27
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
10:30h
Durant els primers anys de la postguerra, no eren les campanes el que despertava mossèn Pere Ribot, vicari de Sant Adrià de Besòs cada matinada. A les set del matí, el foc dels piquets d’afusellament sobresaltava el capellà. Després, els trets de gràcia afegien la informació macabra de saber el nombre de persones que havien estat executades aquell dia.
El testimoni el va recollir el periodista Josep Maria Huertas Claveria en un article a L’Avenç. Entre 1939 i 1953, més de 1.700 persones –les que es tenen documentades- van ser executades per haver combatut en defensa del govern legítim de la República i enfrontar-se a Franco.
Aquest diumenge, el Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb l’Associació Pro-Memòria als Immolats per Catalunya, retran homenatge als executats al Camp de la Bota. Hi assistiran, entre d’altres, el conseller Raül Romeva; el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello; Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic; Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament, i Pere Fortuny, el president de l’associació esmentada. L'acte començarà a les 12 del migdia.
Joan Corbalán: “Les famílies van patir el que no se sap”
“Només hi ha algú més oblidat que els afusellats: les seves famílies”. Qui ho diu és l’historiador Joan Corbalán, autor del treball més complet sobre el tema, Justícia, no venjança. Els executats del franquisme a Barcelona (1939-1952) (Cossetània). La seva investigació va aplegar el sumari de 1.717 víctimes, dels més de 3.000 que foren executats per Franco a Catalunya, tot i que cal suposar que la xifra real és més extensa. Segons ell, “només hi ha hagut unes víctimes que han estat més oblidades encara que els afusellats, i han estat les seves famílies”.
Un indret sòrdid
El Camp de la Bota, a la zona on ara hi ha el Fòrum de les Cultures, a la platja nord de Barcelona, havia estat un camp de tir de l’exèrcit francès després de la invasió napoleònica del 1808. La zona feia un turó, butte en francès, i d’aquí el nom que es va acabar consolidant. A mitjan del segle XIX, s’hi va construir un castell militar i l’entorn va ser emprat com a camp de tir. El Castell del Camp de la Bota (conegut popularment com de les quatre torres) va esdevenir el símbol d’un barri que va acabar sent poblat en la postguerra per famílies pobres que vivien en barraques. Abans dels Jocs del 92, castell i barraques van ser enrunades.
L’entorn va ser fins aleshores una zona inhòspita, a la qual només li faltava esdevenir lloc d’execucions per adquirir un caire lúgubre. El projecte d’Ildefons Cerdà, que preveia que aquell territori esdevingués un parc boscós entre la ciutat i la natura oberta, va quedar com un més dels somnis de millora del gran visionari.
Ja a l’inici de la Guerra Civil, les autoritats republicanes van afusellar allí 44 oficials que s’havien aixecat el 19 de juliol a Barcelona. El recinte triat inicialment, el castell de Montjuïc, va ser descartat perquè solien apropar-s’hi curiosos a contemplar les execucions. Conclosa la guerra amb el triomf franquista, el Camp de la Bota va fer-se amb el trist honor de patíbul a tocar del mar. Un parapet que hi havia era el punt exacte on se situaven els condemnats.
De la Model al Fossar de la Pedrera
L’últim trajecte vital dels condemnats no podia ser més cruel. Un cop Franco rebia la sentència del consell de guerra amb la condemna a mort d’un pres, si no exercia el dret de gràcia, donava el que es deia el “enterado”, és a dir, donar-se per assabentat de la condemna i, per tant, facilitar-la. La nit anterior a l’execució, es comunicava al pres el seu destí. La família del condemnat no sabia res fins que, quan anava a la presó a interessar-se per ell, li comunicaven la mort.
De la presó Model, els qui havien de ser afusellats eren traslladats, lligats, al Camp de la Bota. Un cop executats, se’ls amuntegava en un camió i se’ls duia al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per ser enterrats en fosses comunes.
