20
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
21
de desembre
a les
10:34h
Dues pel·lícules després, ni el mestre Yoda es veuria amb cor de negar que Disney ha sabut tocar la tecla, en contra dels mals presagis que els puristes –i els homes de poca "força"– auguraven. I és així, lluny de la fanfàrria místico-obsessiva que George Lucas es va encaparrar a donar als episodis I, II i III, quan va convertir la saga en pur onanisme vanitós. Però, tant El despertar de la força, com aquest "spin-off" de nom Rogue One: Una història de Star Wars, són dos films a l'alçada del triplet original, sent aquesta darrera encara millor que l'episodi VII. Per què? Aquí teniu vuit raons que han fet que la Força, ara sí, ens acompanyi.
1. Perquè ha estat dissenyada amb una ànima de diversió non-stop. Això inclou un ritme frenètic (i que no es fa pesat) d'acció, i també per presentar-nos les dosis justes de cada element que necessitem. Ni és massa histriònic, ni és massa seriós. Ni és una bestiesa, ni busca la irritant transcendència de qualsevol discurs entre jedis.
2. Perquè no és autèntica i això és una virtut: sap entomar-ho amb la dignitat que cal. No hi ha res més patètic que voler ser allò que no s'és. La gràcia de Rogue One és que no és un film ridícul i no és un pretès film amb ínfules d'autor. I no és un zombi d'allò que va ser.
3. Per l'humor. Gags made in George Lucas ben posats de manera estratègica, sense cansar ni repetir l'efecte devastador de Jar Jar Binks, un ésser molt més destructiu que qualsevol raig de l'Estrella de la Mort.
4. Perquè la recepta és una barreja molt excitant. Imagineu que posem a la batedora les trames d'acció de Homeland (aquesta escena "sobre el terreny" a Jedha), la recerca d'alguna cosa que no sabem si és espiritual o simplement humana (Lost), la necessària redempció paterno-filial (els sopars entre Lucas i Spielberg, font de matèria primera, buf), les aventures d'intrèpids joves en edat d'iniciar-se (només faltava el moment Spider-man amb l'ascens aràcnid per la torre del mapa), o les valquíries d'Apocalypse Now sobrevolant la fortalesa. I ho amanim amb l'espurna fundacional de la saga. Mmm... deliciós.
5. Per la música de Michael Giacchino. Aposta guanyadora, provinent del barret màgic del mega-guai-productor J.J. Abrams (amb qui ja va treballar a Lost i amb qui ja no ha deixat de fer-ho). Metalls al marge, les noves línies melòdiques de cada personatge són un encert, jugant a assemblar-se (sense trepitjar-se) a les mítiques melodies de John Williams.
K-2SO, una de les noves estrelles de l'univers «Star Wars»
6. Per les interpretacions: d'un Forest Whitaker que no sembla Forest Whitaker (gràcies al déu intergalàctic), i que suma el paper a Rogue One a la interpretació en una de les pel·lícules de l'any, Arrival; de Donnie Yen, el cec fanàtic i més carismàtic de les rampoines imperials; de l'animalot Wen Jiang en el paper de Baze Malbus; de la cueta de Riz Ahmed, que ja ens va robar el cor a The Night Of; i per l'estrella de la funció, Alan Tudyk, un K-2SO al punt just del cinisme, la crossa que tota història necessita. Això sí, ni Felicity Jones, ni Diego Luna no acaben de creure-s'ho. Ells s'ho perden.
7. Perquè funciona per a neòfits i és infal·lible per a fans. És possible? Com? Se li ha de reconèixer a Gareth Edwards –el director– que hagi optat per l'estètica del film original (amb gust i ganes), de l'any 1977. Textures, vestuari, girs, combats aeris, punt de vista en primera persona, i rugositat analògica.
8. Perquè sempre ens ha encantat el negre brillant de Darth Vader i el blanc impol·lut de la princesa Leia. I perquè Peter Cushing ha tornat, per ventura dels temps moderns.