01
de desembre
del
2016
Actualitzat
el
04
de desembre
a les
9:19h
Europa se la torna a jugar avui. Els italians han estat convocats a un referèndum sobre una reforma constitucional que ha estat una aposta personal del cap del govern italià, Matteo Renzi. Un ampli bloc populista opositor, des de la Lliga Nord al Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo, s’ha mobilitzat en contra. Itàlia és un país fundador de la UE i un triomf del "no" seria un cop molt dur per a l'estabilitat italiana.
També avui els austríacs tornaran a votar en la segona volta de les eleccions
presidencials al país alpí. Tornen a dirimir el pols l’ecologista Alexander van der Bellen, guanyador per dècimes el maig passat, i Norbert Hofer, candidat del Partit de la Llibertat (FPO), de línia ultra i xenòfoba. Un plet sobre el vot per correu va decidir els tribunals a repetir la votació.
Pol Morillas, investigador del Cidob especialitzat en Europa, explica a NacióDigital que "les dues eleccions tenen transcendència perquè conflueixen en un moment en què el projecte d’integració europeu afronta l’embat que ha suposat el Brexit i vivim un auge del populisme d’extrema dreta". Morillas creu que “una derrota de Renzi en el referèndum duria més inestabilitat a Itàlia. El primer ministre és, junt amb Angela Merkel, un dels líders prointegració europea, dels pocs que marquen l’agenda”. L’analista del Cidob explica que "hi ha el temor que la inestabilitat política que es pot generar en un país com Itàlia, que ha patit dificultats en el seu sistema bancari, porti a una inestabilitat financera".
Pel que fa a les eleccions a Àustria, que tenen una altra dimensió, Pol Morillas afirma que "el triomf de Hofer afegiria una capa de preocupació pel que fa a un tema tan delicat com la crisi dels refugiats".
El futur de Renzi
L’onada de populisme s’ha emportat ja els darrers mesos les carreres polítiques de pesos pesants com David Cameron, Hillary Clinton, Jef Bush, Nicolas Sarkozy o Alain Juppé… Veurem un G-8 amb Donald Trump, Vladimir Putin, Marine Le Pen i Beppe Grillo, com es preguntava el periodista Gianluca Luzi a La Repubblica?
El plat fort de la reforma és arrabassar al Senat la major part de les seves prerrogatives, i alhora reduir el nombre de senadors. El sistema polític italià és bicameral, pensat després de l’experiència del feixisme per impedir un executiu fort. Però amb els anys, això ha acabat afeblint tots els governs, que necessiten disposar d’una clara majoria a la Cambra dels Diputats i al Senat per mantenir-se. De pas, Renzi es proposa que el govern central recuperi atribucions de les regions en temes d’infraestructures i política energètica, i suprimir alguns organismes poc eficaços.
Renzi creia a inicis d’any que estava en una posició sòlida. Però aquest 2016 ha capgirat totes les previsions de la meteorologia política i una consulta és ara mateix una temptació per mostrar malestar. En el referèndum, el contingut de la proposta de reforma jugarà un paper menor en el que surti de les urnes.
Des de Brussel·les s’observa el referèndum amb temor. Malgrat les tensions entre Renzi i les autoritats comunitàries pel rescat bancari i perquè el primer ministre resisteix les pressions perquè se sotmeti als criteris de dèficit, a la Unió tenen clar que Renzi és un soci lleial de la UE. També des del Banc Central Europeu (BCE) s’ha mostrat inquietud pel resultat del referèndum. La directiva del BCE té previst reunir-se quatre dies després de la consulta.
A mesura que les enquestes ofereixen un panorama molt igualat, o un cert avantatge per al “no”, creix l’especulació sobre què farà Renzi en cas de derrota. Hi ha vàries opcions: unes eleccions anticipades –que durien més incertesa-, un govern tècnic, que no sol consolidar-se a Itàlia, o que Renzi, després de presentar la renúncia, continués. Aquesta possibilitat pren força els darrers dies. Molts ulls estan fixats en Sergio Mattarella, figura discreta i polític subtil, president de la República, antic democristià i aliat de Renzi, en les mans del qual pot estar la resolució d’una crisi política si diumenge pinten bastos.
