LA MARATÓ 2016

Aprendre a viure de nou: la lliçó d’una lesió medul·lar

"No pots estar tot el dia lamentant-te del que t’ha passat. Des del primer dia has de moure’t, fer coses", explica Cristina Sales des de l'Institut Guttman | Una de cada quatre lesions per traumatisme estan associades al consum d’alcohol o drogues | Els joves són els que més la pateixen, tot i que l’envelliment de la població fa que cada vegada més gent gran rebi danys per caigudes

per Cristina Garde , 17 de desembre de 2016 a les 19:08 |
La Cristina Sales pateix una lesió medul·lar per traumatisme | Marc Morell
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“El cotxe es va descontrolar i vam caure per un precipici. Primer va caure el gos, després la meva parella, el cotxe i, finalment, jo. Aquell dia li havíem tret la capota al jeep. Aquesta excursió l’havíem fet moltes vegades. Mala sort... el destí”. La Cristina Sales, asseguda en una cadira de rodes a l'arxiu de l’Institut Guttmann de Badalona, un dels centres punters en neurorehabilitació juntament amb l'Hospital de la Vall d'Hebron, explica com fa només vuit mesos va haver d’aprendre a viure de nou. Aquest és un dels primers objectius dels equips mèdics que tracten les lesions medul·lars, ensenyar el pacient a ser autònom. Equips que aquest diumenge esperen rebre l'ajut de la ciutadania a través de La Marató, que aquest any està dedicada als ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques.
 

La Cristina es va adonar ràpidament que ja no podria caminar. “Des del primer minut, quan durant uns segons vaig recuperar la consciència, li vaig dir a la meva parella que no notava les cames. Després, a la UCI de la Vall d’Hebron, vaig dir als meus pares que no tornaria a caminar. Ells aleshores encara em deien que em posaria bé, però jo ja tenia aquesta intuïció”, reconeix. Aquesta acceptació serena de la Cristina no és la més habitual. Tal com explica el seu doctor, Enric Portell, que l’acompanya durant l’entrevista, “els psicòlegs asseguren que calen dos anys fins que un pacient assimila el que li ha ocorregut”.

Una lesió medul·lar pot immobilitzar la persona de diverses maneres. Com en el cas de la Cristina, pot afectar una vèrtebra situada del melic cap avall, de manera que pateix paraplegia i no pot moure les cames. També pot passar que la lesió hagi estat més a dalt de la columna vertebral i, aleshores, paralitzi també el tronc i les extremitats superiors, el que coneixem com a tetraplegia. A més, com explica el doctor Portell, els professionals fan servir una escala de classificació, l'anomenada ASIA, que determina el grau d'intensitat d’aquesta paràlisi motora i de sensibilitat, de més completa a incompleta.

 
Segons el cap de l’àrea de lesionats medul·lars de la Vall d’Hebron, Miguel Ángel González Viejo, les lesions causades per accident de trànsit com les de la Cristina són cada vegada menys freqüents, tot i que encara són les majoritàries, especialment les de moto. Per això, per cada dona lesionada hi ha quatre homes. A més, el 25% de les lesions estan associades al consum d’alcohol o drogues. La pràctica d'esports de risc és també una de les causes més freqüents de danys i representen un 10% del total. Tot i així, els experts alerten que l’envelliment de la població fa que cada vegada més gent gran pateixi lesions per caigudes domèstiques.

 

El doctor Enric Portell ha ajudat la Cristina a fer la rehabilitació Foto: Marc Morell

 
Cuidar-se i saber demanar ajut, un aprenentatge imprescindible
 
La Cristina ha hagut d’assumir nous hàbits i noves actituds, ha hagut de canviar la connexió amb el seu cos, i aprofundir en la relació amb els amics i la família. “Ara constantment estic pendent del meu cos perquè si no em puc passar mig any al llit per les nafres. He après a cuidar-me molt", explica. L’altra lliçó que ha hagut d’aprendre, i que creu que també és valuosa per d'altres, és saber demanar ajut. "Sense anar més lluny, l'altre dia les meves amigues em van venir a veure a casa. Jo sé passar de la cadira al sofà, però encara em costa fer-ho a la inversa. Per uns moments, vaig pensar de fer-ho sola, però després em vaig adonar que no podria. Al final tot és tan fàcil com dir: 'Ei, m'ajudeu'?".
 
