Musicalment, aquest 2016 serà recordat com un any tràgic, protagonitzat, fins al darrer moment, per les desaparicions d'algunes de les veus més carismàtiques i talentoses dels darrers temps. Si començàvem l'any amb la desaparició de David Bowie, el tanquem amb la mort de George Michael. Entremig, Prince i Leonard Cohen, sent aquest darrer i el "duc blanc" els únics que ens han deixat testament musical en forma de disc. Dos treballs excel·lents, per cert. El primer de la llista, però, és un dels grans discos de la talentosa carrera d'un dels grans, Nick Cave.
Nick Cave és sempre dolorós, però, alhora, absolutament irresistible. Amb Skeleton tree va un pas més enllà, comprometent-nos amb unes cançons que són talls de vida, autèntiques sagnies que esquitxen la vida des d'una obscura elegància. Bell, impressionant, mesurat en l'esclat que sembla que arribarà en qualsevol moment. Tan cru com ho és la mort, com aquestes cançons per on batega la desaparició del seu fill Arthur, mort després de caure per un penya-segat quan només tenia quinze anys.
Feia només dos dies que havia celebrat el seu 69 aniversari, i havia decidit fer-ho amb la presentació de Blackstar, un nou disc on demostrava que el talent i les ganes d'experimentar continuaven vigents. Lluny de l'actitud acomodatícia de bona part dels grans noms de l'escena –que viuen del rèdit que els ha donat el seu talent–, David Bowie persistia en l'intent de fer grans coses, i no es pot qualificar el disc d'altra manera que com a disc enorme. L'atzar ha volgut que sigui, a més, un testament a l'alçada del mite.
El quart disc de la cantautora americana fa ressonar el crit, l'arrel, la ràbia i la força d'una veu segura de ser com és. un dels millors discos de l'any, amb cançons que cerquen la troballa més visceral i el contacte més directe. So indie que s'alinea de nou, amb el folk-rock-pop que furga en l'arrel tradicional americana. Un camp que no es cansa d'oferir fruits que no deixen de ser, per molt temps que passi, deliciosos.
Cada nou disc de Radiohead arriba amb unes expectatives fora de mida. S'han guanyat a pols que així sigui, però les quotes de subtilesa, paisatgisme, precisió, emoció i sublimitat aconseguides amb A Moon Shaped Pool són dignes de tots els elogis que puguin ser dits. Música de cambra, pop amb veu d'autor, aires simgfònico-elèctrics, melodies que recorren als efectes de la hipnosi i un espai sonor que s'apropa a l'opressió habitual, sense oblidar que la música és feta per al consum del públic.
El desè disc d'estudi d'uns grans de la música moderna porta una rúbrica catalana, la de l'il·lustrador Joan Cornellà. Més enllà de l'anècdota nostrada –una de les delicatessen del disc–, l'álbum arriba després de les descàrregues elèctriques de Star Wars (2015), un àlbum editat per sorpresa i que va venir seguit d'una gira que sempre satisfà el gust dels millors gurmets musicals. Schmilco funciona com a perfecte contrapunt del disc precedent, amb peces d'aire acústic, minimalista i delicat, navegant pel pòsit més tradicional del folk americà.
