SÍRIA: anàlisi

Allò que la tragèdia d'Alep no ens diu...

«L’aniquilació de la població civil no pot quedar compensada per aquest darrer apòsit del règim en un intent de salvar la cara»

per Jordi Quero, 19 de desembre de 2016 a les 09:16 |
Evacuació d'un ferit a Alep | Europa Press
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Alep, la primera ciutat siriana en termes de població i un dels nuclis de les forces rebels, ha estat assetjada pel règim de Bashir Al-Assad durant els darrers quatre anys. Les forces governamentals han seguit avançant en la captura de la ciutat en els darrers dotze mesos i ara la seva victòria és ja una realitat. El passat 13 de desembre el govern i els rebels van arribar a un acord per l’alto el foc i l’establiment d’un corredor humanitari. Aquest hauria de permetre la sortida d’Alep dels entre 50.000 i 100.000 sirians atrapats dintre de la zona oriental de la ciutat (controlada fins ara pels opositors) en direcció als enclavaments d’acolliment humanitari de la Creu Roja a la província rebel d’Idlib. Tot i l’èxit inicial del corredor i la sortida el dijous de 8.000 civils, el divendres aquest es va haver de suspendre per suposades violacions de l’alto el foc. Tot sembla indicar que avui dilluns l’evacuació continuarà. 

S’han estret ja moltes conclusions sobre què ha passat en els darrers tres dies a Alep i què està succeint en aquests mateixos moments
: la fi de la batalla pel control de la ciutat i la creació d’un corredor humanitari. Més enllà dels problemes propis de les reaccions immediates de mitjans i especialistes envers una demanda social que no perdona temps, hi ha alguns llocs comuns on cap anàlisi seriosa de la situació hauria de permetre’s caure.


No estem davant del final de la guerra: estem enfront un punt d’inflexió en el seu decurs. El què es tanca ara és una de les grans batalles de la guerra siriana que ha concentrat gran part dels esforços dels bel·ligerants en els darrers quatre anys. Però el règim d’Al-Assad és encara molt lluny del seu objectiu final que no és cap altre que la recuperació del control efectiu de tot el seu territori sobirà. Els rebels controlen certs barris de Damasc, la província d’Idlib –proper probable escenari dels enfrontaments- i parts importants del sud del país al voltant de Dar’a. Estat Islàmic torna a controlar Palmira. Al nord del país els kurds encara dominen trossos significatius del territori. Així, aquesta victòria és central en el decurs de la guerra i ens fa molt difícil pensar ara en qualsevol final alternatiu a la victòria total del règim. Però encara no som en aquest punt.   

No és la demostració de que tan sols Rússia importa ja: cal estar més atents a les divisions internes entre aquells que donen suport al règim. L’acord del 13 de desembre va ser promogut conjuntament per Rússia i Turquia, deixant fora de l’equació els Estats Units, la Unió Europea i fins i tot Nacions Unides. Això va fer que moltes veus assenyalessin la incontestable capacitat de Rússia de fer i desfer en l’escenari sirià, més enllà fins i tot de l’opinió del propi Al-Assad. Però la implementació ha demostrat quelcom diferent. Han estat les forces xiïtes controlades per l’Iran les que han violat els acords per tal de manifestar el seu rebuig als termes pactats. L’Iran volia incloure entre les condicions la creació de sengles corredors humanitaris per a l’evacuació de xiïtes d’altres pobles a Síria sota assetjament dels rebels. Rússia té el control absolut de la campanya aèria; però sobre el terreny són les forces controlades per l’Iran qui expliquen moltes de les darreres victòries del règim. Alep ha vingut a demostrar que qualsevol futura negociació no podrà permetre’s el luxe de deixar fora la veu de Teheran, que no necessàriament coincideix sempre amb Moscou, i que pot tenir la capacitat d'engegar-ho tot enlaire.   


No és un gran èxit per a la comunitat internacional: el corredor humanitari és el corol·lari del fracàs del dret humanitari. Aquest darrer moviment a la batalla d’Alep únicament succeeix després de la violació sistemàtica prèvia d’Assad dels Convenis de Ginebra i de molts altres principis del dret internacional humanitari, sense cap contrareacció significativa per part de la comunitat internacional. L’acusació de crims de guerra, que inclouen la prohibició de la tàctica del setge tal com s’ha fet servir a Alep, ha sobrevolat el règim des de l’inici del conflicte armat. L’aniquilació prèvia de la població civil, mitjançant no solament els bombardejos sinó també el tall de subministrament d’aliments i medicines, no pot en cap cas quedar compensada per aquest darrer apòsit del règim en un intent de salvar la cara. El corredor és símbol de la impotència del dret humanitari per aconseguir allò pel que va ser dissenyat.


** Jordi Quero és investigador de l’àrea Mediterrània i Orient Mitjà del CIDOB i professor de Relacions Internacionals a la Universitat Pompeu Fabra.

 

Alep, segona ciutat de Síria, en un atemptat l'any 2012. Foto: EFE/SANA

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa 301 setmanes

La supervivència d'Al-Assad, en deu claus

Participació