Eduardo Barriobero, el primer executat
El 14 de febrer de 1939 van començar les execucions al Camp de la Bota. Encara no feia tres setmanes de l’entrada dels franquistes a la capital catalana. El primer afusellat va ser Eduardo Barriobero, que era un republicà federal espanyol que alhora militava a la CNT i va actuar com a defensor d’activistes obrers en nombroses causes judicials. La seva alineació amb Garcia Oliver i altres dirigents llibertaris durant la guerra li va donar una imatge de radical que no el va ajudar quan va ser detingut pels franquistes.
Quasi totes les víctimes van ser homes. L’única excepció documentada és la d’onze víctimes, procedents de la presó de dones de les Corts. La primera dona afusellada, el 18 d’abril del 39, va ser Carme Claramunt, de Roda de Berà, que s’havia traslladat de jove a Barcelona. Era d’Esquerra Republicana, però no va tenir cap actuació política destacada. Sembla que, com molts altres, va ser víctima d’una denuncia de veïns, ressentits perquè cobejaven el negoci d’una tieta de Claramunt. Així es decidien els destins de les persones en aquells temps.
Afusellaments fins al Congrés Eucarístic
A partir de mitjan dels anys quaranta, les execucions al Camp de la Bota van anar reduint-se. La major part es van produir en els anys inicials de la dictadura. Josep Maria Solé i Sabaté, al seu estudi “La repressió franquista a Catalunya”, explica que més del seixanta per cent de les execucions foren el 1939. La darrera va ser el 14 de març de 1952, quan foren afusellats Santiago Amir, Jordi Pons, Pere Adrover, Genís Urrea i Josep Pérez. Eren cinc integrants del grup anarquista Talió. Faltaven pocs mesos perquè Barcelona acollís el Congrés Eucarístic, i l’espectacle dels piquets a la platja començava a tenir un cost per la imatge ja prou degradada del règim espanyol.
El règim va decidir que el Camp de la Bota podia acabar donant una mala imatge de la realitat de l’Espanya de Franco. Però les execucions van continuar durant tota la dictadura. Els darrers afusellaments del franquisme van tenir lloc el setembre de 1975, només dos mesos abans de la mort del dictador.
El testimoni el va recollir el periodista Josep Maria Huertas Claveria en un article a L’Avenç. Entre 1939 i 1953, més de 1.700 persones –les que es tenen documentades- van ser executades per haver combatut en defensa del govern legítim de la República i enfrontar-se a Franco.
Aquest diumenge, el Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb l’Associació Pro-Memòria als Immolats per Catalunya, retran homenatge als executats al Camp de la Bota. Hi assistiran, entre d’altres, el conseller Raül Romeva; el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello; Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic; Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament, i Pere Fortuny, el president de l’associació esmentada. L'acte començarà a les 12 del migdia.
Joan Corbalán: “Les famílies van patir el que no se sap”
“Només hi ha algú més oblidat que els afusellats: les seves famílies”. Qui ho diu és l’historiador Joan Corbalán, autor del treball més complet sobre el tema, Justícia, no venjança. Els executats del franquisme a Barcelona (1939-1952) (Cossetània). La seva investigació va aplegar el sumari de 1.717 víctimes, dels més de 3.000 que foren executats per Franco a Catalunya, tot i que cal suposar que la xifra real és més extensa. Segons ell, “només hi ha hagut unes víctimes que han estat més oblidades encara que els afusellats, i han estat les seves famílies”.
Per Corbalán, “ser la mare, fill o germà de rojos afusellats era molt dur. Moltes famílies ho van perdre tot, casa i negoci. En una societat tan tradicional, a més, perdre el cap de família era un cop molt dur. Si a més era dels vençuts, encara pitjor”. L’historiador creu que els homenatges a les víctimes són necessaris, “però han d’incloure també un reconeixement al patiment dels familiars”.
Un indret sòrdid
El Camp de la Bota, a la zona on ara hi ha el Fòrum de les Cultures, a la platja nord de Barcelona, havia estat un camp de tir de l’exèrcit francès després de la invasió napoleònica del 1808. La zona feia un turó, butte en francès, i d’aquí el nom que es va acabar consolidant. A mitjan del segle XIX, s’hi va construir un castell militar i l’entorn va ser emprat com a camp de tir. El Castell del Camp de la Bota (conegut popularment com de les quatre torres) va esdevenir el símbol d’un barri que va acabar sent poblat en la postguerra per famílies pobres que vivien en barraques. Abans dels Jocs del 92, castell i barraques van ser enrunades.
