05
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
20:18h
Renzi va anar ahir a votar vestit de manera informal i amb el coll de la camisa calculadament mal posat, seguint potser els consells de Jim Messina, el cap de les campanyes de Barack Obama, a qui Renzi va contractar perquè el salvés de l’embolic on s’havia posat ell sol. Els italians han dit rotundament que no al seu primer ministre, Matteo Renzi, i el seu projecte de reforma constitucional, fent bons els pronòstics dels sondejos. El resultat -un clar rebuig a la proposta de reforma constitucional- obre un munt d’interrogants en tots els àmbits de l’escenari polític, dins i fora d’Itàlia.
1. Renzi perd la seva aposta
El triomf del no és un fracàs personal de Matteo Renzi. L’estabilitat del govern salta pels aires. Les incògnites són ara moltes en la política italiana. La campanya, a més, deixa un escenari de ferides obertes entre les diverses forces, també dins del governant Partit Democràtic, on figures de pes com l’exprimer ministre d'esquerres Massimo d’Alema s’havien pronunciat pel “no”.
2. El pitjor precedent abans de l'inici del Brexit
Brussel·les temia que Itàlia entrés en inestabilitat només tres mesos abans que el Regne Unit comenci el procés de sortida de la UE, el Brexit. Serà el març, segons ha anunciat la primera ministra britànica Theresa May. El fracàs de Renzi és el pitjor malson fet realitat.
3. Els mercats temen una crisi a la zona euro
La feblesa del sistema bancari italià –que té efecte directe en el desenvolupament de les petites i mitjanes empreses del país– és una de les principals preocupacions dels mercats. Ara, la prioritat des de Brussel·les és que la crisi no surti del terreny estrictament polític, i que no s’estengui al camp econòmic o financer. Unes noves eleccions donarien opcions al Moviment 5 Estrelles, euroescèptic i liderat pel còmic Beppe Grillo, que a Brussel·les no fa cap gràcia. La situació dels bancs italians és fràgil, amb la Banca Monte dei Paschi di Siena al davant, considerada l’entitat creditícia més antiga del món.
4. Un país dividit i sense projecte
Aquesta campanya ha mostrat les nafres del projecte nacional italià, que apareix ara mateix sense tremp. Mario Calabresi, director de La Repubblica, en feia referència aquest cap de setmana. Segons ell, en altres moments Itàlia s’ha dividit greument, com a l’any 1948, en el moment de la fundació de la primera república, entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, o el 1974, amb motiu del referèndum sobre el divorci. Però aleshores, el país estava més cohesionat. Ara, la divisió és més transversal, és entre una població frustrada i un establishment que ha perdut la confiança de la gent. És la ruptura del pacte social basat en la idea que els fills poden viure millor que els seus pares.
5. L’esquerra, dividida i dispersa
La campanya electoral ha mostrat un camp progressista, representat pel Partit Democràtic (PD) en primer lloc, poc cohesionat. Algunes figures de pes de la formació, com l’exprimer ministre Massimo d’Alema, s’havien pronunciat pel “no”. D’altres, com Romano Prodi, van aparèixer en defensa del “sí”, però molt a darrera hora. La segona formació de l’esquerra italiana, Sinistra, Ecologia e Libertà (SEL), s’ha posicionat a favor del “no”.
6. Al president de la República se li gira feina
Després de la dimissió de Renzi, la pilota anirà ara al terrat del president de la República, Sergio Mattarella. Vell democristià, savi i discret, del cap de l’Estat se sap que no vol sentir a parlar de crisi ni de noves eleccions. És possible que intenti mantenir Renzi, si cal amb una remodelació del govern o enviant-lo a presentar una moció de confiança davant el Parlament. Però la derrota de Renzi ha estat contundent. I de candidats per rellevar-lo dins del bloc de la majoria no en falten.
