sinó això s’allargaria massa. Em va atendre el mateix tècnic que m’havia donat la cita. Després d’un parell de proves i de passar un estrany diagnòstic virtual, va concloure que el meu telèfon s’escoltava bé i em va animar a visitar-los de nou si els problemes retornaven. En efecte, semblava que el so ja era correcte o sigui que vaig marxar satisfet.
Aviat va marxar la satisfacció. La mateixa tarda tornava a escoltar-se’m malament i de seguida que em va ser possible, vaig tornar a Apple. Va ser llavors quan vaig fer una descoberta interessant. El noi que tenia davant meu a la cua, parlador i expansiu, es va interessar pel meu cas: "Ja vas venir l’altre dia oi? Me’n recordo de tu". Caram, quin fisonomista! De seguida em va explicar que treballa allà, que aquell era el seu dia de festa i que l’aprofitava per venir al servei tècnic com a client ja que li fallava no se què del seu rellotge Apple. Caram! L’empresa no permet tractes de favor amb els seus empleats i si tenen algun problema amb els seus mòbils han de fer cua com la resta de consumidors. Tampoc és aquesta una informació que em canviï la vida però, ves per on, em va proporcionar una discreta píndola de benestar.
El tècnic que em va tocar aquesta vegada –i que era el doble exacte de Paco León- va ser extremadament eficient. Després de comprovar que m’escoltava exageradament distorsionat, va concloure una evidència: el micròfon inferior del meu iPhone SE era defectuós per molt que tots els diagnòstics del món diguessin el contrari. Després d’un parell de comprovacions més, va anar al magatzem i em va portar un aparell equivalent per a procedir al canvi.
Vaig marxar content, celebrant que, malgrat la murga de tant anar i venir, aquells prejudicis i afany rondinaire s’haguessin, com a mínim, apaivagat una mica. Uns dies després persones molt ben informades em van explicar que el meu nou telèfon no era nou de fàbrica al 100%, sinó refurbished, o sigui quasi nou. Són els que Apple té en estoc per a utilitzar en casos com el meu. Refurbished? De veritat? Al Genius Bar m’han donat un mòbil refurbished? Mira, saps què et dic, que és igual. No cal començar aquí un altre conte.
Un cop arribat, pagat i a les meves mans, després de fer el convenient trasllat de dades i emmagatzematge entre els dos telèfons, semblava que tot havia d’anar com una seda. Però no, aviat vaig descobrir que alguna cosa fallava. El so arribava defectuosament als meus interlocutors i jo, en canvi, els escoltava amb veu clara i transparent. Després de fer moltes proves i verificar que, en efecte, hi havia un problema tècnic evident, vaig tornar a la botiga Movistar.
També vaig fer amb ells les mateixes proves de so i van donar fe que la recepció des dels seus aparells era defectuosa. No podien, però, oferir-me cap solució. El primer any de garantia depenia directament d’Apple i per tant em convidaven a fer quelcom que jo volia evitar de totes totes: visitar la botiga Apple de Passeig de Gràcia amb Plaça de Catalunya.
Volia continuar presumint no haver posat mai els peus al mateix lloc on cada cop que surt al mercat un nou model d’iPhone s’hi apleguen desenes persones a fer cua per a ser els primers a comprar-lo. Hauria preferit no establir cap vinculació amb aquest indret que considerava antipàtic i prefabricat, temple del papanatisme, d’una manera d’entendre el consumisme cada cop més allunyada de la meva. És clar que suposo que jo m’ho havia buscat. Per què em comprava un iPhone si no estava disposat a enfangar-me quan toqués? Així doncs, no hi havia més remei.
Em van explicar que calia demanar hora per internet en un lloc anomenat Genius Bar, situat al primer pis de la botiga, que és on el servei tècnic atén les demandes dels consumidors. Genius Bar? De veritat que es diu així? Mare meva... Després de buscar i rebuscar vaig descobrir que no hi havia cites disponibles durant una setmana i que no era possible demanar hora per més tard. El sistema, simplement, no ho permetia. Doncs trucaré, vaig pensar. Després d’uns quinze minuts en espera, em va respondre un amable teleoperador que si em diuen que em parlava des de Colòmbia m’ho hagués cregut totalment. Una conversa de més de vint minuts de la qual va ser impossible treure’n l’aigua clara. No em podia donar hores de visita pel Genius Bar i tampoc resoldre el problema tècnic en qüestió. Tan sols m’oferia pagar cinquanta euros per una assegurança nova del telèfon que suposaria l’enviament automàtic d’un nou aparell al cap de vint-i-quatre hores. Òbviament vaig refusar la proposta. Cinquanta euros més per a substituir un mòbil que se m’havia enviat avariat? Devia intuir que jo tenia cara de tonto.
