11
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
20:06h
Sergio Mattarella ha fet la seva elecció. Finalment, no serà el ministre d’Economia, Pier Carlo Padoan, el successor de Matteo Renzi en el càrrec de primer ministre després de la seva dimissió al perdre el referèndum de reforma constitucional de diumenge passat. El president de la República ha optat per un perfil més polític en la persona del fins ara ministre d’Exteriors, Paolo Gentiloni, enfront el traç més tecnocràtic que aportava Padoan.
Aquest migdia, Gentiloni ha estat convocat al Palau del Quirinal. En l’elecció de Mattarella –polític amb moltes hores de vol- hi ha influït Renzi, que manté unes bones relacions amb Gentiloni, i el fet que aquest ha conservat també lligams amb altres barons del Partit Democràtic (PD) amb ambicions pròpies, com Pier Luigi Bersani i Dario Franceschini. Gentiloni esdevé així un element de cohesió en el si de la majoria.
Mattarella tenia pressa. Dijous dia 15 hi ha reunió del Consell Europeu i, poc després, Itàlia ha d’organitzar una cimera del G-7 (junt amb els EUA, Canadà, Japó, Regne Unit, França i Alemanya) i Roma no vol fer el ridícul i necessita de forma immediata un govern executiu.
Qui és el nou primer ministre italià? Gentiloni és un romà de 62 anys, periodista de professió i polític de passió. Moltes coses en ell no delaten l’ambició. Com molts polítics de l’escola més clàssica italiana, és un home discret, que parla baix, poc carismàtic i que no sol brillar en la televisió. En això té punts comuns amb Mattarella. Però hi ha molts estils d’ambició i Gentiloni ja fa anys que és en el primer pla.
Un catòlic de sinistra
De jove, va militar en una de les organitzacions de l’esquerra radical, el partit d’Unitat Proletària. Una coqueteria, potser, per una persona que ha crescut en una nissaga de l’aristocràcia romana. La moderació el va acompanyar ben aviat i Gentiloni va arrelar-se en aquella àrea tan italiana del centre esquerre, on hi cap quasi tothom. A més, el caracteritza un “catolicisme d’esquerres” que amara tota la política italiana.
Aquesta mena de sinistra democristiana, difícil d’entendre en altres latituds, ha estat com una guia per ell en totes les organitzacions en què s’ha anat refundant el centrisme progressista o l’esquerra centrada. Des de la Margherita a l’Ulivo, passant per una etapa de sensibilitat ecologista a l’ombra de l’exalcalde de Roma Francesco Rutelli, fins a desembocar en l’actual (fins quan?) Partit Democràtic.
Plantant cara a Il Cavaliere
Malgrat el seu perfil volgudament suau, Gentiloni ha de ser un home coratjós. Només cal recordar que el 2006, sent ministre de Comunicacions del govern de Romano Prodi, es va atrevir amb un projecte de reforma del mercat audiovisual italià. Gentiloni es va presentar amb una llei sota el braç que pretenia tallar les ales a l’imperi mediàtic de Silvio Berlusconi, Il Cavaliere. Entre altres coses, el ministre volia establir un sostre sobre els ingressos publicitaris, en un any en què l’imperi de Mediaset controlava el 65% del mercat publicitari de la televisió. Evidentment, com moltes de les reformes serioses a Itàlia, va quedar en projecte, embarrancada al Senat. Aquest Senat que ha estat el maldecap de Renzi i que ha sobreviscut a l’intent de reformar-lo del primer ministre dimitit.
Ara, Gentiloni haurà de gestionar una situació complicada, amb la negociació per fer aprovar una nova llei electoral, abans que Itàlia torni a ser convocada a votar. Té davant nombrosos fronts oberts, amb el populista Beppe Grillo cridant a les urnes, una Lliga Nord envalentida per l’ascens de l’extrema dreta i un PD governant que és ara mateix un cau de conspiracions. Caldrà veure com se’n surt. Aquest dirigent de vella escola i murrieria sempre disposada haurà de recórrer al seu coratge amagat.
Aquest migdia, Gentiloni ha estat convocat al Palau del Quirinal. En l’elecció de Mattarella –polític amb moltes hores de vol- hi ha influït Renzi, que manté unes bones relacions amb Gentiloni, i el fet que aquest ha conservat també lligams amb altres barons del Partit Democràtic (PD) amb ambicions pròpies, com Pier Luigi Bersani i Dario Franceschini. Gentiloni esdevé així un element de cohesió en el si de la majoria.
Mattarella tenia pressa. Dijous dia 15 hi ha reunió del Consell Europeu i, poc després, Itàlia ha d’organitzar una cimera del G-7 (junt amb els EUA, Canadà, Japó, Regne Unit, França i Alemanya) i Roma no vol fer el ridícul i necessita de forma immediata un govern executiu.
Qui és el nou primer ministre italià? Gentiloni és un romà de 62 anys, periodista de professió i polític de passió. Moltes coses en ell no delaten l’ambició. Com molts polítics de l’escola més clàssica italiana, és un home discret, que parla baix, poc carismàtic i que no sol brillar en la televisió. En això té punts comuns amb Mattarella. Però hi ha molts estils d’ambició i Gentiloni ja fa anys que és en el primer pla.
Un catòlic de sinistra
De jove, va militar en una de les organitzacions de l’esquerra radical, el partit d’Unitat Proletària. Una coqueteria, potser, per una persona que ha crescut en una nissaga de l’aristocràcia romana. La moderació el va acompanyar ben aviat i Gentiloni va arrelar-se en aquella àrea tan italiana del centre esquerre, on hi cap quasi tothom. A més, el caracteritza un “catolicisme d’esquerres” que amara tota la política italiana.
Aquesta mena de sinistra democristiana, difícil d’entendre en altres latituds, ha estat com una guia per ell en totes les organitzacions en què s’ha anat refundant el centrisme progressista o l’esquerra centrada. Des de la Margherita a l’Ulivo, passant per una etapa de sensibilitat ecologista a l’ombra de l’exalcalde de Roma Francesco Rutelli, fins a desembocar en l’actual (fins quan?) Partit Democràtic.
Plantant cara a Il Cavaliere
Malgrat el seu perfil volgudament suau, Gentiloni ha de ser un home coratjós. Només cal recordar que el 2006, sent ministre de Comunicacions del govern de Romano Prodi, es va atrevir amb un projecte de reforma del mercat audiovisual italià. Gentiloni es va presentar amb una llei sota el braç que pretenia tallar les ales a l’imperi mediàtic de Silvio Berlusconi, Il Cavaliere. Entre altres coses, el ministre volia establir un sostre sobre els ingressos publicitaris, en un any en què l’imperi de Mediaset controlava el 65% del mercat publicitari de la televisió. Evidentment, com moltes de les reformes serioses a Itàlia, va quedar en projecte, embarrancada al Senat. Aquest Senat que ha estat el maldecap de Renzi i que ha sobreviscut a l’intent de reformar-lo del primer ministre dimitit.
Ara, Gentiloni haurà de gestionar una situació complicada, amb la negociació per fer aprovar una nova llei electoral, abans que Itàlia torni a ser convocada a votar. Té davant nombrosos fronts oberts, amb el populista Beppe Grillo cridant a les urnes, una Lliga Nord envalentida per l’ascens de l’extrema dreta i un PD governant que és ara mateix un cau de conspiracions. Caldrà veure com se’n surt. Aquest dirigent de vella escola i murrieria sempre disposada haurà de recórrer al seu coratge amagat.