òpera

L'«Elektra» més volcànica fa justícia

El Liceu vibra amb l'estrena de l'òpera de Richard Strauss que adapta la tragèdia de Sòfocles | La producció és el llegat artístic del prestigiós director de cinema i teatre Patrice Chéreau

per Esteve Plantada , Barcelona, 8 de desembre de 2016 a les 00:12 |
Evelyn Herlitzius, una Elektra vibrant i inoblidable | Antoni Bofill
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Brillant, obscura, abrupta, volcànica, essencial. Adjectius que defineixen l'Elektra estrenada aquest dimecres al Liceu i convertida en el rotund llegat artístic del director i cineasta Patrice Chéraeu. Després de passar per Nova York o Berlín, l'èxit artístic de la producció ha quedat evidenciat amb la resposta d'un públic entregat i eufòric com poques vegades s'haurà vist a la sala barcelonina. L'única obra que, encabida en la revolució musical de principis de segle XX, encara és capaç de sorprendre a un públic no expert i enganxar-lo a l'audàcia d'allò més sublim.

De manera unànime, la platea ha ovacionat Evelyn Herlitzius (la vibrant Elektra, inoblidable) i la resta del repartiment, així com la direcció musical de Josep Pons. L'ocasió s'ho valia, perquè aquesta Elektra és una obra de conjunció única, magistral: música, escena i obra es fonen en una peça que val els diners que es puguin pagar per gaudir-la, amb tots els elements a punt, afinats i imprescindibles. Impressiona des del principi, amb l'absència de música mentre el teló puja i les criades escombren, amb el silenci com a preludi d'allò que, tot seguit, no tindrà ni un moment de pausa.

 

L'escena d'«Elektra», despullada de tot allò no essencial Foto: Antoni Bofill


L'òpera, d'un sol acte, situa la història en un temps indefinit i vagament actual, amb una escenografia que mostra el pati interior del palau d'Agamemnon, que ha estat assassinat per la seva dona, Klytämnestra, amb la connivència del seu amant, Aegisth. Elektra, filla del matrimoni, arriba a escena vestida amb parracs i amb la mirada plena d'una humanitat desesperada que traspassa les butaques. La tragèdia és servida, amb el consegüent pla de venjança d'una filla que vibra i explota al so de la música, pura turbulència.

 
Elektra, com si protagonitzés un monòleg, mai no deixa l'escena. S'enfronta a la seva germana, Chrysothemis (Adrianne Pieczonka), a la mare traïdora, Klytämnestra (Waltraud Mesier) i al germà Orest (Alan Held). Trobades que fan més profunda la ferida i que demostren que Richard Strauss no va ser un simple compositor superdotat, sinó que va ser el més audaç a l'hora d'extenuar-nos amb obres curtes i desenvolupades en temps real, com ho foren Salomé, del 1905, o Elektra. El més audaç per mantenir una intensitat desesperant, fent-nos viatjar de l'emoció a l'angoixa, de l'amor a la ràbia i de la redempció a l'odi absolut. En mans de Chéreau, absolutament imperdible.

 

Adrianne Pieczonka (Chrysothemis), una altra interpretació memorable. Foto: Antoni Bofill

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació