28
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
29
de desembre
a les
7:02h
El 7 de novembre passat, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va complir el que molt probablement serà el seu darrer aniversari en vida, el que feia 85. Si més no, ho serà com a organització realment activa. Ho corrobora la decisió del seu comitè de govern de desvincular-se orgànicament de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (Inehca), la fundació que ha estat vinculada històricament a la formació. Inehca no està dins del concurs de creditors que afecta el partit.
Unió Democràtica es troba en concurs de creditors per l’enorme deute acumulat i uns resultats electorals que l'han deixada sense presència institucional estroncant-ne les vies de finançament. Amb un deute de 22 milions d’euros heretats de l'època en que el liderava Josep Antoni Duran i Lleida, el partit no pot dur a terme activitats que generin un cost econòmic. Per tant, no pot afrontar cap despesa com la que suposa una campanya electoral. Això malgrat que mantingui activitat política, com poden ser les reunions dels seus òrgans de govern o del consell nacional. El partit només espera la decisió del jutge pel cessament total d’activitats. A Unió insisteixen que això no és el mateix que la liquidació formal del partit, però ja fa temps que pensen en una altra cosa.
Inehca, base del nou “instrument”
Fonts d’Unió expliquen que la desvinculació d’Inehca del partit permetrà blindar les activitats del que ha estat el laboratori d’idees dels democristians, el think tank que ha servit d’ambaixador amb altres fundacions dels grans partits democristians europeus, com la Fundació Konrad Adenauer, de la CDU alemanya, i el Centre Martens, de la democràcia cristiana belga. A Unió confien que l’Inehca pot ser una bona base pel que ha de ser el nou "instrument" dels democristians, l’eufemisme amb què els d’UDC es refereixen al nou partit que han de reinventar i que podria confluir amb altres plataformes com ara Lliures.
És l’històric dirigent Llibert Cuatrecasas qui presideix el patronat, i ara cal designar un nou director, després que els anteriors, Toni Font i Francesc Gambús –actual eurodiputat- abandonessin els rengles democristians. El probable nomenament de l’exeurodiputat Salvador Sedó lligaria amb la voluntat de la direcció de capitalitzar al màxim els contactes internacionals. Sedó coneix el món de la democràcia cristiana europea. Els lligams establerts per Duran i Lleida amb els principals dirigents democristians europeus són considerats a Unió una altra bona plataforma.
Alhora, des d’Unió s’està treballant també per establir vincles amb altres components del catalanisme moderat no sobiranista. Duran i Lleida i Ramon Espadaler van assistir a la presentació de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme, que impulsen figures democristianes, com Jordi Casas, al costat de dirigents d’altres formacions com el socialista Pere Navarro.
ERC, l’únic partit històric que sobreviu
La transició va veure la reaparició de molts partits històrics nascuts durant els anys de la República. El PSUC –fundat en l’inici de la guerra civil– va ser el més potent, després de liderar l’oposició antifranquista. La crisi que va patir el 1981, amb les batusses entre afgans, leninistes i eurocomunistes, va fer que entrés en una llarga crisi, que va desembocar en la congelació de les sigles mítiques i la creació d’Iniciativa per Catalunya, mentre que els sectors més melancòlics fundaven el PSUC Viu.
UDC va ser part integrant de l’operació que el 1977 va intentar erigir una gran força democristiana a l’estat espanyol, però només va obtenir un diputat al Congrés. Després, tancaria una coalició amb Convergència, que els seria molt profitosa.
Curiosament, de tots els partits amb sigles antigues ha estat ERC qui se n’ha sortit millor. I no pas perquè ho tingués més fàcil. L’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera no es va legalitzar abans de les eleccions de 1977 i va haver de comparèixer coaligada amb el Partit del Treball, obtenint dos diputats. Les eleccions de 1980 la van catapultar amb catorze diputats. Però després va haver de patir fortes sacsejades internes, que donarien per escriure uns quants manuals de supervivència política.
