11
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
12
de desembre
a les
17:32h
En un article immediatament posterior a la mort de Fidel Castro, Josep-Lluís Carod-Rovira es referia a una curiosa connexió catalana en el comiat del comandante. La plaça de la Revolució on tenia lloc una de les cerimònies fúnebres havia estat coneguda com la Loma de los Catalanes, perquè allí s’havia aixecat en el passat l’ermita de Montserrat erigida per la colònia catalana. Va ser dels pocs articulistes que en aquells dies va recordar l’empremta catalana a l’illa.
Des que Carles III va autoritzar, per una cèdula del 1778, la llibertat de comerç entre Catalunya i Amèrica, la presència catalana a Cuba va empeltar tots els espais de la vida social, des de l’arquitectura a l’economia passant pel nomenclàtor. Entre 1820 i 1840, es dóna un salt quantitatiu i la majoria dels procedents de la península que desembarquen a Cuba són catalans.
Una colònia emprenedora
L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, codirector junt amb Antoni Segura de l’obra La presència catalana al món: segles XIX i XX (Generalitat de Catalunya, 2008), és contundent: “La petjada catalana a Cuba és superior a la de la resta de països d’Amèrica i es percep en tots els àmbits. Es veu en el nom de carrers, barris i ciutats”. Solé i Sabaté se sorprèn que amb motiu de la desaparició de Castro, quan s’ha parlat tant de Cuba, no s’hagi recordat més la importància d’aquesta presència.
Per l’historiador, l’empremta catalana va moldelar l’economia illenca. La migració catalana es produeix en un moment de represa de la industrialització a Catalunya: “Els catalans porten a Cuba la complexitat de la seva societat i aporten el major desenvolupament de la seva estructura econòmica. Molt aviat ser català serà sinònim de ser comerciant i emprenedor. Fins al punt que quan els cubans anaven a comprar a una botiga, solien dir "voy al catalán".
Hi ha pocs sectors de l’economia en què no sigui palpable la marca catalana. Ho és en la banca, on triomfa Narcís Gelats, ho és en el tabac on brillen noms tan catalans com Josep Gener i Batet, i Jaume Partagàs i Rabell. Ho és en productes cosmètics, amb la família Crusellas, propietaris de la marca de sabó El Candado, que serà molt popular. Serà catalana la família propietària d’una de les farmàcies més conegudes, la Sarrà. Són catalans arquitectes rellevants, metges, ferreters, exportadors de vins, traficants d’esclaus i l’arquebisbe de Santiago (Antoni Maria Claret).
Bacardí i Xifré, noms emblemàtics
D’entre els molts noms destacats de la colònia catalana, segurament el més conegut és el de Facund Bacardí i Massó (1815-1886), l’home que va saber treure tot el suc del negoci al rom. Va depurar la destil·leria per suavitzar el rom i el 1861 va fundar la Companyia Bacardí, que esdevindria un gran imperi econòmic. La revolució castrista va expropiar la companyia però els seus hereus van poder reconstruir-la des de les Bahames.
Josep Xifré i Casas (1777-1856) va ser un altre dels catalans de Cuba, fill d’una nissaga dedicada a l’exportació de cuir. Va tocar quasi tots els productes, des de la banca al sucre i el cafè, i es va fer d’or, dedicant-se a comprar finca rústica a Barcelona, com l’edifici de davant de la Llotja (els Porxos d’en Xifré).
Molts dels comerciants catalans van ser traficants d’esclaus, un negoci bàrbar que aleshores era legal. En molts casos els mateixos pròcers que s’embutxacaven amb el negoci de negrers eren alhora filantrops i promotors culturals. És el cas de la família Samà, o de part de la saga dels Vidal-Quadras, com va explicar Oriol Junqueras en el seu llibre Els catalans i Cuba (Proa).
La toponímia i el nomenclàtor cubans estan plens de referències catalanes, amb carrers que duen els noms de Ramon Pintó o de Xifré, o el carrer Obispo, que es va anomenar durant un temps carrer de Pi i Margall, o l’antic nom de l’illa de los Pinos, que abans es deia de Girona.
La Societat de Beneficència
“Si es parla de la petjada catalana a l’illa, cal fer-ho també de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, la més antiga d’ajuda mútua d’Amèrica”, explica Solé i Sabaté. Va ser creada el 1840 per un grup de catalans i encara existeix, sovint més coneguda simplement com a Casal Català. La seva tasca de protecció als compatriotes que van topar amb problemes per obrir-se camí va ser crucial. Continua sent una entitat cultural rellevant i sempre s’hi han donat classes de català.