L’entorn va ser fins aleshores una zona inhòspita, a la qual només li faltava esdevenir lloc d’execucions per adquirir un caire lúgubre. El projecte d’Ildefons Cerdà, que preveia que aquell territori esdevingués un parc boscós entre la ciutat i la natura oberta, va quedar com un més dels somnis de millora del gran visionari.
Ja a l’inici de la Guerra Civil, les autoritats republicanes van afusellar allí 44 oficials que s’havien aixecat el 19 de juliol a Barcelona. El recinte triat inicialment, el castell de Montjuïc, va ser descartat perquè solien apropar-s’hi curiosos a contemplar les execucions. Conclosa la guerra amb el triomf franquista, el Camp de la Bota va fer-se amb el trist honor de patíbul a tocar del mar. Un parapet que hi havia era el punt exacte on se situaven els condemnats.
El Camp de la Bota durant la postguerra. Foto: Europa Press
De la Model al Fossar de la Pedrera
L’últim trajecte vital dels condemnats no podia ser més cruel. Un cop Franco rebia la sentència del consell de guerra amb la condemna a mort d’un pres, si no exercia el dret de gràcia, donava el que es deia el “enterado”, és a dir, donar-se per assabentat de la condemna i, per tant, facilitar-la. La nit anterior a l’execució, es comunicava al pres el seu destí. La família del condemnat no sabia res fins que, quan anava a la presó a interessar-se per ell, li comunicaven la mort.
De la presó Model, els qui havien de ser afusellats eren traslladats, lligats, al Camp de la Bota. Un cop executats, se’ls amuntegava en un camió i se’ls duia al Fossar de la Pedrera, a Montjuïc, per ser enterrats en fosses comunes.
Eduardo Barriobero, el primer executat
El 14 de febrer de 1939 van començar les execucions al Camp de la Bota. Encara no feia tres setmanes de l’entrada dels franquistes a la capital catalana. El primer afusellat va ser Eduardo Barriobero, que era un republicà federal espanyol que alhora militava a la CNT i va actuar com a defensor d’activistes obrers en nombroses causes judicials. La seva alineació amb Garcia Oliver i altres dirigents llibertaris durant la guerra li va donar una imatge de radical que no el va ajudar quan va ser detingut pels franquistes.
Quasi totes les víctimes van ser homes. L’única excepció documentada és la d’onze víctimes, procedents de la presó de dones de les Corts. La primera dona afusellada, el 18 d’abril del 39, va ser Carme Claramunt, de Roda de Berà, que s’havia traslladat de jove a Barcelona. Era d’Esquerra Republicana, però no va tenir cap actuació política destacada. Sembla que, com molts altres, va ser víctima d’una denuncia de veïns, ressentits perquè cobejaven el negoci d’una tieta de Claramunt. Així es decidien els destins de les persones en aquells temps.
Afusellaments fins al Congrés Eucarístic
A partir de mitjan dels anys quaranta, les execucions al Camp de la Bota van anar reduint-se. La major part es van produir en els anys inicials de la dictadura. Josep Maria Solé i Sabaté, al seu estudi “La repressió franquista a Catalunya”, explica que més del seixanta per cent de les execucions foren el 1939. La darrera va ser el 14 de març de 1952, quan foren afusellats Santiago Amir, Jordi Pons, Pere Adrover, Genís Urrea i Josep Pérez. Eren cinc integrants del grup anarquista Talió. Faltaven pocs mesos perquè Barcelona acollís el Congrés Eucarístic, i l’espectacle dels piquets a la platja començava a tenir un cost per la imatge ja prou degradada del règim espanyol.
El règim va decidir que el Camp de la Bota podia acabar donant una mala imatge de la realitat de l’Espanya de Franco. Però les execucions van continuar durant tota la dictadura. Els darrers afusellaments del franquisme van tenir lloc el setembre de 1975, només dos mesos abans de la mort del dictador.