Unes altres sigles històriques han estat les d’Estat Català. Però el partit llegendari fundat a inicis dels anys vint per Francesc Macià mai va poder ocupar un espai electoral sensible i va patir trencadisses diverses, sempre entorn la figura de Josep Planchart.
Unió Democràtica es troba en concurs de creditors per l’enorme deute acumulat i uns resultats electorals que l'han deixada sense presència institucional estroncant-ne les vies de finançament. Amb un deute de 22 milions d’euros heretats de l'època en que el liderava Josep Antoni Duran i Lleida, el partit no pot dur a terme activitats que generin un cost econòmic. Per tant, no pot afrontar cap despesa com la que suposa una campanya electoral. Això malgrat que mantingui activitat política, com poden ser les reunions dels seus òrgans de govern o del consell nacional. El partit només espera la decisió del jutge pel cessament total d’activitats. A Unió insisteixen que això no és el mateix que la liquidació formal del partit, però ja fa temps que pensen en una altra cosa.
Inehca, base del nou “instrument”
Fonts d’Unió expliquen que la desvinculació d’Inehca del partit permetrà blindar les activitats del que ha estat el laboratori d’idees dels democristians, el think tank que ha servit d’ambaixador amb altres fundacions dels grans partits democristians europeus, com la Fundació Konrad Adenauer, de la CDU alemanya, i el Centre Martens, de la democràcia cristiana belga. A Unió confien que l’Inehca pot ser una bona base pel que ha de ser el nou "instrument" dels democristians, l’eufemisme amb què els d’UDC es refereixen al nou partit que han de reinventar i que podria confluir amb altres plataformes com ara Lliures.
És l’històric dirigent Llibert Cuatrecasas qui presideix el patronat, i ara cal designar un nou director, després que els anteriors, Toni Font i Francesc Gambús –actual eurodiputat- abandonessin els rengles democristians. El probable nomenament de l’exeurodiputat Salvador Sedó lligaria amb la voluntat de la direcció de capitalitzar al màxim els contactes internacionals. Sedó coneix el món de la democràcia cristiana europea. Els lligams establerts per Duran i Lleida amb els principals dirigents democristians europeus són considerats a Unió una altra bona plataforma.
Alhora, des d’Unió s’està treballant també per establir vincles amb altres components del catalanisme moderat no sobiranista. Duran i Lleida i Ramon Espadaler van assistir a la presentació de la plataforma Portes Obertes del Catalanisme, que impulsen figures democristianes, com Jordi Casas, al costat de dirigents d’altres formacions com el socialista Pere Navarro.
ERC, l’únic partit històric que sobreviu
La transició va veure la reaparició de molts partits històrics nascuts durant els anys de la República. El PSUC –fundat en l’inici de la guerra civil– va ser el més potent, després de liderar l’oposició antifranquista. La crisi que va patir el 1981, amb les batusses entre afgans, leninistes i eurocomunistes, va fer que entrés en una llarga crisi, que va desembocar en la congelació de les sigles mítiques i la creació d’Iniciativa per Catalunya, mentre que els sectors més melancòlics fundaven el PSUC Viu.
UDC va ser part integrant de l’operació que el 1977 va intentar erigir una gran força democristiana a l’estat espanyol, però només va obtenir un diputat al Congrés. Després, tancaria una coalició amb Convergència, que els seria molt profitosa.
Curiosament, de tots els partits amb sigles antigues ha estat ERC qui se n’ha sortit millor. I no pas perquè ho tingués més fàcil. L’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera no es va legalitzar abans de les eleccions de 1977 i va haver de comparèixer coaligada amb el Partit del Treball, obtenint dos diputats. Les eleccions de 1980 la van catapultar amb catorze diputats. Però després va haver de patir fortes sacsejades internes, que donarien per escriure uns quants manuals de supervivència política.
Unes altres sigles històriques han estat les d’Estat Català. Però el partit llegendari fundat a inicis dels anys vint per Francesc Macià mai va poder ocupar un espai electoral sensible i va patir trencadisses diverses, sempre entorn la figura de Josep Planchart.