El modernisme cubà, un catalanismo
Una de les àrees en què la incidència dels catalans és més rellevant és en l’arquitectura. Si ja durant el segle XIX, la petjada catalana s’havia notat en el creixement urbà de l’Havana fora muralles, el modernisme europeu va entrar a Cuba de la mà de la colònia catalana, que va encarregar obra a artistes, arquitectes i escultors. El modernisme cubà està tan lligat a la presencia catalana que durant un temps va ser conegut com a catalanismo.
Els exemples més brillants del modernisme cubà porten segell català, com el Palau Cueto, de 1905, obra d’Artur Marquès. O la casa de Dámaso Gutiérrez a l’Havana, amb una escalinata que recorda les del Park Güell. Si a la capital cubana va destacar com arquitecte Màrius Rotllant, a Camagüey va excel·lir Claudi Muns. I es dóna el cas que el mateix autor que Barcelona havia construït el passeig de l’Exposició Universal del 1929, el francès Forestier, faria el popular passeig del Prado a l’Havana.
La connexió cubana en l'independentisme català
Quan va esclatar la lluita dels cubans per la seva emancipació d’Espanya, es van produir diverses actituds entre la colònia cubana. Per Solé i Sabaté, “hi va haver sentiments contradictoris entre els sectors més vinculats a la metròpoli i els més nacionalistes, que veien amb simpatia la causa de la llibertat de Cuba”. Emili Bacardí, fill de la nissaga propietària de la companyia del rom, va tenir contacte amb el patriota José Martí, nascut a l’Havana però de família originària del País Valencià.
El vincle entre Cuba i el nacionalisme català serà molt gran. Del grup independentista de Santiago de Cuba va sorgir l’estelada, inspirada en la bandera cubana i amb un triangle de reminiscències maçòniques. Vicenç Albert Ballester, considerat el seu creador, era a l’illa en el moment de la independència cubana el 1898. Els nuclis catalanistes cubans van ser molt actius a inicis del segle XX. Entre els principals suports de Francesc Macià i Estat Català hi havia activistes establerts a Cuba, com Josep Conangla, qui va ser un dels impulsors de la publicació La Nova Catalunya i va ser un el redactor principal de la Constitució de l’Havana, el projecte macianista de text constitucional per una Catalunya independent que es va elaborar el 1928.
Des del 1778 a ben entrat el segle XX, els camins de Cuba i de Catalunya es van entrecreuar. En més d'un moment, va semblar que els dos països caminaven a prop. La independència cubana va coincidir en el temps amb l'eclosió del catalanisme polític i, ara, tots dos pobles, més lliures, es preparen per escriure nous capítols de la seva història.
Des que Carles III va autoritzar, per una cèdula del 1778, la llibertat de comerç entre Catalunya i Amèrica, la presència catalana a Cuba va empeltar tots els espais de la vida social, des de l’arquitectura a l’economia passant pel nomenclàtor. Entre 1820 i 1840, es dóna un salt quantitatiu i la majoria dels procedents de la península que desembarquen a Cuba són catalans.
Una colònia emprenedora
L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, codirector junt amb Antoni Segura de l’obra La presència catalana al món: segles XIX i XX (Generalitat de Catalunya, 2008), és contundent: “La petjada catalana a Cuba és superior a la de la resta de països d’Amèrica i es percep en tots els àmbits. Es veu en el nom de carrers, barris i ciutats”. Solé i Sabaté se sorprèn que amb motiu de la desaparició de Castro, quan s’ha parlat tant de Cuba, no s’hagi recordat més la importància d’aquesta presència.
Per l’historiador, l’empremta catalana va moldelar l’economia illenca. La migració catalana es produeix en un moment de represa de la industrialització a Catalunya: “Els catalans porten a Cuba la complexitat de la seva societat i aporten el major desenvolupament de la seva estructura econòmica. Molt aviat ser català serà sinònim de ser comerciant i emprenedor. Fins al punt que quan els cubans anaven a comprar a una botiga, solien dir "voy al catalán".
Hi ha pocs sectors de l’economia en què no sigui palpable la marca catalana. Ho és en la banca, on triomfa Narcís Gelats, ho és en el tabac on brillen noms tan catalans com Josep Gener i Batet, i Jaume Partagàs i Rabell. Ho és en productes cosmètics, amb la família Crusellas, propietaris de la marca de sabó El Candado, que serà molt popular. Serà catalana la família propietària d’una de les farmàcies més conegudes, la Sarrà. Són catalans arquitectes rellevants, metges, ferreters, exportadors de vins, traficants d’esclaus i l’arquebisbe de Santiago (Antoni Maria Claret).
