02
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
04
de desembre
a les
18:48h
Donald Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units, el populisme xenòfob avança a Europa i l'eurofòbia s'enforteix a l'escalf del triomf del Brexit al Regne Unit. Però, malgrat això, no tot són males notícies per als "anti-Trump". Alguns països estan generant dinàmiques ben diferents, mentre sorgeixen nous lideratges ben allunyats del model que ve de l'altra banda de l'Atlàntic.
La socialdemocràcia resisteix al país de Palme
L'hegemonia que havia tingut la socialdemocràcia a Suècia durant els anys de Tage Erlander i Olof Palme, els seixanta i setanta, va deixar pas a una època d'alternança amb governs de dreta. Entre el 2006 i el 2014, es va consolidar una coalició marcadament conservadora liderada per Fredrik Reinfeldt. Les eleccions del 2014, però, van retornar el Partit Socialdemòcrata al poder amb l'actual primer ministre Stefan Löfven.
Löfven va formar un govern de coalició amb els Verds, un executiu de divuit ministres paritari entre homes i dones. Val a dir que Löfven va haver de sortejar una crisi greu la tardor del 2015, quan l'extrema dreta va aliar-se a la dreta per bloquejar els pressupostos. Però ni els conservadors suecs són com els altres. I finalment, l'Aliança, com es coneix el bloc de partits de centre i dreta, va facilitar l'aprovació dels comptes per no unir-se als ultres.
En política exterior, Löfven s'ha posicionat al costat de les polítiques de Barack Obama. El maig passat, en una trobada a la Casa Blanca, el polític suec va aplaudir la reforma sanitària d'Obama i el combat de la seva administració enfront del canvi climàtic.
En política internacional, Estocolm també va anunciar el reconeixement de Palestina com a estat independent. En fer-ho, va ser el primer de la Unió Europea a prendre aquesta decisió, el que va generar un moment de crisi diplomàtica amb Tel Aviv.
En immigració, Suècia ha mostrat una disposició a l'acollida de refugiats. De fet, en va rebre més de 160.000 al llarg del 2015, però aquest any ha restringit l'entrada. Però Suècia és un país que, en proporció a la població, ha acollit més immigrants que Alemanya.
Canadà: l'altre rostre d'Amèrica del Nord
Justin Trudeau va guanyar les eleccions del 19 d'octubre del 2015 al Canadà, liderant el Partit Liberal, que en aquell país ocupa un espai de centre esquerre. Va posar fi a la llarga era d'hegemonia d'un conservador com Stephen Harper, un aliat de George Bush, amb qui compartia una visió neocon de la política exterior i el neoliberalisme en economia.
Quan era només candidat, Justin era vist al seu país com el fill de Pierre Trudeau, un líder que va marcar la política canadenca des de finals dels seixanta fins a mitjan dels vuitanta. Els Trudeau han estat comparats sovint amb els Kennedy: glamourosos, d'un suau progressisme i molt telegènics. Però després de la seva victòria (amb prop del 40% dels sufragis), la seva figura ha crescut. Després del triomf de Trump als EUA, Justin Trudeau s'està convertint en l'altra cara d'Amèrica del Nord.
El líder canadenc s'ha mostrat com un anti-Trump en molts temes. En immigració, enfront un Harper que volia frenar l'entrada de refugiats sirians, Trudeau ha obert la porta a acollir-ne uns milers, fins a arribar a la xifra de 25.000. No només això. Va sorprendre quan, pocs dies després del triomf de Trump, va anunciar que a partir d'aquest 1 de desembre, els mexicans no necessitem visat per entrar al Canadà. El líder liberal ha participat en la marxa de l'orgull gai de Toronto, ha format un govern paritari i s'ha mostrat a favor de l'avortament lliure.
La mort de Fidel Castro ha permès que el primer ministre canadenc hagi tornat a dibuixar perfil propi. Tot i ser el cap d'un país de l'OTAN, Trudeau va reconèixer en un comunicat algunes de les qualitats del dirigent cubà, com el seu "lideratge remarcable". Sembla que a Justin Trudeau, la idea de ser el primer "anti-Trump", l'atreu.
Portugal: una esquerra plural que (de moment) funciona
El 4 d'octubre del 2015, les esquerres es feien amb la majoria a l'Assemblea legislativa portuguesa. L'horitzó, però, no era gens fàcil. La coalició conservadora formada pel Partit Social Demòcrata i el Partit Popular va conservar la primera posició, però sense tenir la majoria absoluta. El Partit Socialista quedava en una bona segona posició (89 diputats), i el seu líder, António Costa, va ser elegit primer ministre amb els vots del Partit Comunista (el llegendari PCP, ara aliat amb Els Verds, amb un total de 17 escons) i l'alternatiu Bloco d'Esquerda (19 diputats), que se sol comparar a Podem però que a Portugal té molta menys força. Costa va formar un executiu monocolor socialista.
Des d'aleshores, i enfront de les previsions més escèptiques, el govern s'ha mantingut. Possibles elements d'inestabilitat no en falten. Va començar a caminar amb un president de la República, Aníbal Cavaco Silva, conservador, i després de les eleccions presidencials d'aquest any, el cap de l'estat continua sent un dirigent de centredreta, Marcelo Rebelo de Sousa.
Però se n'han sortit. Han retirat la darrera llei de l'avortament del govern conservador (que exigia a la dona que volia interrompre l'embaràs d'anar primer al psicòleg), ha aprovat la llei de parelles homosexuals i ha recuperat quatre dies festius que havien estat eliminats. Costa ha tingut l'habilitat de donar protagonisme als seus socis d'esquerres: anirà incrementant el salari mínim fins als 600 euros, com exigia el PCP, però de manera esglaonada. I els llibres de text seran gratuïts en el primer cicle d'ensenyament.
Costa s'ha mantingut dins dels criteris ortodoxos fixats per Brussel·les, però ha sabut tibar al màxim en el camp social. En una difícil corda fluixa, el líder socialista es manté. Els darrers sondejos mostren que un 60% llarg de la població valora positivament el nou govern i que més del 70% de la població està convençut que el govern arribarà a la fi de la legislatura. Quan es va formar, eren ben pocs els qui ho pensaven.
La socialdemocràcia resisteix al país de Palme
L'hegemonia que havia tingut la socialdemocràcia a Suècia durant els anys de Tage Erlander i Olof Palme, els seixanta i setanta, va deixar pas a una època d'alternança amb governs de dreta. Entre el 2006 i el 2014, es va consolidar una coalició marcadament conservadora liderada per Fredrik Reinfeldt. Les eleccions del 2014, però, van retornar el Partit Socialdemòcrata al poder amb l'actual primer ministre Stefan Löfven.
Löfven va formar un govern de coalició amb els Verds, un executiu de divuit ministres paritari entre homes i dones. Val a dir que Löfven va haver de sortejar una crisi greu la tardor del 2015, quan l'extrema dreta va aliar-se a la dreta per bloquejar els pressupostos. Però ni els conservadors suecs són com els altres. I finalment, l'Aliança, com es coneix el bloc de partits de centre i dreta, va facilitar l'aprovació dels comptes per no unir-se als ultres.
En política exterior, Löfven s'ha posicionat al costat de les polítiques de Barack Obama. El maig passat, en una trobada a la Casa Blanca, el polític suec va aplaudir la reforma sanitària d'Obama i el combat de la seva administració enfront del canvi climàtic.
En política internacional, Estocolm també va anunciar el reconeixement de Palestina com a estat independent. En fer-ho, va ser el primer de la Unió Europea a prendre aquesta decisió, el que va generar un moment de crisi diplomàtica amb Tel Aviv.
En immigració, Suècia ha mostrat una disposició a l'acollida de refugiats. De fet, en va rebre més de 160.000 al llarg del 2015, però aquest any ha restringit l'entrada. Però Suècia és un país que, en proporció a la població, ha acollit més immigrants que Alemanya.
