Dels «combatents d'Espanya» al Palau Reial: 79 anys de discursos nadalencs

Des que a finals de l'any 1932, John Reith, el pare de la BBC, va convèncer el vell rei Jordi V d’inaugurar els serveis internacionals de la cadena amb un discurs, els missatges de Cap d’Any dels monarques i els presidents formen part del paisatge litúrgic de les festes nadalenques. Diuen que el missatge del monarca britànic va ser escoltat per més de vint milions de persones. Aquest dissabte a la nit és el torn de Felip VI, que TV3 no emetrà per primer cop, i el dia de Cap d'Any el de Carles Puigdemont i la resta de presidents autonòmics.

El president nord-americà Roosevelt també s’hi va apuntar i li va agradar tant que va fer de les al·locucions als ciutadans una arma poderosa. Roosevelt va inaugurar les anomenades Converses al costat de la xemeneia, que pretenien comunicar ànim i orgull patriòtic en plena Depressió.

Missatges als "combatents d'Espanya"

A Espanya, qui va inaugurar la tradició dels missatges de Cap d’Any va ser el dictador Francisco Franco. El primer va ser el 1937, en plena Guerra Civil. I la veritat és que de nadalenc va tenir ben poc. Va ser una salutació als "combatents d'Espanya" i a les "vídues, mares, fills i germans" de la segona línia en un bàndol que era, segons ell, el de "la causa del món cristià a la terra". El discurs era tan breu que va decidir fer-ne un altre uns dies després, l’1 de gener de 1938, una mica més llarg, en què ja va introduir l’expressió "espanyols tots" i subratllava l’avenç de les seves tropes. Curiosament, no hi havia cap referència explícitament nadalenca.

"Permeteu que entri en la intimitat de les vostres llars"

Els primers missatges del dictador incloïen referències bèl·liques i d’odi contra els republicans i els enemics. A mesura que el règim anava avançant i llimava a la seva estètica més falangista, també es modulava el to. Expressions com "permeteu que entri en la intimitat de les vostres llars" o "una salutació als homes i les terres d'Espanya" van esdevenir frases tòpiques mentre el Caudillo anava fent anys en el poder.   

Es va comentar molt el discurs del 1973. Feia onze dies de l’assassinat de Carrero Blanco, número dos del govern, i després d’un record al president desaparegut a mans d'ETA, va pronunciar la frase "no en va diu l'adagi popular que no hi ha mal que per bé no vingui". S’ha especulat molt sobre la intenció amagada darrera d’aquestes paraules, si és que n’hi havia. Potser era tan sols una mostra més del seu cinisme.

El primer discurs de Joan Carles: homenatge a Franco

El 1975 va ser el del primer discurs del rei Joan Carles poc després de la mort del dictador i va fer-hi una menció elogiosa a la figura del dictador, tot elogiant el seu testament com a mostra de "les enormes qualitats humanes i els sentiments de patriotisme sobre els que va voler afermar la seva actuació". En el segon discurs, el de 1976, ja ni el va esmentar.
 

Cada vegada menys "familiar"

Hi ha trenta-nou discursos entre Franco i l’abdicació. En aquest temps, si una cosa va canviant és la presència de la família reial en el missatge. En els primers anys era habitual que Joan Carles aparegués en la pantalla acompanyat de la reina Sofia i els seus fills. Més tard, va aparèixer sol, tot i que el monarca es referia explícitament a la resta de la família. Eren els anys en què en tot discurs del monarca hi apareixien algun cop les paraules "la reina i jo". A partir del 2010, la reina Sofia, amb qui manté només una convivència formal, "cau" dels discursos nadalencs. En alguns casos, no esmenta ningú.   

Encerclat pels escàndols

Els darrers anys del regnat van ser un devessall d’escàndols i incidents de tot ordre. El 2011 la justícia va imputar el gendre, Iñaki Urdangarin, per presumpta apropiació indeguda. I pocs dies després, el rei havia de fer el seu discurs. La frase "la justícia és igual per a tots" va ser la més comentada. La Zarzuela encara confiava que el tema no anés a més.

L’any 2012 la crisi de la institució ja era enorme. Les peripècies de la vida privada del monarca eren conegudes. Es va produir l’accident de Botswana el mes d’abril, quan va caure en el transcurs d’un viatge per caçar elefants. Al país, la crisi econòmica feia feredat i a Catalunya el procés entrava en una fase sobiranista liderada per Artur Mas. Potser per tot plegat, Joan Carles va dir en el missatge de cap d’any: "Vivim un dels moments més difícils de la història recent d’Espanya". Va fer una referència a la pluralitat de llengües i cultures, fins aleshores quasi sempre absent dels seus discursos. 

En els darrers missatges, també hi va haver canvis en l’escenografia. La imatge d’un espai que volia semblar domèstic va ser substituïda pel despatx. Un senyal potser d’afirmar la seva funció com un cap de l’estat que està treballant. En l’últim discurs, el de desembre del 2013, la situació ja era desesperada per ell. A l’abril, el jutge havia decidit imputar la infanta Cristina per presumpta apropiació indeguda (després ho seria per blanqueig i delicte fiscal). L’abdicació ja no era només un rumor. Es notava que s’estava produint una batalla entorn el monarca. Per això va afirmar la seva "determinació de continuar estimulant la convivència cívica, en el desenvolupament fidel del mandat". El monarca no volia renunciar. Ho faria sis mesos després.

El primer discurs de Felip VI, en un escenari auster

El desembre del 2014, Felip VI va fer el seu primer discurs de cap d’any. L’escàndol Urdangarin ja era el problema més greu que havia d’afrontar la monarquia. El monarca va parlar de la corrupció "sense contemplacions". Va fer també una referència explícita a Catalunya, demanant que es respectés la Constitució, això sí, demanant que "fem tots un esforç lleial i sincer", sense anar més enllà.

El segon discurs: la monarquia desacomplexada

El missatge de l’any passat va oferir un canvi espectacular. L’escenari tradicional del palau de la Zarzuela, residència dels reis, va ser substituït pel pompós Palau Reial. Els salons més austers i, en certa forma, burgesos que es mostraven per Nadal van deixar pas al saló del tron, record de glòries imperials. Felip VI va emprar com mai la paraula Espanya i la necessitat d'enfortir "la cohesió nacional" i els temes socials van quedar eclipsats en el discurs.

Va semblar que en el pols que se sol produir entre els equips de la Zarzuela i de la Moncloa a l'hora d’acordar el discurs –és la Casa del Rei la que elabora el missatge de Nadal, a diferència de la resta de parlaments del monarca–, els de la presidència del govern havien guanyat. Després d’un Joan Carles que apareixia com a més incontrolable –en tots els sentits–, Felip VI va donar la imatge d’un rei sotmès al govern i en línia total amb el discurs del PP.