filiprim: crítica de tv

Merlí sol i la Coral·lina al sot

«M’alegro molt que "Merlí" em recordi més a "Compañeros" del que em podria haver esperat quan vaig saber que a TV3 s’hi faria una sèrie ambientada en un institut»

per Toni Vall , 13 de desembre de 2016 a les 08:20 |
El Merlí i la Coralina | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A grans mals grans remeis. Ningú suportava la Coral·lina oi? Doncs au va, fotem-li la cisterna del vàter pel cap i avall! Home! Voleu dir que era la solució argumental òptima per a acabar la segona temporada de Merlí. Tenim el Bruno a Roma, el Pol continua donant la llauna amb els seus turments de rebel sense causa, el professor de filosofia anant i venint amb el seu escepticisme, les parelles i parelletes de la classe fent-se i desfent-se a cada nou capítol i la directora torracollons ja és al sot.



A veure què passa en la tercera temporada, que diuen que serà l’última perquè una quarta implicaria canviar els personatges ja que als d’ara ja els tocarà aviat canviar l’institut per la universitat. Merlí és una fórmula d’èxit que assegura l’audiència a TV3 i que podria perfectament allargar-se tant com els responsables volguessin. Gràcies a la sèrie fins i tot s’han conegut dades tan delirants com que les matriculacions a la carrera de filosofia han augmentat gràcies al calat que té entre els joves.

Que no se m’entengui malament, és fantàstic que els adolescents s’interessin per la filosofia però no puc evitar que la notícia em soni a frivolitat, a capritx passatger. Esclar que un atemptat contra el sistema en aquests termes és en si mateix una bona notícia. Només cal donar-se una volta per les aules de qualsevol aula de primer o segon de batxillerat per a descobrir que un dels principals objectius del mètode docent d’avui en dia és treure del cap als nois qualsevol vel·leïtat humanista.


Un dels encerts innegables de la sèrie és que retrata els joves a l’antiga, quan encara tenien temps lliure, temps per quedar al parc, fumar porros, deixar els grans de volta i mitja i clavar-se un bon parell de morrejades. Sembla un detall intranscendent però a mi això és el que més m’agrada de la trama. I després també pateixen, també es barallen amb els pares, també es volen guanyar quatre duros. Potser podrien anar més al cine, llegir una mica més abans d’anar a dormir. Podrien retratar més les seves inquietuds culturals. Potser, només potser, els nois que són a casa descobririen així que també poden fer-ho, que tenir temps per a fer-ho és la millor inversió de futur que poden fer.

M’alegro molt que Merlí em recordi més a Compañeros del que em podria haver esperat quan vaig saber que a TV3 s’hi faria una sèrie ambientada en un institut. Sí i fins i tot m’atreviria a dir que en aquella ja llunyana i mítica producció d’Antena 3 s’hi respirava una mica més d’autenticitat que en la que ara ens ocupa. Aquí els nois protagonistes, per norma general, fan força rabieta, no ens enganyem. Massa diàlegs enrotllats, massa obsessió per la naturalitat en els suposadament espontanis “ya te digo” o “que te pires”, en castellà, que de tant en tant deixen anar. Rampells tipus Física o química sempre són una mala notícia i comportaments extrets d’una pel·lícula de Mario Casas escrita per Federico Moccia –el personatge del Pol- són una notícia nefasta.


Per sort són tan sols rampells molestos que es camuflen amb instants de veritat i d’emoció, com la relació de la Berta amb el professor a qui interpretava Ferran Rañé o el monòleg d’Anna Maria Barbany de fa un parell de setmanes o el propi personatge de Merlí, contradictori i humà, a qui un actoràs com Francesc Orella injecta vida i profunditat.

Potser no calen numerets tipus High School Musical que no hi ha per on agafar-los, que no van ni amb rodes. I què em dieu de la improbable festa clandestina d’aquest últim episodi? Però si semblava que estiguessin a la pista del Luz de Gas i només faltava que el Laporta s’afegís a la festa. O aquell dia en què tots els nois es van transvestir perquè havia vingut el Manel Barceló a fer un personatge que es deia Quima.

Van acabar la temporada amb la cançoneta Quan somrius –seria possible acabar per sempre amb les cançonetes a les sèries de TV3?- i un encadenat de situacions que semblava un anunci de torrons El Almendro. Voleu dir que no podríem ser una mica més madurs, un pèl menys convencionals? Voleu dir que no és possible bastir una ficció adulta de veritat? A les emissores estatals només saben fer sèries de policies o de veïns cridaners i a algú se li va acudir El ministerio del tiempo, que se li veu el truc per tot arreu però que és tota una altra cosa. Aquí el costumisme se’ns dóna de meravella. I les cançonetes, sobretot les cançonetes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació