entrevista

Paula Bonet: «No estic disposada que la por amb què he viscut continuï mutilant-me»

La pintora publica "La Sed", un llibre convertit en homenatge a les dones que l'han ajudat a entendre la relació amb un context "on la carta de presentació és el teu gènere" | L'autora valenciana presenta una obra més crua i angoixant que evoluciona alguns conceptes presents a "813" o "Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End"

per Esteve Plantada , 28 de novembre de 2016 a les 17:47 |
Paula Bonet | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de novembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Paula Bonet (Vila-real, 1980) treballa al mateix lloc on viu, i viu al mateix lloc on pinta, llegeix i imagina. Després de veure com la seva manera d'il·lustrar donava la volta al món, i després de tastar l'èxit amb els dos llibres precedents, la pintora valenciana publica La Sed (Lunwerg, 2016), el testimoni d'una manera de pensar, de viure i de crear, amb diverses capes de lectura, amb reflexions, amb homenatges al cinema mut, amb el pes d'una poesia que la connecta amb dones lluitadores i decisives. Pàgines on realitat i ficció es difuminen, com a la vida de l'artista, com la seva llar: "jo sóc això. Visc i treballo aquí", diu.

Amb passió, amb la impossibilitat de separar dos mons que s'interrelacionen i que no poden deslligar-se d'una manera de mirar, Bonet parla de La Sed, una obra que la consolida com una veu que va més enllà del traç amable i del dibuix. Perquè el preciosisme pot amagar idees molt dures, molt crues i molt patides. Com en aquesta obra, on text, il·lustració, oli, gravats i emocions es fonen per mostrar amor i desamor, la condició femenina, solitud, la consciència del propi cos i un erotisme que té a veure amb la llibertat. "La Sed és un cant a la igualtat", diu, amb un somriure que convenç, sense amagar que el llibre és fruit, també, de moltes ferides, de buscar un encaix i de saciar aquestes ganes insubornables de viure.


- La Sed és un llibre cru i força impúdic, que desprèn una certa angoixa. Això pot sobtar a una part dels lectors que només busquin el punt estètic o preciosista.
- Potser sí que es veu un canvi d'embolcall, tot i que per a mi no és tan evident. Haig de dir, però, que en el contingut no hi ha gaire canvi. És l'actitud allò que més ha canviat. L'angoixa que desprèn La Sed o els temes que tracto, com ara els triangles emocionals, ja eren presents a 813 o a Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End. El contingut és molt semblant. També és veritat que el pas del temps fa que canvií el punt de vista i la mirada crítica.

 
- Aquell llibre va ser un gran èxit. Creu que no es va entendre del tot?

- Molt probablement. Aquests dies hi penso sovint. Entenc aquell llibre com la necessitat de guardar la meva post-adolescència. La gent es va quedar, tal com comentaves abans, amb el punt preciosista i estètic. Ara ho veig molt evident i abans només ho intuïa. I em feia mal. Però això no ho enterboleix, perquè sé que el que faig, ho faig per necessitat. I que és molt necessari que hi hagi un diàleg amb el públic. En certa manera, és essencial que ens anem redescobrint i rellegint mútuament, de manera contínua. A mi em passa amb els artistes que admiro. Per exemple, en la relació que tinc amb Velázquez. Sempre que visito el Museu del Prado vaig a veure al "mestre", sempre observant-lo des del punt de vista més tècnic. Mai se m'acabava: de lluny és gairebé hiperrealisme, però de prop és pura abstracció. De fet, la paleta de La Sed és velazquiana al cent per cent. I saps què passa? Que un dia hi torno, després de cinc anys de no visitar-lo, i no em trobo el mestre de l'ofici. Em trobo un pintor que em cau molt bé, perquè m'adono que l'ofici és brutal, però que el contingut encara és molt més contundent.
 

Paula Bonet. Foto: Adrià Costa

 
- I això que la seva feina era retratar la casa reial...
- Malgrat que era el pintor de la Cort, i del context que això suposava, Velázquez té una llibertat absoluta. Retrata amb molta més humanitat els bufons que no pas els Àustria. Com a públic, hi mantinc un diàleg que m'interessa molt, el mateix que busco amb el meu propi públic, malgrat tot. Sé que no m'ha d'afectar com rep la gent la meva obra, però a mi, havent publicat Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, això m'angoixava. I m'angoixava perquè la gent només parlava de l'estètica quan es referia a les meves pintures.
 
- En part, això es deu a què Paula Bonet ha marcat un estil i ha creat escola, amb imitadors i una "marca" molt clara. Està lluitant contra un estereotip.
- Ara estic treballant amb The New Raemon en un nou projecte, i moltes vegades em diu que el seu Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End és la cançó La cafetera. [riu]
 
- Hi ha grups que detesten tocar els grans "hits" que tothom els demana.
- Sí, però jo haig de reconèixer que també sóc el Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End. No ho nego, ni en vull renegar! De fet, La Sed comença amb un personatge desdoblat, on intento parlar des d'aquesta angoixa d'estar contínuament encasellant, definint, etiquetant, etc. Tot és ple de hashtags! No ens adonem que, en realitat, el que estem fent és l'efecte contrari al desitjat: mutilem, neguem que som polièdrics! Per això també defenso el Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End. Jo també sóc allò. El que em produeix tristesa és pensar que potser el llibre va funcionar tan i tan bé perquè es va passar de puntetes pel seu contingut.
 
Per a mi, La Sed és un llarg poema. No només és paraula, sinó paraula i imatge

- Tots els teus llibres tenen diverses capes de lectura. El bon artista sempre es fa gran en el subtext que amaga la seva obra.
- Per a mi, sí. Si m'han de fer escollir entre tècnica i concepte –tot i que la tècnica i l'ofici em flipen molt–, sempre escolliria el contingut.
 

Paula Bonet. Foto: Adrià Costa


- La Sed és format d'imatges impressionistes que provoquen un sacseig. I té un pes conceptual fortíssim, molt proper a l'essència de la poesia. Els referents amb què ha treballat semblen confirmar aquest diàleg entre arts.
- M'encanta que ho subratllis, perquè sóc una gran bevedora de poesia. Per a mi, La Sed és un llarg poema. No només és paraula, sinó paraula i imatge. Evidentment, no sóc escriptora, i fer el text m'ha comportat un esforç molt bèstia. Pinto perquè tinc l'habilitat desenvolupada de pintar i és on hi he invertit més hores de la meva vida. Però l'única cosa que m'interessa és explicar una història. Si sabés cantar, segurament també utilitzaria aquestes eines. Jo veig el dibuix, la pintura, el gravat i la paraula com a eines de les quals em puc servir per contar la història que vull contar. Aleshores, ¿què sóc? ¿Pintora, gravadora, il·lustradora, escriptora? No ho sé! Potser ho sóc tot o potser no sóc res.
 
- De nou, la voluntat de fugir de les etiquetes.
- Em molesta molt com se'ns etiqueta tant a tots plegats. És com si pel fet que et diguin il·lustradora només poguessis il·lustrar. Però jo no sé treballar per encàrrec, només ho he fet quatre vegades a la meva vida, i perquè el projecte que hi havia al darrera m'interessava molt. Potser ara semblarà que em vull allunyar de la il·lustració, però no és així, sinó ben al contrari. Jo només fa uns cinc anys que em dedico a la il·lustració! Quan veig la facilitat que tenen els il·lustradors amb el gest o per captar en un instant la idea del contingut d'un article, o quan es poden posar d'una manera tan fàcil al servei d'un llibre infantil o d'una revista científica... ho envejo molt.
 
- I ells li envegen a vostè altres coses.
- Potser sí, no ho sé. La nostra feina és una carrera de fons, anar creixent i fent petites passes. Per això em va fer una mica de por aquell èxit de Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End. Jo no el vaig fer per connectar amb un públic tan ampli, t'ho asseguro! Mai de la vida m'hagués imaginat que podria deixar les feines que feia paral·lelament als meus projectes artístics personals.
 
- El llibre li permet un univers on desenvolupar i treballar conceptes.
- Fa poc vaig ser al Foro de la Cultura de Burgos amb Suso 33, un artista que intervé als espais urbans, i amb Paco Roca, autor de còmics. Tant en Paco com jo treballem el format llibre, i em va dir una cosa en què hi estic totalment d'acord: quan tens un llibre, ho projectes tot en aquest llibre. Comences, estàs amb el text i les imatges. Però, en aquell moment veus les teves limitacions. Quan acabes el llibre, mai no és el que havies projectat, perquè la teva idea sempre és molt més sublim que el que has aconseguit. És un procés que et parla de les teves pròpies limitacions, i et demostra que tu ets l'únic autor amb qui has de competir. Si faig La Sed i penso que és massa i que ja he arribat on havia d'arribar, estaria molt perduda. Seria molt trist, perquè voldria dir que s'ha acabat tot.
 

