05
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
07
de desembre
a les
15:42h
Les xarxes socials s’alimenten cada segon d’abundant material periodístic. Mitjans de comunicació i professionals de la informació difonen tota mena de dades i complements per Facebook, Twitter, YouTube, etc; retransmeten, documenten i comenten esdeveniments d’interès a través d’aquestes plataformes; estimulen els internautes –famosos i anònims- a manifestar-se en aquests espais…
Sense manuals d’ús als quals recórrer, els periodistes i unes audiències cada vegada més inquietes han explorat en les xarxes terrenys que, en el passat, resultaven gairebé impracticables. Així, ambdues parts opinen en aquestes pàgines sobre el que succeeix al món o al seu barri, però també ho fan sobre la manera en què ho expliquen els professionals i les seves empreses. És a dir, a hom, li importa allò que es fa des del periodisme i el mateix periodisme.
Intent de diàleg a internet. Malgrat la distorsió que inevitablement s’origina en aquest diàleg –o intent de diàleg-, en l’entorn 2.0 hi concorren milers d’aportacions rellevants. Aquests serveis configuren una excel·lent àrea per reflexionar sobre la informació, els mitjans… De fet, si es dóna amb la fórmula i els instruments adequats, qualsevol suport és susceptible de ser-ho en el present: davant de la gran pantalla d’un ordinador d’oficina, amb una tauleta tàctil mentre es descansa al sofà de casa o amb un smartphone tot esperant el metro.
Els periodistes i els professors de les facultats de comunicació han –hem- de prendre consciència dels drets i els deures del col·lectiu al qual fins ara hem estat anomenant “públic”. Un post a Facebook, un tuit o un vídeo a Snapchat no són lliçons magistrals. No obstant, poden valer com a pretext per pensar i aprendre sobre aquest ofici, ni que sigui per reacció.
Adolescents milionaris a la Web. Hi ha youtubers adolescents amb el triple de seguidors que suposats mitjans de referència. Amb una sola imatge, una instagramer de moda pot guanyar el mateix que un fotògraf en tot un any. No hauríem d’analitzar aquests fenòmens amb la profunditat i el detall que es mereixen? Per què la majoria dels periodistes i usuaris d’una certa edat o posició es tanquen enfront d’aquesta realitat?
Cada cop més, quan l’audiència més jove i/o avançada ha de pensar en líders d’opinió, no té en compte els tertulians de sempre –de discurs pla, previsible i restringit-, sinó els influencers digital d’abast il·limitat. Probablement l’activitat d’aquests no sigui estrictament periodística, però la d’aquells, tampoc. I el que és innegociable és l’obligació dels professionals i docents d’aquest sector d’estudiar la situació perquè sobrevisquin els periodistes i mitjans que volen mantenir el rigor sense renunciar a actualitzar-se constantment.
Sense manuals d’ús als quals recórrer, els periodistes i unes audiències cada vegada més inquietes han explorat en les xarxes terrenys que, en el passat, resultaven gairebé impracticables. Així, ambdues parts opinen en aquestes pàgines sobre el que succeeix al món o al seu barri, però també ho fan sobre la manera en què ho expliquen els professionals i les seves empreses. És a dir, a hom, li importa allò que es fa des del periodisme i el mateix periodisme.
Intent de diàleg a internet. Malgrat la distorsió que inevitablement s’origina en aquest diàleg –o intent de diàleg-, en l’entorn 2.0 hi concorren milers d’aportacions rellevants. Aquests serveis configuren una excel·lent àrea per reflexionar sobre la informació, els mitjans… De fet, si es dóna amb la fórmula i els instruments adequats, qualsevol suport és susceptible de ser-ho en el present: davant de la gran pantalla d’un ordinador d’oficina, amb una tauleta tàctil mentre es descansa al sofà de casa o amb un smartphone tot esperant el metro.
Els periodistes i els professors de les facultats de comunicació han –hem- de prendre consciència dels drets i els deures del col·lectiu al qual fins ara hem estat anomenant “públic”. Un post a Facebook, un tuit o un vídeo a Snapchat no són lliçons magistrals. No obstant, poden valer com a pretext per pensar i aprendre sobre aquest ofici, ni que sigui per reacció.
Adolescents milionaris a la Web. Hi ha youtubers adolescents amb el triple de seguidors que suposats mitjans de referència. Amb una sola imatge, una instagramer de moda pot guanyar el mateix que un fotògraf en tot un any. No hauríem d’analitzar aquests fenòmens amb la profunditat i el detall que es mereixen? Per què la majoria dels periodistes i usuaris d’una certa edat o posició es tanquen enfront d’aquesta realitat?
Cada cop més, quan l’audiència més jove i/o avançada ha de pensar en líders d’opinió, no té en compte els tertulians de sempre –de discurs pla, previsible i restringit-, sinó els influencers digital d’abast il·limitat. Probablement l’activitat d’aquests no sigui estrictament periodística, però la d’aquells, tampoc. I el que és innegociable és l’obligació dels professionals i docents d’aquest sector d’estudiar la situació perquè sobrevisquin els periodistes i mitjans que volen mantenir el rigor sense renunciar a actualitzar-se constantment.