Ana Pastor i «El objetivo»: ara toca parlar molt sobre la mentida i la veritat

M’agradava molt Ana Pastor. Així, en pretèrit. Quan treballava a Televisió Espanyola era garantia de serenitat, de saber estar, de preguntar amb calma i dominar el ritme i la cadència de la tertúlia i de l’entrevista. La van fer fora perquè era massa bona periodista. Això era abans, des que està al capdavant d’El objetivo, ja fa força temps, les coses han canviat bastant.

Ara té per costum no escoltar els seus entrevistats. Considera que repreguntar és sinònim d’interrompre, cosa que fa molt sovint. El que més li interessa és posar en contradicció els seus convidats, agafar-los en fals, aconseguir deixar-los en evidència. Dribla la subtilesa, és sempre frontal, poques vegades obliqua amb la seva actitud i estratègia d’entrevistadora. Deu pensar que el ritme d’una entrevista ve donat per la quantitat de repliques que s’hi esdevenen i no per la qualitat de les mateixes.

Diumenge passat va voler treure pit amb el seu ja famós marcador de veritats i mentides dels polítics. A El objetivo, un programa amb els seus mèrits innegables, els agrada això de proclamar als quatre vents que investiguen molt i que en treuen rèdits en forma de refutacions als seus investigats. Com aquell dia que van assegurar que el cas dels "papers de Panamà" era un dels més importants triomfs del periodisme d’investigació de la història quan era obvi i notori que es tractava d’una filtració a mitjans de comunicació. Si algú em pot explicar què hi ha d’investigació aquí, li agrairé molt.

Per a injectar profunditat al concepte de mentida, ara tant de moda gràcies a aquesta ximpleria de la post-truth, van organitzar diumenge una tertúlia amb el filòsof José Antonio Marina, el també filòsof i exministre d’educació Ángel Gabilondo i la fiscal Dolores Delgado. Va tenir moments interessants i enriquidors, sobretot per les aportacions de Marina, a qui sempre val la pena escoltar: “Avui tot el món té la seva opinió sobre tot i no considera que aquesta és la seva veritat sinó la veritat en majúscules”.

Però es van fer també consideracions bastant obvies sobre les xarxes socials i la seva relació amb la veritat i la mentida. A còpia de repetir i repetir una i mil vegades el mateix sobre el que es publica a Twitter i Facebook, al final algú en farà una ciència o una assignatura universitària i serem tant "tontos" que ens semblarà fantàstic. Gabilondo es dedicava a pronunciar frases més o menys ocurrents i a improvisar una explicació de per què els polítics diuen mentides: “El problema és que diem el que tenim ganes que passi i llavors no passa”. Caram quina trampa tan reduccionista i perillosa, o sigui que aquesta és l’explicació? Sort que Marina li va parar els peus de seguida: “Hem de tenir marques semàntiques clares per a referir-nos a veritat i a mentida”.

Era una mica penós escoltar les filigranes retòriques de Gabilondo, que deu ser una eminència intel·lectual, no ho dubto pas, però que també va ser ministre d’aquell cim de la frivolitat, de la paraula buida i la irresponsabilitat política anomenat Rodríguez Zapatero. Es notava, en fi, que el programa estava concebut i enfocat des d’un oportunisme televisiu força papanates. Ui sí! Ara direm quatre coses sobre les mentides perquè se suposa que el tema està de moda i se n’ha de parlar molt.

Marina va deixar una reflexió final atractiva: reivindicar la filosofia com a gran servei públic, com a font de coneixement preferencial. Com a apunt atrevit no està gens malament, però com ho implementem això? Hi ha dades delirants al respecte: des que s’emet Merlí es veu que ha augmentat la matriculació a les carreres de filosofia. Apa! Més frivolitat, que en tenim poca!

I mentrestant, Ana Pastor s’emmirallava en la professió de Dolores Delgado –relegada a un segon pla evident durant el debat- per la seva actitud valenta durant el judici contra un torturador de la dictadura argentina. “M’hauria agradat ser fiscal”, va reconèixer sense embuts Pastor. El subconscient ens traeix sovint encara que no vulguem.

“Aquestes són les dades i seves són les conclusions”, és un mantra que Pastor repeteix amb freqüència dirigint-se directament a l’espectador. I jo sempre penso en Ernesto Sáenz de Buruaga –les distàncies són moltes i àmplies- i aquell nefast aforisme “Así son las cosas y así se las hemos contado” que deixava anar cada dia al final de l’informatiu que presentava. El periodisme, em temo, no necessita aforismes ni sentències altisonants.

La Sexta viu, en aquest sentit, immersa en una contradicció flagrant. Al costat d’El objetivo i Salvados –programes sens dubte valuosos- esdevé també altaveu d’algú tan nefast com el tal Inda, que es fa dir periodista i a mi sempre m’entra el riure.