Paula Bonet. Foto: Adrià Costa


- Les citacions inicials de La Sed ja són tota una declaració d'intencions, amb el fet de "veure" i "beure", amb la presència de Clarice Lispector.
- Quan començo a treballar amb el llibre, la proposta inicial és fer un homenatge a una sèrie de dones que al llarg d'aquests últims anys m'han ajudat a entendre'm, a entendre el que estava fent i a entendre la relació amb un context on la teva carta de presentació és el teu gènere. Quan el Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End va començar a funcionar i em van començar a convidar a festivals i taules rodones, d'alguna manera vaig despertar d'una ingenuïtat i d'una letargia col·lectiva que em va fer molta ràbia. Vaig ser conscient que em pensava que la vida era d'una manera. I no, la vida era d'una altra manera, sovint plena d'agressions de gènere. Un cop comences a sentir-te agredida d'aquesta manera, a un nivell molt petit, t'adones que és una situació que has estat vivint tota la vida, sense saber-ho: a casa, a la universitat, amb els amics, fins i tot amb tu mateixa. De vegades, m'escolto a mi mateixa defensant una cosa i m'expresso de manera oposada a allò que defenso, perquè el lèxic també ens marca.
 
Quan acabes el llibre, mai no és el que havies projectat, perquè la teva idea sempre és molt més sublim que el que has aconseguit

- Acaba sent una lluita contra un mateix i contra l'educació que hem rebut.
- Em provocava molt de dolor adonar-me'n, perquè entenia aquesta mena d'agressions com si fossin de caràcter personal. Però, després, veig que no és així, que això passa pel simple fet de ser dona. I, en aquell moment caòtic, angoixant i frustrant, m'arriben totes elles: Clarice Lispector, Anne Sexton, María Luisa Bombal, Virginia Woolf, Simone de Beauvoir. Dones i obres que em fan començar a dir: ostres, això està passant des de fa milers d'anys, i han estat moltes les dones que s'estan enfrontant a això a nivell emocional, amb la seva feina. I no hi ha manera!
 
- Paula Bonet arriba a aquestes dones quan fa 32 anys. Què creu que falla per no arribar-hi abans?
- M'ho pregunto constantment: Per què a l'escola o a l'institut no he tingut accés a aquesta obra? ¿Per què hi arribes amb 32 anys? Si moltes d'elles van ser llegides i valorades al seu moment, ¿per què desapareixen dels llibres de text? ¿Qui fa la tria? ¿Qui les fa desaparèixer? I això encara m'emociona, molt. Tot seria molt més fàcil si a través del seu art ens haguéssim entès. Com que ara sé que tinc un petit altaveu, amb La Sed vull escampar l'obra d'aquestes dones i donar veu a aquesta causa. I ho vull fer de manera crua, tal com és.
 
- El llibre, però, no acaba sent un llibre sobre aquestes autores.
- Em vaig adonar de seguida que fer un llibre de totes aquestes dones era massa agosarat, i que jo l'havia de fer així, creant un personatge i parlant des de la ficció. I que aquest alter ego havia de contenir, d'alguna manera o altra, totes elles. Així sorgeix La Sed. La idea del llibre és que Teresa sigui capaç de sentir la llibertat de poder-se qüestionar coses.
 

Paula Bonet Foto: Adrià Costa


- Per què aquest títol?
- Em va costar molt arribar-hi. Volia despullar el llibre de qualsevol ornament. I per això li he dedicat molt més temps al text que a les imatges. El títol volia que fos cru, dur i directe. Com un cop de navalla, que és el que sento quan llegeixo els poemes d'Anne Sexton. Els primers títols eren La herida, El desgarro, La muda. Sobretot La muda, que és com em sentia quan em presentaven a festivals al costat d'homes i d'ells parlaven del seu currículum, però de mi només físicament.
 
- En aquest sentit, ha viscut alguns episodis de caire masclista.
- El meu primer titular en un diari de tirada nacional va ser un exemple de masclisme: "Todos quieren el conejo blanco de Paula Bonet". Això va sortir després d'uns cartells que vaig fer per un festival de cinema. El cartell mostrava una dona amb una llebre al cap i resulta que en una nit els van robar pràcticament tots. Això es va fer servir com a  notícia per fer promoció del festival, però es va acabar encarant de manera molt errònia. Al final, vaig decidir concedir una entrevista per poder dir el que pensava. I per aquesta entrevista em comencen a demanar fotografies meves. I jo m'hi nego. I el titular acaba sent aquest. És molt fort! Em costa molt parlar d'això... No fa gaire que no podia ni parlar del tema, encara m'afectava molt.
 
- Una cicatriu que no deixa de fer mal, per molt que passi el temps.
- Al principi, em pensava que era un tema personal. Però després ja vaig veure que era qüestió de gènere. Jo sentia que era incapaç de superar-ho, però ara sé que la culpa és d'aquesta educació en la por que hem tingut. Per això volia que es digués La muda, per la necessitat de parlar i no poder fer-ho, per por. Socialment, se'ns educa així. Més endavant, veia que tots aquests títols que se m'acudien representaven parts del llibre. Al final, vaig entendre que La Sed era més metafòric i que els podia englobar a tots. I en català, tal com deies abans, beure i veure sonen iguals.
 
