13
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
14
de desembre
a les
19:50h
Turquia s’encamina cap a un sistema autoritari enmig d’onades de violència arreu del país. El darrer atemptat a Istanbul -reivindicat per una escissió del kurd PKK- va deixar una estesa de morts pels carrers, just el dia després que el govern turc registrés al Parlament la proposta que li permetrà convocar un referèndum per canviar la Constitució i convertir la presidència, en mans de Recep Tayyip Erdogan, en el centre de tot el poder. Xavier Albarracín, analista de l’Institut de la Mediterrània (Iemed), i Quim Arrufat analitzen per a NacióDigital la situació a Turquia.
Quim Arrufat és un profund coneixedor de la realitat de Turquia, des que va dirigir l’àrea de relacions internacionals del Ciemen. L’exdiputat al Parlament creu que l’actual situació a Turquia “s’origina durant el cicle electoral del 2015, quan el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdogan perd la majoria i veu perillar la seva hegemonia”.
La por a l’esquerra kurda
A partir d’aquest moment, al juny, el president turc activa una política d’enfrontament per recuperar el poder absolut. La pèrdua de la majoria absoluta i l’èxit del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), d’esquerra kurda però que va aconseguir esdevenir tercera força amb amplis suports de la societat turca, va espantar Erdogan. Arrufat assenyala que “aleshores llança crides a l’emergència nacional, trenca l’alto el foc amb els kurds i hi ha proves que estableix vincles amb Estat Islàmic per esclafar la revolta kurda que es produeix, una aposta d’alt risc com s’ha comprovat”. El mes de novembre de l’any passat, però, unes noves eleccions anticipades van atorgar de nou al partit d’Erdogan la majoria absoluta.
El líder turc “s’emmiralla en Putin, però sobretot en el passat imperial otomà”. Per Arrufat, “la nova Turquia que pretén Erdogan trenca amb la tradició kemalista -de Kemal Ataturk, el fundador de la República turca el 1923-, que era també autoritària, però laica i reticent a la política expansionista de l’imperi otomà. Aquí hi ha l’origen del cop d’estat frustrat del juliol, que tan bé li ha anat, fruit d’un sector de l’exèrcit reticent a les intervencions exteriors, com a Síria”.
Els refugiats, un instrument en mans d’Erdogan
“Fa dos anys –recorda Arrufat- que Erdogan va obrir les fronteres per permetre que els refugiats sirians penetressin a Europa. Era una decisió ben planificada com una mesura de pressió a la UE”. Segons ell, l’acord signat amb la Unió no té com a element essencial el finançament, sinó deixar-li mans lliures per fer el que vulgui dins de Turquia. “Alhora, l’AKP ha sabut jugar amb la massa de refugiats sirians, molts d’ells religiosos. Van ser sirians molts dels que van aturar els tancs a Istanbul durant l’intent de cop”.
“Les coses encara han d’empitjorar”
Xavier Albarracín, director de Desenvolupament Sòcio-econòmic de l’Institut de la Mediterrània (Iemed) i especialista en Turquia, creu que “les coses encara han d’empitjorar abans que millorin i es generin processos de pacificació”. L’analista opina que “la majoria de la població es troba atrapada entre dos extrems, el sector més dur de l’estat turc i l’ala radical dels kurds, i està pagant un preu molt alt”.
Albarracín assenyala que “Erdogan té un projecte d’homogeneïtzació ideològica i identitària del país, amb un fons d’islamització conservadora, que s’ha vist amb projectes com la voluntat d’equiparar l’estudi a les imam hatip, les escoles religioses, a les titulacions universitàries o en la llei, finalment aturada, que pretenia que els homes que violessin una nena podien evitar la presó si s’hi casaven”.
“Erdogan vol romandre al poder fins al 2023 com a mínim, que és quan se celebra el centenari de la República turca”, assegura Albarracín. Per això cal reformar la Constitució, que segons ell “seria formalitzar la concentració de poder que de facto ja té a les seves mans. Fins ara, el president turc era una figura simbòlica, que representava tots els turcs, que vol dir també els kurds, els armenis, els jueus… Erdogan vol esdevenir el president executiu que representi només a una majoria”.
Tot el poder
Malgrat l’onada de detencions desfermada des de l’intent colpista frustrat, amb les purgues en tots els àmbits socials, Erdogan encara no disposa de la majoria qualificada al Parlament que requereix si vol modificar la Constitució turca. L’AKP té 317 escons, lluny dels 367 que li permetria fer la reforma que pretén. Però ara podrà convocar el referèndum, previsiblement el mes d’abril, gràcies a un acord amb un dels principals grups de l’oposició, el Partit d’Acció Nacionalista (MHP), que lidera Davlet Bahçeli i representa el sector més ultradretà del nacionalisme turc. Aquesta entesa era imprescindible perquè per convocar un plebiscit d’aquestes característiques, la Constitució exigeix el vot favorable de tres cinquenes parts de la cambra (330 de 550).
Dissabte passat, va ser presentada al Parlament la proposta de referèndum amb el suport del partit de Bahçeli. L’històric Partit Republicà del Poble (CHP), kemalista, i l’esquerra turca del HDP s’oposen frontalment al projecte d’Erdogan, però ara per ara no disposen de prou força per aturar-lo. La reforma de la carta magna atorgarà al president el poder executiu i la potestat de nomenar i cessar els ministres. I, sobretot, li permetria presentar-se, un cop esgotat el seu actual mandat el 2019, a una nova reelecció.