Joan Miró: catalanisme, poesia i llibertat

Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) és un referent pictòric incontestable, però també un dels pilars per on va gravitar bona part de la cultura catalana del darrer segle. Reverenciat i admirat enllà de les nostres fronteres, de gran pes en l'excepcionalitat de la cultura europea del segle XX, Miró va ser clau per entendre una Catalunya que bategava a l'obra d'uns artistes amb qui compartia una manera de veure el món: els poetes. Miró i els poetes catalans (Enciclopèdia Catalana, 2016) n'esdevé un testimoni exhaustiu, un recull de totes les obres que el pintor va fer amb alguns dels millors poetes catalans, com J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol o Joan Salvat-Papasseit, entre d'altres.
 
L'obra, excel·lentment editada i curada, compta amb un tiratge limitat a 1.500 exemplars, que consta d’un llibre de gran format i d’un llibre d’estudi dins d’una capsa estoig. "És un llibre gran amb un acabat magnífic", afirma Vicenç Altaió, director del projecte, mentre explica la dificultat d'aplegar totes obres de tiratge curtíssim en un sol volum, que és en bona part inèdit. "El llibre parteix d'una repassada en profunditat de tots els llibres que Miró havia fet en col·laboració amb poetes", explica. "Fent-lo, ens adonem que, històricament, han estat els poetes els qui han conviscut amb Joan Miró. I, també, que ell mateix és un poeta".
 
En aquest sentit, Joan Miró no fa distinció entre la poesia literària escrita i la visual. "A més de l'aposta per una revolta de l'imaginari i de l'escriptura, cosa que ens confirma que Miró és un poeta, també trobem l'adhesió de l'artista a la poesia en llengua catalana", un fet transcendent, "fins al punt que aquest llibre ens acaba explicant totes les vicissituds d'un segle". La cronologia vital de Miró en marca els aspectes essencials: parteix del realisme, és apadrinat per poetes com Josep M. Junoy o J.V. Foix, i viu l'exili. "Miró ha de marxar i marca una idea d'universalitat, amb una visió internacional –detalla–. Això fa que l'esperit de la República es manifesti en la relació que va tenir amb Carles Sindreu, el més jove de la colla".
 
L'autenticitat del llenguatge en les arrels primitives

Miró també estableix relacions amb poetes de la segona avantguarda, com són Joan Brossa ("la gran aventura radical del llenguatge és amb ell") i Joan Perucho, que li permeten fer una lectura de la cultura popular i del món demiúrgic. Fins arribar a Martí i Pol o Pere Gimferrer. El resultat d'aquestes influències artístiques i vitals són en un llibre que conté "vint-i-cinc anys de cultura i de país", com destaca Altaió. Miró i els poetes catalans és escrit amb una prosa clara i erudita, i conté dades, interpretació històrica i una "magnífica" antologia de poesia catalana amb el pintor com a element aglutinador.

Un pintor que versifica, i uns poetes que són traç, figures i color. "Quan Miró treballa els poemes, no il·lustra: fa una interpretació lliure a partir de les afinitats i les intencions". És una resposta individual, però alhora anònima i col·lectiva. "Ell ho és tot, ell és el poble. Miró va a buscar l'autenticitat del llenguatge en les arrels primitives, que és allà on hi ha l'energia de la memòria. I dóna continuïtat a la llengua i a la feina dels poetes quan el català està prohibit".
 
"Als anys 60, els artistes creien que amb la cultura venia l'adhesió a la llibertat". El simbòlic és allò que més els apropa a la insurrecció. "A Catalunya, cultura és igual a llibertat i a catalanisme. Miró ho té molt clar i no amaga mai quina és la seva adscripció". Un poeta que treballava amb el pinzell i que es comprometia amb la terra, l'espai i el símbol. "És un poeta, absolutament: les seves obres tenen sentit sintètic, del ritme i de l'espai. I ens diu que el llenguatge no serveix per explicar coses, sinó per ser". La veu de la poesia, a través de Joan Miró, un pintor excepcional on batega el llenguatge excepcional d'un poble.