Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

portugal: perfil

Se'n va Mário Soares, el socialista portuguès que entenia Catalunya

L’expresident, que ha mort als 92 anys, personifica la història de Portugal des del combat contra la dictadura a la descolonització i les llibertats recuperades | Va ser un dels dirigents internacionals que va mostrar simpatia per la causa catalana i va criticar la política de Rajoy

per Pep Martí, 7 de gener de 2017 a les 17:06 |
Mário Soares, durant la celebració dels 40 anys de la Revolució dels Clavells, el 2014 | FraLiss
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de gener de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mário Soares ha mort aquest dissabte als 92 anys després que des del 13 de desembre estigués ingressat en estat crític en un hospital de Lisboa. Serà acomiadat com una de les grans figures de la socialdemocràcia  europea i el polític més rellevant de Portugal des de la recuperació de les llibertats el 1974. Però la seva desaparició depassa tot això. Era fill d’una època en què els lideratges semblaven fets d’uns materials diferents als d’ara. Soares, com abans Olof Palme, Paul-Henry Spaak, Willy Brandt o, en versió cínica, François Mitterrand, havia llegit, coneixia la història, no era fruit de cap operació de màrqueting i tenia algunes conviccions innegociables. Pels catalans, era també un amic que els entenia i que s'havia mostrat simpatitzant de les reivindicacions de Catalunya. I alhora, com tot el referent a Portugal, sempre tan a prop i tan desconegut, ens recordava el molt que s’havia d’agrair al fet que la transició postfranquista s’hagués fet amb un Portugal en llibertat. Una dictadura feixista a Lisboa els anys posteriors a la mort de Franco hagués suposat una extrema dreta encara més poderosa a l’estat espanyol.

Enemic de Salazar


Soares, nascut el 1924, es va integrar en l’oposició a la dictadura del seu país després de llicenciar-se en Dret i en Ciències Històrico-Filosòfiques. Després, sent un jove advocat, va ser aviat conegut com a defensor de presos i perseguits polítics, sent un assidu en els tribunals d’excepció creats per la dictadura. Portugal no va patir una guerra civil, però el seu feixisme va durar més anys que el règim de Franco. Es va instaurar a través d’un cop militar el 1926. Poc després, va sorgir la figura d’Oliveira Salazar, un civil, catedràtic d’Economia Política de la universitat de Coimbra, que va ser qui va construir l’anomenat Estado Novo, que, malgrat el nom, va conservar les velles estructures socials del país mentre preservava l’imperi colonial.

Salazar, astut i pervers, no va voler ser mai el cap de l’estat i deixava a un militar de torn la presidència de la República, mentre ell detentava el poder real com a primer ministre. Amb Franco sempre va mantenir una distància personal, tot i la solidaritat natural entre dos feixismes, que es va plasmar en l’anomenat Pacte Ibèric. Una vegada li van preguntar com es podia definir elrègim portuguès, si era una República unitària, parlamentària o presidencialista. Després de pensar-s’ho un moment, va respondre: “És una república… portuguesa”.

L’opositor Mário Soares va començar a destacar com a activista polític en les eleccions de 1958. El candidat de Salazar, l’almirall Americo Thomaz, es va trobar amb un rival inesperat, el general Humberto Delgado, un militar d’antigues idees salazaristes que havia evolucionat cap a posicions liberals. Home coratjós, va aconseguir aixecar una campanya amb certa força. Soares va ser un dels puntals d’aquella batalla, en la qual el règim va haver d’abocar-se amb totes les truculàncies d’un estat totalitari. Des de Madrid, Franco s’ho devia mirar amb un somriure, com dient: “això us passa per fer eleccions”. Delgado va perdre però es va convertir en una figura nacional.

Emboscada a Badajoz: l’assassinat d’Humberto Delgado


Delgado va participar en diverses operacions per derrocar el salazarisme. El 1965, agents de la tenebrosa PIDE (policia internacional i de defensa de l’Estat) van contactar amb ell fent-li creure que eren conspiradors contra la dictadura i preparaven la seva caiguda. Atret amb engany a Badajoz, a tocar de la frontera portuguesa, fou emboscat i assassinat junt amb la seva secretària. Aquest va ser considerat com “el crim del segle” a Portugal. La dictadura va intentar fer creure que el militar havia estat assassinat per un altre sector de l’oposició. Mário Soares va actuar com a advocat de la família de Delgado i va tenir un paper important a l’hora de denunciar la veritable culpabilitat de la PIDE en aquell assassinat.

De la fi de la dictadura a la nova llibertat

Des dels cinquanta, Soares va ser detingut quinze vegades. Finalment, va ser enviat a l’exili. Cap visible de diverses organitzacions d’esquerra moderada que s’anaven creant, el 1973 va ser el principal fundador del Partit Socialista Portuguès, a Bonn, on Soares va trobar l’escalf d’un SPD que aleshores governava a Alemanya. Salazar havia mort el 1970 i Marcelo Caetano el va substituir com a cap del govern. , des d’on va haver d’afrontar els moviments d’alliberament nacional a Angola, Moçambic, Guinea-Bissau… L’esgotament provocat per les guerres colonials, que no es podien guanyar, van acabar fent perdre la paciència a l’exèrcit portuguès. l el Moviment de les Forces Armades, organització clandestina entre els militars, va donar un cop el 25 d’abril de 1974. Va ser la revolució dels clavells, que va impressionar el món. Una dictadura de mig segle era enderrocada en poques hores enmig de l’entusiasme popular. Soares va tornar de l’exili.

Els primers anys del postsalazarisme van ser revolucionaris, amb un Partit Comunista (PCP) molt potent, liderat per Alvaro Cunhal, aliat a un sector radical dels oficials del Moviment de les Forces Armades representat per Vasco Gonçalves. Enfront d’ells, el Partit Socialista de Soares, forces del centre i l’ala moderada de l’exèrcit van protagonitzar un pols amb diferents cops i contracops militars entre 1974 i 1976. Van ser uns anys de molta tensió social. La partida va concloure amb el triomf electoral dels socialistes el 1976. Portugal va evolucionar cap a una democràcia homologable, sempre vigilada de prop per l’OTAN i els Estats Units.

Soares va ser present en els primers governs posteriors a la fi de la dictadura fins esdevenir primer ministre. Ho va ser en dues ocasions, entre 1976 i 1978, i entre 1983 i 1986. El seu paper com a governant presenta llums i ombres. Va jugar un paper important en els processos de descolonització a Àfrica, en alguns casos culminats amb una precipitació que va abocar aquells països a guerres civils sagnants (Angola i Moçambic). Va ser determinant per evitar tendències autoritàries a la nova democràcia i va dirigir el procés per a l’ingrés a la UE el 1986. Després, va ser president de Portugal durant dos mandats, entre 1986 i 1996. Un càrrec aquest que potser li va ser còmode que el de primer ministre, ja que li va permetre d’exercir un paper cohesionador.

Com a dirigent socialista, sempre va ser ferotgement anticomunista en un país que tenia un PCP molt ortodox. Però també va ser crític envers els corrents neoliberals que van acabar fent forat també entre els partits de la Internacional Socialista. Soares mai va amagar la seva antipatia per Tony Blair. Actiu fins al darrer moment, Soares va continuar en el primer rengle després de deixar la presidència, i fou diputat al Parlament Europeu, on va intentar ser elegit, sense èxit, president de l’eurocambra. La nostàlgia mal administrada, tret inevitable dels animals polítics que sempre somien en tornar, el va dur a intentar de nou l’assalt a la presidència el 2006, sent derrotat clarament. El vell patriarca es resistia a esdevenir passat. Recentment, ha pogut veure com el seu partit, després d'anys d'oposició, ha tornat al govern a Lisboa.     

Coneixement de la realitat de Catalunya

Soares va ser també un polític sensible a la realitat de Catalunya. Les seves declaracions sobre el procés català van irritar el govern espanyol més d’un cop. Després del 9-N, va manifestar que ell era proper al federalisme, però que Catalunya estava “maltractada” i que Mariano Rajoy havia d’assajar una via escocesa per resoldre el contenciós amb Catalunya. També va dir que “la independència de Portugal es va deure al fet que Felip IV havia posat en marxa una ofensiva contra Catalunya, i havia deixat en pau Portugal”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació