27
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
20
d'abril
del
2017
a les
14:01h
Aquest dijous, es compliran 140 anys del naixement del compositor Pau Casals. El CCCB el recordarà en un acte d’homenatge, en què també es commemorarà un altre aniversari lligat al músic, els 90 anys de l’Associació Obrera de Concerts que ell va fundar. És una bona ocasió per recordar la transcendència del Pau Casals més social i compromès.
“Sense el que va suposar l’Associació Obrera de Concerts, segurament avui el coneixement popular de la figura de Casals seria molt diferent”, explica a NacióDigital Jordi Prado, director general de la Fundació Pau Casals. “Per ell, la música era molt més que un art, era un mitjà per elevar la gent, tenia una dimensió humanística important”.
Pels obrers però sense paternalisme
La música i historiadora Antònia Montserrat ha investigat l’Associació Obrera de Concerts (AOC) i explica a NacióDigital la seva rellevància: “Hi ha poques persones com Pau Casals, amb una sensibilitat per tantes coses i per totes les persones. Era molt conscient de la situació social que es vivia a Catalunya els anys vint”.
Casals havia fundat la seva orquestra l’any 1919. Allò sí que va ser una iniciativa de la societat civil, perquè no li va resultar fàcil ni va poder disposar de grans suports dels poders públics. La crisi social de la postguerra havia fet estralls i Barcelona mostrava les nafres d’un quadre social dramàtic. Després, la proximitat de l’Exposició Universal de 1929 va provocar l’arribada de persones d’altres territoris, però sense que això vingués acompanyat d’una bona política de planificació. Existien grans bosses de misèria i de massificació. Com explica Antònia Montserrat, “Casals considerava que la música era un bé social i que els treballadors hi tenien dret. D’aquí va sorgir l’AOC”.
Una dada important de l’associació és que “no va ser una entitat benèfica ni va sorgir de cap paternalisme. Casals va posar la seva orquestra, de gran prestigi, a disposició dels obrers. Ell dirigia els concerts, però eren els socis de l’AOC els qui gestionaven l’entitat, des de les inscripcions a la venda d’entrades”. La idea il·lustrada que calia elevar el benestar de la gent i fer-ho també a través de la cultura era inherent en l'entitat. Antònia Montserrat recorda una dita que va ser com un lema pels socis de l'associació: "Cutura per fruir la música i música per millorar la nostra cultura".
Ser soci de l’AOC costava sis pessetes l’any i donava dret a assistir a sis concerts. Una pesseta per concert, en uns anys en què una entrada al Palau de la Música podia costar entorn les deu pessetes. Per ser soci calia cobrar un salari de 400 pessetes o menys. Era la mateixa Orquestra Pau Casals, els mateixos músics, els qui oferien els concerts per a obrers. I en els mateixos espais, bàsicament el Palau de la Música i alguns teatres que permetessin una afluència massiva, com l’Olympia.
Casals solia dirigir els concerts de l’associació, però el prestigi del mestre va permetre que també ho fessin en alguns moments figures com Manuel de Falla, Enric Morera, Eduard Toldrà o Joan Lamote de Grignon, i que participessin també solistes com el violinista Joan Massià o el cantant Emili Vendrell.
El llegat d’Anselm Clavé
La iniciativa de Casals amb la seva associació per a obrers no va néixer del buit sinó que s’inscrivia en tot una tradició de democratització de la música a Catalunya. La primera coral de la història dels Països Catalans es va dir La Fraternitat. Era el 1850 i fou una creació de Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va fundar un seguit de corals i a qui Casals sempre va considerar un referent. Els cors de Clavé pretenien elevar les classes populars des d’una visió ideològica progressista. Antònia Montserrat subratlla que “Casals i Clavé coincidien en què les classes populars havien d’accedir sense restriccions a l’alta cultura. Però actuen en dos moments diferents. Clavé va fer un esforç per arrancar els obrers d eles tavernes. Casals aplega uns treballadors que ja tenen una cultura musical més elaborada”.
L’Associació Obrera de Concerts va deixar petjada i sens dubte va influir en el sorgiment d’altres iniciatives. De la mateixa AOC van sorgir diversos grups de cambra, com Amics dels Clàssics. Fins i tot es va crear una orquestra per part de la massa social de l’entitat. Adrià Gual, pels mateixos anys, va fundar l’Associació Obrera de Teatre i l’Ateneu Polytechnicum va crear la Biblioteca per a l’Obrera.
Com tantes altres coses, l’associació va desaparèixer el 1939, amb el triomf franquista. Però la música compromesa de Casals es va seguir escoltant amb força vibrant. Ho va fer acompanyant els catalans a l’exili, on fins i tot se li va proposar que acceptés la presidència de la Generalitat a l’exili, que va rebutjar. Es va escoltar per tot el món, i també a la Casa Blanca de Kennedy, a qui casals va demanar en una entrevista privada que els Estats Units retiressin el seu suport a Franco. Va ressonar a les Nacions Unides, quan va rebre del seu secretari general, U-Thant, la Medalla de la Pau l’octubre de 1971. I ja no s’ha apagat mai.
“Sense el que va suposar l’Associació Obrera de Concerts, segurament avui el coneixement popular de la figura de Casals seria molt diferent”, explica a NacióDigital Jordi Prado, director general de la Fundació Pau Casals. “Per ell, la música era molt més que un art, era un mitjà per elevar la gent, tenia una dimensió humanística important”.
Pels obrers però sense paternalisme
La música i historiadora Antònia Montserrat ha investigat l’Associació Obrera de Concerts (AOC) i explica a NacióDigital la seva rellevància: “Hi ha poques persones com Pau Casals, amb una sensibilitat per tantes coses i per totes les persones. Era molt conscient de la situació social que es vivia a Catalunya els anys vint”.
Casals havia fundat la seva orquestra l’any 1919. Allò sí que va ser una iniciativa de la societat civil, perquè no li va resultar fàcil ni va poder disposar de grans suports dels poders públics. La crisi social de la postguerra havia fet estralls i Barcelona mostrava les nafres d’un quadre social dramàtic. Després, la proximitat de l’Exposició Universal de 1929 va provocar l’arribada de persones d’altres territoris, però sense que això vingués acompanyat d’una bona política de planificació. Existien grans bosses de misèria i de massificació. Com explica Antònia Montserrat, “Casals considerava que la música era un bé social i que els treballadors hi tenien dret. D’aquí va sorgir l’AOC”.
Una dada important de l’associació és que “no va ser una entitat benèfica ni va sorgir de cap paternalisme. Casals va posar la seva orquestra, de gran prestigi, a disposició dels obrers. Ell dirigia els concerts, però eren els socis de l’AOC els qui gestionaven l’entitat, des de les inscripcions a la venda d’entrades”. La idea il·lustrada que calia elevar el benestar de la gent i fer-ho també a través de la cultura era inherent en l'entitat. Antònia Montserrat recorda una dita que va ser com un lema pels socis de l'associació: "Cutura per fruir la música i música per millorar la nostra cultura".
Ser soci de l’AOC costava sis pessetes l’any i donava dret a assistir a sis concerts. Una pesseta per concert, en uns anys en què una entrada al Palau de la Música podia costar entorn les deu pessetes. Per ser soci calia cobrar un salari de 400 pessetes o menys. Era la mateixa Orquestra Pau Casals, els mateixos músics, els qui oferien els concerts per a obrers. I en els mateixos espais, bàsicament el Palau de la Música i alguns teatres que permetessin una afluència massiva, com l’Olympia.
Casals solia dirigir els concerts de l’associació, però el prestigi del mestre va permetre que també ho fessin en alguns moments figures com Manuel de Falla, Enric Morera, Eduard Toldrà o Joan Lamote de Grignon, i que participessin també solistes com el violinista Joan Massià o el cantant Emili Vendrell.
El llegat d’Anselm Clavé
La iniciativa de Casals amb la seva associació per a obrers no va néixer del buit sinó que s’inscrivia en tot una tradició de democratització de la música a Catalunya. La primera coral de la història dels Països Catalans es va dir La Fraternitat. Era el 1850 i fou una creació de Josep Anselm Clavé (1824-1874), que va fundar un seguit de corals i a qui Casals sempre va considerar un referent. Els cors de Clavé pretenien elevar les classes populars des d’una visió ideològica progressista. Antònia Montserrat subratlla que “Casals i Clavé coincidien en què les classes populars havien d’accedir sense restriccions a l’alta cultura. Però actuen en dos moments diferents. Clavé va fer un esforç per arrancar els obrers d eles tavernes. Casals aplega uns treballadors que ja tenen una cultura musical més elaborada”.
L’Associació Obrera de Concerts va deixar petjada i sens dubte va influir en el sorgiment d’altres iniciatives. De la mateixa AOC van sorgir diversos grups de cambra, com Amics dels Clàssics. Fins i tot es va crear una orquestra per part de la massa social de l’entitat. Adrià Gual, pels mateixos anys, va fundar l’Associació Obrera de Teatre i l’Ateneu Polytechnicum va crear la Biblioteca per a l’Obrera.
Com tantes altres coses, l’associació va desaparèixer el 1939, amb el triomf franquista. Però la música compromesa de Casals es va seguir escoltant amb força vibrant. Ho va fer acompanyant els catalans a l’exili, on fins i tot se li va proposar que acceptés la presidència de la Generalitat a l’exili, que va rebutjar. Es va escoltar per tot el món, i també a la Casa Blanca de Kennedy, a qui casals va demanar en una entrevista privada que els Estats Units retiressin el seu suport a Franco. Va ressonar a les Nacions Unides, quan va rebre del seu secretari general, U-Thant, la Medalla de la Pau l’octubre de 1971. I ja no s’ha apagat mai.