Por a una menor participació a Àustria
La campanya ha estat molt llarga a Àustria. Des de les eleccions del maig, el país ha viscut entorn la possible repetició electoral. Ara, el panorama es presenta incert. Van der Bellen i Hofer protagonitzen un final molt igualat. El candidat del FPO a la prefectura de l’Estat, Hofer, no és pas el líder del seu partit, que és un més carismàtic Heinz-Christian Strache. Però Hofer, que s’ha fet una imatge més ponderada que la del seu cap, no és per això menys radical en el fons. En el transcurs de la campanya, ha arribat a dir que "Àustria no pot ser la seguretat social del món" i, mentint sense manies, ha dit que "cap musulmà que viu aquí ha treballat per tenir cura dels nostres avis".
En les eleccions del maig, que van polaritzar el país, hi va haver una participació del 72% dels vots. En el tram final de campanya, hi ha el temor que es pugui produir un descens, ni que fos d’un 2%, en la participació, fruit del cansament de part de l’electorat. Una possibilitat aquesta que podria afavorir les opcions de l’ultra Hofer.
La presidència a Àustria té pocs poders facultatius, però disposa de la clau de la governabilitat perquè pot forçar la renúncia de l’executiu i convocar noves eleccions generals. Un factor que ha ajudat Hofer és que a Viena hi ha un govern del Partit Popular i del Partit Socialista, les dues forces tradicionals del país, presidit pel canceller Christian Kern, socialista. Això ha fet que el FPO xenòfob hagi acabat sent la gran alternativa opositora.
Un pòrtic del que ve l’any 2017
Avui serà tan sols el pòrtic d’un any 2017 que es presenta molt emboirat a Europa. El mes de març començarà a comptar el calendari de retirada del Regne Unit de la Unió Europea, així que la primera ministra Theresa May invoqui l’article 50 dels tractats. Serà l’inici del Brexit. Aquest fet coincidirà amb les eleccions a Holanda, un altre dels països fundadors de la UE, amb bones perspectives per l’extrema dreta que lidera Geert Wilders. Tot seguit, hi haurà les presidencials a França, el maig. I al setembre, o a tot estirar octubre, els alemanys decidiran si Merkel ha de continuar liderant el país.
Això pel que fa als factors interns de la UE. Però a fora s’engegaran altres processos, que també incidiran en la UE. Per començar, el gener, Donald Trump prendrà possessió de la presidència dels EUA.
També avui els austríacs tornaran a votar en la segona volta de les eleccions
presidencials al país alpí. Tornen a dirimir el pols l’ecologista Alexander van der Bellen, guanyador per dècimes el maig passat, i Norbert Hofer, candidat del Partit de la Llibertat (FPO), de línia ultra i xenòfoba. Un plet sobre el vot per correu va decidir els tribunals a repetir la votació.
Pol Morillas, investigador del Cidob especialitzat en Europa, explica a NacióDigital que "les dues eleccions tenen transcendència perquè conflueixen en un moment en què el projecte d’integració europeu afronta l’embat que ha suposat el Brexit i vivim un auge del populisme d’extrema dreta". Morillas creu que “una derrota de Renzi en el referèndum duria més inestabilitat a Itàlia. El primer ministre és, junt amb Angela Merkel, un dels líders prointegració europea, dels pocs que marquen l’agenda”. L’analista del Cidob explica que "hi ha el temor que la inestabilitat política que es pot generar en un país com Itàlia, que ha patit dificultats en el seu sistema bancari, porti a una inestabilitat financera".
Pel que fa a les eleccions a Àustria, que tenen una altra dimensió, Pol Morillas afirma que "el triomf de Hofer afegiria una capa de preocupació pel que fa a un tema tan delicat com la crisi dels refugiats".
El futur de Renzi
L’onada de populisme s’ha emportat ja els darrers mesos les carreres polítiques de pesos pesants com David Cameron, Hillary Clinton, Jef Bush, Nicolas Sarkozy o Alain Juppé… Veurem un G-8 amb Donald Trump, Vladimir Putin, Marine Le Pen i Beppe Grillo, com es preguntava el periodista Gianluca Luzi a La Repubblica?
El plat fort de la reforma és arrabassar al Senat la major part de les seves prerrogatives, i alhora reduir el nombre de senadors. El sistema polític italià és bicameral, pensat després de l’experiència del feixisme per impedir un executiu fort. Però amb els anys, això ha acabat afeblint tots els governs, que necessiten disposar d’una clara majoria a la Cambra dels Diputats i al Senat per mantenir-se. De pas, Renzi es proposa que el govern central recuperi atribucions de les regions en temes d’infraestructures i política energètica, i suprimir alguns organismes poc eficaços.
Renzi creia a inicis d’any que estava en una posició sòlida. Però aquest 2016 ha capgirat totes les previsions de la meteorologia política i una consulta és ara mateix una temptació per mostrar malestar. En el referèndum, el contingut de la proposta de reforma jugarà un paper menor en el que surti de les urnes.
Des de Brussel·les s’observa el referèndum amb temor. Malgrat les tensions entre Renzi i les autoritats comunitàries pel rescat bancari i perquè el primer ministre resisteix les pressions perquè se sotmeti als criteris de dèficit, a la Unió tenen clar que Renzi és un soci lleial de la UE. També des del Banc Central Europeu (BCE) s’ha mostrat inquietud pel resultat del referèndum. La directiva del BCE té previst reunir-se quatre dies després de la consulta.
A mesura que les enquestes ofereixen un panorama molt igualat, o un cert avantatge per al “no”, creix l’especulació sobre què farà Renzi en cas de derrota. Hi ha vàries opcions: unes eleccions anticipades –que durien més incertesa-, un govern tècnic, que no sol consolidar-se a Itàlia, o que Renzi, després de presentar la renúncia, continués. Aquesta possibilitat pren força els darrers dies. Molts ulls estan fixats en Sergio Mattarella, figura discreta i polític subtil, president de la República, antic democristià i aliat de Renzi, en les mans del qual pot estar la resolució d’una crisi política si diumenge pinten bastos.
Por a una menor participació a Àustria
La campanya ha estat molt llarga a Àustria. Des de les eleccions del maig, el país ha viscut entorn la possible repetició electoral. Ara, el panorama es presenta incert. Van der Bellen i Hofer protagonitzen un final molt igualat. El candidat del FPO a la prefectura de l’Estat, Hofer, no és pas el líder del seu partit, que és un més carismàtic Heinz-Christian Strache. Però Hofer, que s’ha fet una imatge més ponderada que la del seu cap, no és per això menys radical en el fons. En el transcurs de la campanya, ha arribat a dir que "Àustria no pot ser la seguretat social del món" i, mentint sense manies, ha dit que "cap musulmà que viu aquí ha treballat per tenir cura dels nostres avis".
En les eleccions del maig, que van polaritzar el país, hi va haver una participació del 72% dels vots. En el tram final de campanya, hi ha el temor que es pugui produir un descens, ni que fos d’un 2%, en la participació, fruit del cansament de part de l’electorat. Una possibilitat aquesta que podria afavorir les opcions de l’ultra Hofer.
La presidència a Àustria té pocs poders facultatius, però disposa de la clau de la governabilitat perquè pot forçar la renúncia de l’executiu i convocar noves eleccions generals. Un factor que ha ajudat Hofer és que a Viena hi ha un govern del Partit Popular i del Partit Socialista, les dues forces tradicionals del país, presidit pel canceller Christian Kern, socialista. Això ha fet que el FPO xenòfob hagi acabat sent la gran alternativa opositora.
Norbert Hofer, en un acte de la campanya de les presidencials austríaques. Foto: Europa Press
Un pòrtic del que ve l’any 2017
Avui serà tan sols el pòrtic d’un any 2017 que es presenta molt emboirat a Europa. El mes de març començarà a comptar el calendari de retirada del Regne Unit de la Unió Europea, així que la primera ministra Theresa May invoqui l’article 50 dels tractats. Serà l’inici del Brexit. Aquest fet coincidirà amb les eleccions a Holanda, un altre dels països fundadors de la UE, amb bones perspectives per l’extrema dreta que lidera Geert Wilders. Tot seguit, hi haurà les presidencials a França, el maig. I al setembre, o a tot estirar octubre, els alemanys decidiran si Merkel ha de continuar liderant el país.
Això pel que fa als factors interns de la UE. Però a fora s’engegaran altres processos, que també incidiran en la UE. Per començar, el gener, Donald Trump prendrà possessió de la presidència dels EUA.