La Plaza de la Revolución s'anomenava abans Loma de los Catalanes. Foto: Europa Press
Bacardí i Xifré, noms emblemàtics
D’entre els molts noms destacats de la colònia catalana, segurament el més conegut és el de Facund Bacardí i Massó (1815-1886), l’home que va saber treure tot el suc del negoci al rom. Va depurar la destil·leria per suavitzar el rom i el 1861 va fundar la Companyia Bacardí, que esdevindria un gran imperi econòmic. La revolució castrista va expropiar la companyia però els seus hereus van poder reconstruir-la des de les Bahames.
Josep Xifré i Casas (1777-1856) va ser un altre dels catalans de Cuba, fill d’una nissaga dedicada a l’exportació de cuir. Va tocar quasi tots els productes, des de la banca al sucre i el cafè, i es va fer d’or, dedicant-se a comprar finca rústica a Barcelona, com l’edifici de davant de la Llotja (els Porxos d’en Xifré).
Molts dels comerciants catalans van ser traficants d’esclaus, un negoci bàrbar que aleshores era legal. En molts casos els mateixos pròcers que s’embutxacaven amb el negoci de negrers eren alhora filantrops i promotors culturals. És el cas de la família Samà, o de part de la saga dels Vidal-Quadras, com va explicar Oriol Junqueras en el seu llibre Els catalans i Cuba (Proa).
La toponímia i el nomenclàtor cubans estan plens de referències catalanes, amb carrers que duen els noms de Ramon Pintó o de Xifré, o el carrer Obispo, que es va anomenar durant un temps carrer de Pi i Margall, o l’antic nom de l’illa de los Pinos, que abans es deia de Girona.
La Societat de Beneficència
“Si es parla de la petjada catalana a l’illa, cal fer-ho també de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, la més antiga d’ajuda mútua d’Amèrica”, explica Solé i Sabaté. Va ser creada el 1840 per un grup de catalans i encara existeix, sovint més coneguda simplement com a Casal Català. La seva tasca de protecció als compatriotes que van topar amb problemes per obrir-se camí va ser crucial. Continua sent una entitat cultural rellevant i sempre s’hi han donat classes de català.
El modernisme cubà, un catalanismo
Una de les àrees en què la incidència dels catalans és més rellevant és en l’arquitectura. Si ja durant el segle XIX, la petjada catalana s’havia notat en el creixement urbà de l’Havana fora muralles, el modernisme europeu va entrar a Cuba de la mà de la colònia catalana, que va encarregar obra a artistes, arquitectes i escultors. El modernisme cubà està tan lligat a la presencia catalana que durant un temps va ser conegut com a catalanismo.
Els exemples més brillants del modernisme cubà porten segell català, com el Palau Cueto, de 1905, obra d’Artur Marquès. O la casa de Dámaso Gutiérrez a l’Havana, amb una escalinata que recorda les del Park Güell. Si a la capital cubana va destacar com arquitecte Màrius Rotllant, a Camagüey va excel·lir Claudi Muns. I es dóna el cas que el mateix autor que Barcelona havia construït el passeig de l’Exposició Universal del 1929, el francès Forestier, faria el popular passeig del Prado a l’Havana.
La connexió cubana en l'independentisme català
Quan va esclatar la lluita dels cubans per la seva emancipació d’Espanya, es van produir diverses actituds entre la colònia cubana. Per Solé i Sabaté, “hi va haver sentiments contradictoris entre els sectors més vinculats a la metròpoli i els més nacionalistes, que veien amb simpatia la causa de la llibertat de Cuba”. Emili Bacardí, fill de la nissaga propietària de la companyia del rom, va tenir contacte amb el patriota José Martí, nascut a l’Havana però de família originària del País Valencià.
El vincle entre Cuba i el nacionalisme català serà molt gran. Del grup independentista de Santiago de Cuba va sorgir l’estelada, inspirada en la bandera cubana i amb un triangle de reminiscències maçòniques. Vicenç Albert Ballester, considerat el seu creador, era a l’illa en el moment de la independència cubana el 1898. Els nuclis catalanistes cubans van ser molt actius a inicis del segle XX. Entre els principals suports de Francesc Macià i Estat Català hi havia activistes establerts a Cuba, com Josep Conangla, qui va ser un dels impulsors de la publicació La Nova Catalunya i va ser un el redactor principal de la Constitució de l’Havana, el projecte macianista de text constitucional per una Catalunya independent que es va elaborar el 1928.
Des del 1778 a ben entrat el segle XX, els camins de Cuba i de Catalunya es van entrecreuar. En més d'un moment, va semblar que els dos països caminaven a prop. La independència cubana va coincidir en el temps amb l'eclosió del catalanisme polític i, ara, tots dos pobles, més lliures, es preparen per escriure nous capítols de la seva història.