El títol volia que fos cru, dur i directe. Com un cop de navalla, que és el que sento quan llegeixo els poemes d'Anne Sexton

- El llibre està dividit en deu parts, però el text es divideix tècnicament en tres blocs: el gravat, l'oli i el dibuix.
- Veia els blocs claríssims. Hi ha una primera part de desdoblament, molt més rígida, més dura. Em pensava que perdria molts lectors [riu]. Volia que comencés amb les relacions, però que la figura masculina desaparegués tot d'una. Tot això està ressaltat majoritàriament amb gravats. És la tècnica que em permet fer aquesta línia dura. Comença amb una veu molt asèptica, perquè no volia que hi hagués res subjectiu. A la segona part m'interessava molt que en Bru i la Monique no es toquessin: la parella sempre té alguna cosa enmig, com un mur. L'oli és una tècnica que a mi em dóna molt. No s'asseca tan ràpid com l'acrílic i pots anar canviant sobre la superfície molta estona, pots treballar-hi molt. Per treballar imatge és la millor tècnica. I la tercera part és la més narrativa, on agafo el dibuix.
 
- El llibre té un fil narratiu i un concepte molt treballat. Ho tenia estructurat des de l'inici?
- No vaig començar a gravar i a pintar fins que la història no va estar totalment tancada. Per a mi era molt important que, malgrat ser un tema abstracte, s'entengués. Que, malgrat la metàfora, tot fos molt evident. I, alhora, defenso molt els projectes que, tot i tenir una estructura tancada, van creixent per ells mateixos. Com a exemple, una cosa curiosa: tota l'estona tenia 10 parts al cap, però al final em vaig adonar que no existia la part 7. Va ser molt fort adonar-me que me l'havia oblidat. De la mateixa manera, en un principi la història em portava al suïcidi, però jo no volia que fos concloent. Era molt conscient que una part de la Teresa havia de morir, però no volia una agressió. Era molt complicat parlar d'un suïcidi metafòric i fer que s'entengués.

Paula Bonet. Foto: Adrià Costa

 
- Al final va arribar a una resolució molt encertada.
- No volia que tot aquest llast que la Teresa no vol carregar –perquè la mutila i no la deixa avançar– fos agressiu. Va ser molt alliberador, per a mi, la idea de la mort natural. I em va servir per introduir la idea del corb.
 
La idea era fer un homenatge a una sèrie de dones que al llarg d'aquests últims anys m'han ajudat a entendre la relació amb un context on la teva carta de presentació és el teu gènere

- També per parlar de l'amor, sense connotacions que el contaminin.
- La mort natural em va donar llibertat per parlar de l'amor d'aquesta manera tan transparent, per fugir d'aquesta educació que tenim instaurada sobre la possessió, el matrimoni, el compromís, etc. Jo volia que La Sed fos un llibre que no donés conclusions ni cap sentència. No volia que fos un llibre alliçonador, però sí que volia deixar molts temes sobre la taula.
 
- Apareixen els temes de les relacions de parella, de la relació amb el teu propi cos, la masturbació o la mort, mentre seguim unes vides.
- El llibre també parla de l'acceptació. No estic disposada que la por amb què he viscut tant de temps continuï mutilant-me. La Teresa té moments de gran ingenuïtat, i s'equivoca. També reivindico el fet d'equivocar-se i de poder rectificar. Per què no?
 
- Els personatges que apareixen a La Sed són models reals. Sempre ho fa així?
- Em costa teoritzar sobre aquestes coses, però és cert que necessito models que conegui i, si són del meu cercle, encara millor. Amb la Bruna Cusí, des que ens coneixem hi ha hagut un vincle molt fort. Ella m'ha servit moltes vegades de reflex per veure cap on he de tirar. Estem totes dues en un moment molt semblant: se'ns està reconeixent la feina, tenim un compromís molt sòlid amb el què fem des de fa temps, ens alimentem l'una a l'altra. El fet que una dona com la Bruna participi en aquest projecte m'ajuda a fer-lo més verídic. Amb en Jordi Oriol també tinc un vincle molt estret i també hi ha moments de confessió, com a amic. En el moment de parlar de La Sed també m'entén molt bé, perquè sóc què m'angoixa. I l'Edu era el personatge perfecte per fer de Bru: érem amics, però sense aquesta relació tan estreta.
 
- Vida i ficció es barregen, també en la seva obra.
- Jo sóc això, visc i treballo aquí, a casa. A Truffaut també se li confonia vida real i ficció. Durant un temps vaig intentar separar el taller de la casa. Em pensava que era el millor per la meva salut mental. Però vaig veure que no. L'intent de separar el meu projecte artístic de la meva vida va ser un gran error, i cometre'l em va frustrar molt. Aquí, tot participa de tot.
 

Paula Bonet conversant amb Esteve Plantada. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació