27
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
21:50h
Francesc Viadel acaba de publicar Vicent Marco Miranda (Fundació Irla), una biografia de qui va ser el primer alcalde de València després de la proclamació de la República el 1931. El llibre retorna a una de les figures més destacades del republicanisme valencià (1880-1946), un dels qui fou precursor del valencianisme polític modern.
Quan Joan Ribó es va fer amb l’alcaldia de València encapçalant la llista de Compromís, es va anunciar un canvi en el nomenclàtor per eliminar la presència de simbologia franquista a la ciutat. Això ha donat esperances a diversos grups i col·lectius que defensen la recuperació de noms oblidats. Un d’ells és el de Vicent Marco. Esquerra Republicana del País Valencià ha demanat un carrer per a qui va ser regidor durant molts anys i alcalde. Paco
Galiano (ERPV) ha declarat a NacióDigital que “és el tercer cop que ho reclamem i esperem que no es doni el cas que Marco resti fora del nomenclàtor i que Rita Barberà hi entri”. Galiano es refereix al fet que ja han sorgit veus a València reclamant que l’exalcaldessa Rita Barberà tingui una plaça o un carrer al seu nom. “Seria un escàndol, tot i que no del tot sorprenent”, assegura Rosa Albert, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), formació que dóna suport a la petició d’ERPV. L’exregidora d’Esquerra Unida explica que de moment el PP no s’ha abocat de ple a la sol·licitud d’un carrer per a Barberà i que la proposta apareix com una petició ciutadana que ja ha recollit més de cinc mil signatures.
De Blasco Ibáñez a Lluís Companys
Marco Miranda va ser un seguidor de Vicente Blasco Ibáñez, republicà populista, similar en algunes coses al que el lerrouxisme va representar a Catalunya a inicis del segle XX. Amb els anys, va evolucionar i va fundar Esquerra Valenciana, precedent del valencianisme polític. Es va anar allunyant del blasquisme i es va acostar l’ERC de Macià i Companys. Després de les eleccions de febrer de 1936, sent diputat a Corts, es va integrar en el grup d’ERC al Congrés.
Francesc Viadel assegura que “Marco no era el que avui diríem un catalanista ni parlava de Països Catalans, però sí que tenia clara la unitat de la llengua i va acostar-se a Castelao i a Companys”. Viadel assenyala que “des de la transició, la dreta ha fixat un marc de referents simbòlics que ha estat hegemònic i que es materialitza, entre altres coses, en el nomenclàtor”.
Quan Joan Ribó es va fer amb l’alcaldia de València encapçalant la llista de Compromís, es va anunciar un canvi en el nomenclàtor per eliminar la presència de simbologia franquista a la ciutat. Això ha donat esperances a diversos grups i col·lectius que defensen la recuperació de noms oblidats. Un d’ells és el de Vicent Marco. Esquerra Republicana del País Valencià ha demanat un carrer per a qui va ser regidor durant molts anys i alcalde. Paco
Galiano (ERPV) ha declarat a NacióDigital que “és el tercer cop que ho reclamem i esperem que no es doni el cas que Marco resti fora del nomenclàtor i que Rita Barberà hi entri”. Galiano es refereix al fet que ja han sorgit veus a València reclamant que l’exalcaldessa Rita Barberà tingui una plaça o un carrer al seu nom. “Seria un escàndol, tot i que no del tot sorprenent”, assegura Rosa Albert, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), formació que dóna suport a la petició d’ERPV. L’exregidora d’Esquerra Unida explica que de moment el PP no s’ha abocat de ple a la sol·licitud d’un carrer per a Barberà i que la proposta apareix com una petició ciutadana que ja ha recollit més de cinc mil signatures.
De Blasco Ibáñez a Lluís Companys
Marco Miranda va ser un seguidor de Vicente Blasco Ibáñez, republicà populista, similar en algunes coses al que el lerrouxisme va representar a Catalunya a inicis del segle XX. Amb els anys, va evolucionar i va fundar Esquerra Valenciana, precedent del valencianisme polític. Es va anar allunyant del blasquisme i es va acostar l’ERC de Macià i Companys. Després de les eleccions de febrer de 1936, sent diputat a Corts, es va integrar en el grup d’ERC al Congrés.
Francesc Viadel assegura que “Marco no era el que avui diríem un catalanista ni parlava de Països Catalans, però sí que tenia clara la unitat de la llengua i va acostar-se a Castelao i a Companys”. Viadel assenyala que “des de la transició, la dreta ha fixat un marc de referents simbòlics que ha estat hegemònic i que es materialitza, entre altres coses, en el nomenclàtor”.