Així doncs, a mitja tarda vaig enfilar cap a la Plaça Catalunya. Posar els peus dins la botiga no va significar cap trauma especial. No vaig detectar que ningú mostrés pulsions antropòfagues, tan sols algunes actituds nervioses i/o resignades. Sis o set swaggers a l’entrada gorronejant el wi-fi gratuït però cap batussa entre clans rivals. Després de fer una cua d’uns deu minuts, em va atendre un noi atractiu de veu enrogallada i em va informar que no tenien cap cita disponible per aquell dia però que si tornava qualsevol dia a les 9,30 del matí –hora d’obertura- em podrien oferir una cita d’urgència per a mirar de resoldre el meu problema.
Per què el noi amb qui vaig parlar per telèfon no em va informar d’aquesta opció? De seguida vaig deduir que m’ho va amagar per política d’empresa: si tothom hi anés a primera hora del matí i ningú agafés hora per internet, hi hauria acumulacions que ells no desitgen. Em preocupava, no us penseu, anar assimilant amb tanta naturalitat informacions tan poc rellevants per a la meva vida. Però volia que el meu mòbil funcionés així que anava tirant endavant.
L’endemà al matí a tres quarts de nou ja estava fent cua. Només tenia dues persones davant meu. Una noia italiana i una oriental es volien colar. Amb la complicitat dels companys de cua els ho vam impedir. Pocs minuts abans d’obrir vaig contemplar astorat l’aquelarre, amb crits i gestos espasmòdics inclosos, que tots els treballadors fan a la planta baixa per a conjurar-se de cara a la nova jornada laboral. Ja a dins, un d’ells em va donar hora per al cap d’uns vint minuts, cosa que em permetia anar a esmorzar al Bracafé del carrer Casp, on vaig degustar el pitjor entrepà de fuet de la meva vida.
M’afanyo que sinó això s’allargaria massa. Em va atendre el mateix tècnic que m’havia donat la cita. Després d’un parell de proves i de passar un estrany diagnòstic virtual, va concloure que el meu telèfon s’escoltava bé i em va animar a visitar-los de nou si els problemes retornaven. En efecte, semblava que el so ja era correcte o sigui que vaig marxar satisfet.
Aviat va marxar la satisfacció. La mateixa tarda tornava a escoltar-se’m malament i de seguida que em va ser possible, vaig tornar a Apple. Va ser llavors quan vaig fer una descoberta interessant. El noi que tenia davant meu a la cua, parlador i expansiu, es va interessar pel meu cas: "Ja vas venir l’altre dia oi? Me’n recordo de tu". Caram, quin fisonomista! De seguida em va explicar que treballa allà, que aquell era el seu dia de festa i que l’aprofitava per venir al servei tècnic com a client ja que li fallava no se què del seu rellotge Apple. Caram! L’empresa no permet tractes de favor amb els seus empleats i si tenen algun problema amb els seus mòbils han de fer cua com la resta de consumidors. Tampoc és aquesta una informació que em canviï la vida però, ves per on, em va proporcionar una discreta píndola de benestar.
El tècnic que em va tocar aquesta vegada –i que era el doble exacte de Paco León- va ser extremadament eficient. Després de comprovar que m’escoltava exageradament distorsionat, va concloure una evidència: el micròfon inferior del meu iPhone SE era defectuós per molt que tots els diagnòstics del món diguessin el contrari. Després d’un parell de comprovacions més, va anar al magatzem i em va portar un aparell equivalent per a procedir al canvi.
Vaig marxar content, celebrant que, malgrat la murga de tant anar i venir, aquells prejudicis i afany rondinaire s’haguessin, com a mínim, apaivagat una mica. Uns dies després persones molt ben informades em van explicar que el meu nou telèfon no era nou de fàbrica al 100%, sinó refurbished, o sigui quasi nou. Són els que Apple té en estoc per a utilitzar en casos com el meu. Refurbished? De veritat? Al Genius Bar m’han donat un mòbil refurbished? Mira, saps què et dic, que és igual. No cal començar aquí un altre conte.