7. Moltes mirades sobre Pier Carlo Padoan
Si s'obre pas a un altre primer ministre de la majoria, Pier Carlo Padoan, ministre d’Economia i Finances, és un candidat amb opcions. Ben conegut a Brussel·les, molts a les institucions europees el veuen com un Mario Monti bis, amb un perfil similar al tecnòcrata que va presidir el govern entre 2011 i 2013. Però un executiu amb fesomia tècnica seria capaç de mantenir-se fins a les properes eleccions del 2018? Altres noms que circulen són el del ministre de Relacions amb el Parlament, Dario Franceschini, un catòlic social del PD. Sense descartar el nom de l’exprimer ministre i expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, l’únic dirigent del centre esquerra que ha guanyat dues eleccions generals.
8. El populisme, consolidat
Grillo ha guanyat la seva aposta contra Renzi. El Moviment 5 Estrelles ja era la primera força de l’oposició (91 escons a la Cambra dels Diputats), però ara viu un moment dolç. Les eleccions municipals del juny ja van suposar un gran èxit pels de Grillo, que van conquerir el govern de moltes ciutats (entre elles, Roma i Torí). Però aquesta campanya pel referèndum, plantejada per Renzi com un pols personal, ha permès a Grillo –partidari que el país surti de l’euro– emergir com la gran alternativa al PD.
9. La dreta xenòfoba ja ha trobat líder: Matteo Salvini
La campanya també ha reforçat la figura del líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, com a referent del populisme de dreta i xenòfob. Successor de l’històric Umberto Bossi, Salvini no ha tingut problemes per llançar missatges agressius, acusant fins i tot els italians de l’exterior d’emetre vots comprats. Fa poques setmanes, ja va mostrar eufòria pel triomf de Donald Trump i ha fet gestos de simpatia envers Marine Le Pen.
10. Àustria no s'afegeix a la "festa"
Per sort, l'electorat austríac ha establert una frontera entre la protesta i el populisme d'extrema dreta. Alexander van der Bellen és el nou president d'Àustria. Norbert Hofer, el cap de cartell del xenòfob Partit de la Llibertat, s'ha quedat a les portes. La UE, que aquest matí mira de curar-se les ferides encetades des de Roma, ha de valorar també que des de Viena li envien un missatge positiu: la ciutadania europea demana a crits un nou missatge des del cor de la UE, però que no sigui el de la intolerància.
1. Renzi perd la seva aposta
El triomf del no és un fracàs personal de Matteo Renzi. L’estabilitat del govern salta pels aires. Les incògnites són ara moltes en la política italiana. La campanya, a més, deixa un escenari de ferides obertes entre les diverses forces, també dins del governant Partit Democràtic, on figures de pes com l’exprimer ministre d'esquerres Massimo d’Alema s’havien pronunciat pel “no”.
2. El pitjor precedent abans de l'inici del Brexit
Brussel·les temia que Itàlia entrés en inestabilitat només tres mesos abans que el Regne Unit comenci el procés de sortida de la UE, el Brexit. Serà el març, segons ha anunciat la primera ministra britànica Theresa May. El fracàs de Renzi és el pitjor malson fet realitat.
3. Els mercats temen una crisi a la zona euro
La feblesa del sistema bancari italià –que té efecte directe en el desenvolupament de les petites i mitjanes empreses del país– és una de les principals preocupacions dels mercats. Ara, la prioritat des de Brussel·les és que la crisi no surti del terreny estrictament polític, i que no s’estengui al camp econòmic o financer. Unes noves eleccions donarien opcions al Moviment 5 Estrelles, euroescèptic i liderat pel còmic Beppe Grillo, que a Brussel·les no fa cap gràcia. La situació dels bancs italians és fràgil, amb la Banca Monte dei Paschi di Siena al davant, considerada l’entitat creditícia més antiga del món.
4. Un país dividit i sense projecte
Aquesta campanya ha mostrat les nafres del projecte nacional italià, que apareix ara mateix sense tremp. Mario Calabresi, director de La Repubblica, en feia referència aquest cap de setmana. Segons ell, en altres moments Itàlia s’ha dividit greument, com a l’any 1948, en el moment de la fundació de la primera república, entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, o el 1974, amb motiu del referèndum sobre el divorci. Però aleshores, el país estava més cohesionat. Ara, la divisió és més transversal, és entre una població frustrada i un establishment que ha perdut la confiança de la gent. És la ruptura del pacte social basat en la idea que els fills poden viure millor que els seus pares.
5. L’esquerra, dividida i dispersa
La campanya electoral ha mostrat un camp progressista, representat pel Partit Democràtic (PD) en primer lloc, poc cohesionat. Algunes figures de pes de la formació, com l’exprimer ministre Massimo d’Alema, s’havien pronunciat pel “no”. D’altres, com Romano Prodi, van aparèixer en defensa del “sí”, però molt a darrera hora. La segona formació de l’esquerra italiana, Sinistra, Ecologia e Libertà (SEL), s’ha posicionat a favor del “no”.
6. Al president de la República se li gira feina
Després de la dimissió de Renzi, la pilota anirà ara al terrat del president de la República, Sergio Mattarella. Vell democristià, savi i discret, del cap de l’Estat se sap que no vol sentir a parlar de crisi ni de noves eleccions. És possible que intenti mantenir Renzi, si cal amb una remodelació del govern o enviant-lo a presentar una moció de confiança davant el Parlament. Però la derrota de Renzi ha estat contundent. I de candidats per rellevar-lo dins del bloc de la majoria no en falten.
7. Moltes mirades sobre Pier Carlo Padoan
Si s'obre pas a un altre primer ministre de la majoria, Pier Carlo Padoan, ministre d’Economia i Finances, és un candidat amb opcions. Ben conegut a Brussel·les, molts a les institucions europees el veuen com un Mario Monti bis, amb un perfil similar al tecnòcrata que va presidir el govern entre 2011 i 2013. Però un executiu amb fesomia tècnica seria capaç de mantenir-se fins a les properes eleccions del 2018? Altres noms que circulen són el del ministre de Relacions amb el Parlament, Dario Franceschini, un catòlic social del PD. Sense descartar el nom de l’exprimer ministre i expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, l’únic dirigent del centre esquerra que ha guanyat dues eleccions generals.
8. El populisme, consolidat
Grillo ha guanyat la seva aposta contra Renzi. El Moviment 5 Estrelles ja era la primera força de l’oposició (91 escons a la Cambra dels Diputats), però ara viu un moment dolç. Les eleccions municipals del juny ja van suposar un gran èxit pels de Grillo, que van conquerir el govern de moltes ciutats (entre elles, Roma i Torí). Però aquesta campanya pel referèndum, plantejada per Renzi com un pols personal, ha permès a Grillo –partidari que el país surti de l’euro– emergir com la gran alternativa al PD.
9. La dreta xenòfoba ja ha trobat líder: Matteo Salvini
La campanya també ha reforçat la figura del líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, com a referent del populisme de dreta i xenòfob. Successor de l’històric Umberto Bossi, Salvini no ha tingut problemes per llançar missatges agressius, acusant fins i tot els italians de l’exterior d’emetre vots comprats. Fa poques setmanes, ja va mostrar eufòria pel triomf de Donald Trump i ha fet gestos de simpatia envers Marine Le Pen.
10. Àustria no s'afegeix a la "festa"
Per sort, l'electorat austríac ha establert una frontera entre la protesta i el populisme d'extrema dreta. Alexander van der Bellen és el nou president d'Àustria. Norbert Hofer, el cap de cartell del xenòfob Partit de la Llibertat, s'ha quedat a les portes. La UE, que aquest matí mira de curar-se les ferides encetades des de Roma, ha de valorar també que des de Viena li envien un missatge positiu: la ciutadania europea demana a crits un nou missatge des del cor de la UE, però que no sigui el de la intolerància.