Canadà: l'altre rostre d'Amèrica del Nord
Justin Trudeau va guanyar les eleccions del 19 d'octubre del 2015 al Canadà, liderant el Partit Liberal, que en aquell país ocupa un espai de centre esquerre. Va posar fi a la llarga era d'hegemonia d'un conservador com Stephen Harper, un aliat de George Bush, amb qui compartia una visió neocon de la política exterior i el neoliberalisme en economia.
Quan era només candidat, Justin era vist al seu país com el fill de Pierre Trudeau, un líder que va marcar la política canadenca des de finals dels seixanta fins a mitjan dels vuitanta. Els Trudeau han estat comparats sovint amb els Kennedy: glamourosos, d'un suau progressisme i molt telegènics. Però després de la seva victòria (amb prop del 40% dels sufragis), la seva figura ha crescut. Després del triomf de Trump als EUA, Justin Trudeau s'està convertint en l'altra cara d'Amèrica del Nord.
El líder canadenc s'ha mostrat com un anti-Trump en molts temes. En immigració, enfront un Harper que volia frenar l'entrada de refugiats sirians, Trudeau ha obert la porta a acollir-ne uns milers, fins a arribar a la xifra de 25.000. No només això. Va sorprendre quan, pocs dies després del triomf de Trump, va anunciar que a partir d'aquest 1 de desembre, els mexicans no necessitem visat per entrar al Canadà. El líder liberal ha participat en la marxa de l'orgull gai de Toronto, ha format un govern paritari i s'ha mostrat a favor de l'avortament lliure.
La mort de Fidel Castro ha permès que el primer ministre canadenc hagi tornat a dibuixar perfil propi. Tot i ser el cap d'un país de l'OTAN, Trudeau va reconèixer en un comunicat algunes de les qualitats del dirigent cubà, com el seu "lideratge remarcable". Sembla que a Justin Trudeau, la idea de ser el primer "anti-Trump", l'atreu.
Portugal: una esquerra plural que (de moment) funciona
El 4 d'octubre del 2015, les esquerres es feien amb la majoria a l'Assemblea legislativa portuguesa. L'horitzó, però, no era gens fàcil. La coalició conservadora formada pel Partit Social Demòcrata i el Partit Popular va conservar la primera posició, però sense tenir la majoria absoluta. El Partit Socialista quedava en una bona segona posició (89 diputats), i el seu líder, António Costa, va ser elegit primer ministre amb els vots del Partit Comunista (el llegendari PCP, ara aliat amb Els Verds, amb un total de 17 escons) i l'alternatiu Bloco d'Esquerda (19 diputats), que se sol comparar a Podem però que a Portugal té molta menys força. Costa va formar un executiu monocolor socialista.
Des d'aleshores, i enfront de les previsions més escèptiques, el govern s'ha mantingut. Possibles elements d'inestabilitat no en falten. Va començar a caminar amb un president de la República, Aníbal Cavaco Silva, conservador, i després de les eleccions presidencials d'aquest any, el cap de l'estat continua sent un dirigent de centredreta, Marcelo Rebelo de Sousa.
Però se n'han sortit. Han retirat la darrera llei de l'avortament del govern conservador (que exigia a la dona que volia interrompre l'embaràs d'anar primer al psicòleg), ha aprovat la llei de parelles homosexuals i ha recuperat quatre dies festius que havien estat eliminats. Costa ha tingut l'habilitat de donar protagonisme als seus socis d'esquerres: anirà incrementant el salari mínim fins als 600 euros, com exigia el PCP, però de manera esglaonada. I els llibres de text seran gratuïts en el primer cicle d'ensenyament.
Costa s'ha mantingut dins dels criteris ortodoxos fixats per Brussel·les, però ha sabut tibar al màxim en el camp social. En una difícil corda fluixa, el líder socialista es manté. Els darrers sondejos mostren que un 60% llarg de la població valora positivament el nou govern i que més del 70% de la població està convençut que el govern arribarà a la fi de la legislatura. Quan es va formar, eren ben pocs els qui ho pensaven.