La supervivència d'Al-Assad, en deu claus

“Es parla d’abans i després de Crist, d’abans i després de la revelació del profeta Mahoma. Hi haurà un abans i un després de l’alliberament d’Alep. Alep ha convertit el temps en història”. Amb aquestes paraules, el president sirià Baixar al-Assad ha saludat el resultat de la batalla d’Alep, la segona ciutat de Síria, recuperada per les forces governamentals. El futur del país continua sent incert, però fins ara a Síria el temps ha jugat, si no a convertir-se en història, sí com aliat del règim de Damasc. Us oferim un tast d’algunes claus que expliquen la supervivència de la família al-Assad.

1.-L’origen: un cop d’estat

Fa quaranta-sis anys que els Al-Assad governen Síria. Com moltes dictadures de la zona, l’origen del seu poder és un cop d’estat, el 1970, que va convertir Hafez al-Assad en el cabdill indiscutible d’un règim que es proclama hereu de la ideologia baasista. General de l’exèrcit de l’aire, el pare de Baixir va anar construint una base de poder dins de l’exèrcit, i alhora envoltant-se de cossos d’elit, com la Guàrdia Republicana, i d’uns serveis d’intel·ligència molt eficaços com a corona de protecció enfront conspiracions militars.     

2.-El Baas, la cortada ideològica

La ideologia dels Al-Assad ha estat sempre preservar el poder. La coartada ideològica, el Baas, el partit Renaixement Àrab Socialista, fundat a inicis dels anys quaranta per dos intel·lectuals sirians, el cristià Michel Aflaq i el musulmà Al-Din al-Bitar, que propugnaven la causa del nacionalisme panàrab, el socialisme i la laïcitat. Aquest ideal va estendre’s després del triomf de Nasser a Egipte, i el partit Baas va acabar governant a l’Iraq de Saddam Hussein i a Síria, tot i que els dos països eren rivals. Val a dir que Aflaq i al-Bitar van acabar sent apartats, l’un exiliat a Bagdad i l’altre assassinat a París. El règim de Damasc, però, sí que ha preservat el caràcter secular del baasisme.  

3.-Els alauites, una minoria religiosa

Una de les claus per entendre la crisi siriana és la condició de minoria religiosa dels alauites, un 10% aproximadament de la població, a la qual pertanyen els Al-Assad. És una branca del xiïsme, que és també una minoria dins de l’Islam. En els sectors més intransigents del sunnisme –la branca majoritària i ortodoxa entre els musulmans- els aluites són vistos com una mena d’heretges. Hi ha influències del cristianisme en l’alauisme, com en tot el xiïsme (tenen sants) i també pagans. El fet d’haver copat els llocs principals de l’Estat ha generat tensions enormes dins del país però alhora els ha cohesionat. La consciència de ser una minoria també els ha fet implacables.    

4.-Hafez: capacitat de metamorfosi

Hafez al-Assad va governar amb mà de ferro des del 1970 fins a la seva mort, l’any 2000. En aquest temps, va consolidar el pes de Síria a l’Orient Mitjà, sense manies a l’hora de canviar d’aliances. Va intervenir al Líban el 1976 fins a convertir el país en quasi bé una colònia. Ho va fer per protegir els cristians maronites de la pressió dels palestins –sempre va desconfiar de l’OAP d’Arafat, que veia com a factor de desestabilització- i l’esquerra libanesa. Més tard, quan el líder egipci Sadat va reconèixer Israel i el món àrab va reaccionar en contra, Al-Assad es va convertir en el màxim exponent de l’anomenat Front de Rebuig. Amb quasi tots els països de la zona, la seva política va experimentar canvis en funció de les circumstàncies. Vist com un estat terrorista per Occident, es va saber aprofitar de la invasió de Kuwait per l’Iraq per aparèixer com a més honorable que Saddam. Al-Assad va saber sempre treure profit de cada canvi en l’escenari.   

5.- Baixar: president per accident

Baixar al-Assad va saber que el seu destí canviava el 21 de gener de 1994, quan li van informar que el seu germà gran, Basel, havia mort en un accident. Metge oftalmòleg, vivia aleshores a Londres, allunyat de les intrigues de Damasc. Va ser cridat amb urgència. Havia de fer-se càrrec de la successió. En els següents sis anys, el jove Baixar (nascut el 1965) va esmerçar-se per fer els deures: va pujar els esglaons de l’exèrcit, va conviure amb els militars, va entrar en els secrets dels serveis d’informació. I, sobretot, va aprendre a ser dur.

6.- Lluites dins del clan

Damasc és un escenari ideal per històries conspiratives. L’era dels Al-Assad ha estat rica en intrigues de palau. Hafez volia que l’hereu fos fort i Baixar va haver de neutralitzar el seu oncle Rifaat, ambiciós, que era un maldecap. Diuen que ell mateix va dirigir l’escamot militar que un dia va atacar una de les residències de Rifaat, com un avís. L’oncle conspirava i fins havia aprofitat una greu malaltia cardíaca de Hafez per intentar substituir-lo. Finalment, va exiliar-se.

7.-Al dictador li agrada Phil Collins

La imatge de Baixar era molt diferent a la del pare, tot i que tots dos compartien un punt d’austeritat en els gestos i poc afany pels banys de masses. La imatge d’un jove format a Londres, amb estudis de medicina, amant de la música pop i admirador de Phil Collins, a donar esperances de canvi a Síria. El règim va fer una campanya publicitària exitosa, en què va jugar un paper important la dona del nou líder, Asma, que havia nascut a Londres, de religió sunnita, poliglota i alta executiva. La imatge de la parella, interessada en les noves tecnologies i d’estil elegant, va funcionar en els primers anys.   

8.-Beirut: l’ombra d’un crim

L’assassinat de l’exprimer ministre libanès Rafiq Hariri el 2005, en ple centre de Beirut, quan el seu cotxe va saltar pels aires, es va convertir en un malson per Damasc. L’ombra de la sospita va recaure en el govern sirià, malgrat que Baixar va negar una i altra vegada la seva participació. El Tribunal Internacional de l’Haia va acusar cinc membres d’Hezbollah, la milícia xiïta libanesa aliada de Damasc. L’ombra de la participació directa siriana sempre ha planejat en el crim.  

9.-El bressol de la guerra: reprimiu Deraa!

L’actual guerra civil siriana va tenir un dels seus focus inicials a la ciutat de Deraa, el març del 2011. El món àrab vivia agitat per protestes que van fer caure els règims d’Egipte i Tunísia. La primavera àrab començava i a Damasc temien el contagi. Una protesta als carrers de Deraa va ser el començament d’un conflicte que va estendre’s per tots els racons del país. Al-Assad va ordenar una repressió contundent a la ciutat. Poc després, un grup de rebels van anunciar la creació de l’Exèrcit Lliure Sirià, una de les faccions armades en pugna. Molt aviat es comprendria que l’actuació repressiva del govern aquest cop no seria suficient.
     
10.-L’Estat Islàmic: benaurat enemic

Alguns veterans del govern de Hafez veien Baixar al-Assad com a massa tou. Després, l’han donat per mort molts cops. Però fins ara ha anat desmentint tots els mals auguris. Quan ja estava acorralat, la irrupció de l’Estat Islàmic a la regió ha estat un baló d’oxigen per Baixar, que ha acabat apareixent com el “moderat” o el mal menor en una zona de gestió impossible. Això, i una gran habilitat per saber ser útil als interessos de Rússia i l’Iran, grans aliats, ha salvat fins ara el cap del líder sirià.