“No pots estar tot el dia lamentant-te del que t’ha passat. Des del primer dia has de moure’t, fer coses. No sento que mai hagi estat deprimida”, diu. El percentatge que pateix depressió en aquests casos resulta tenir la mateixa incidència que en la població general, tal com assegura per experiència el doctor Portell, que fa vora trenta anys que atén a lesionats medul·lars. "Una lesió medul·lar per traumatisme no és una malaltia. Pots arribar a entendre què t'ha passat, que tot es deu a una causa-efecte. És diferent en el cas de les lesions per causa mèdica. Aquestes sí que costen més d'assimilar", explica.
 
Si es pregunta els lesionats medul·lars què és el que més els costa d’acceptar de la seva situació, reconeixen la Cristina i els doctors, sovint no és la paràlisi, que és evident per a tothom, sinó l’anomenat dolor neuropàtic, la manca de control dels esfínters i la resta de dificultats associades, com ara els problemes respiratoris. El dolor neuropàtic és com un dolor fantasmal que genera el tàlem del cervell quan no rep la informació que hauria de la part del cos que ha quedat immòbil. Un 80% dels lesionats medul·lars pateixen aquest dolor, però amb el temps només un 30% el segueixen considerant un problema.
 

La Cristina vol casar-se d'aquí poc i reprendre la seva vida Foto: Marc Morell


La reducció dels ajuts complica l’adaptació
 
Per a la Cristina aquest dolor neuropàtic, que sent constantment als peus i que de vegades el nota a la pelvis o al maluc no li impedeix, per sort, voler tirar endavant en la seva rehabilitació. Tan sols fa un mes, per un seguit de complicacions que han fet que hagi d’estar ingressada més temps –avui dia, els ingressos són d'entre un i tres mesos–, que ja pot fer vida a casa, i s’ha d’adaptar. Per això, li caldrà tramitar la pensió de gran invalidesa i no té previst tornar a la feina de mestra de primària en què treballava abans de l’accident. Només un 5% dels lesionats medul·lars es reincorporen al mercat laboral, segons l'Institut Guttmann, per por a no percebre la pensió.
 
Així mateix, com assenyala la treballadora social Pilar Vázquez, "els ajuts que reben les persones amb lesió medul·lar s’han reduït substancialment els darrers anys de crisi". A més, els tràmits acostumen a ser lents, d’un any d’espera, "tot i que darrerament s’han agilitzat una mica". Això fa que moltes famílies hagin d’avançar els diners que destinen a adaptar l’entorn domèstic a les necessitats de les seves afectacions o a pagar el fisioterapeuta, l’assistent social, el transport o els medicaments, que un cop et concedeixen la pensió són gairebé gratuïts. En una situació de crisi, no totes les famílies s'ho poden permetre.
 
Quan va patir l’accident, la Cristina començava a preparar el seu casament, que havia de ser uns mesos més tard. La lesió li ho ha impedit, de moment. Una de les primeres preguntes que va fer al doctor González Viejo, que la va atendre a la Vall d’Hebron, va ser si podria tenir fills. Sí que podrà, igual que la majoria de dones que han patit lesions d’aquesta mena. Els homes, en canvi, tenen més dificultats. “Ara espero casar-me aviat”, diu mentre ensenya l’anell platejat de l’anular quan somriu per a la fotografia. A partir d’ara, la Cristina comença a reprendre la seva vida.
 

La Cristina, asseguda davant de les vidrieres del modern edifici de l'Institut Guttmann Foto: Marc Morell

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació