25
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
10:38h
Fer-ho, només això. Decidir-se a fer realitat els propis desitjos, sense compliments. Això mateix esdevé el gran propòsit de l'adaptació de Molt soroll per no resideada per Àngel Llàcer i que es pot tornar a veure al Teatre Nacional de Calalunya, des d'aquest 24 de novembre i fins al proper 1 de gener. Inspirat en l'esperit de l'època daurada de la MGM, Llàcer i Marc Artigau fan que el clàssic d'embolics i drames irreverents de Shakespeare sigui una reivindicació vitalista de l'amor, amb l'acció situada en el Hollywood dels anys cinquanta i amb un fil musical conduït pels cèlebres temes que Cole Porter va fer per a Broadway.
Els protagonistes són els treballadors d’un estudi de cinema immersos en el rodatge d'una pel·lícula. Contagiats per la proclama que dóna sentit a tota l'obra, el Let's do it de Porter sona com un gran repte. El repte de fer-ho, malgrat les absurdes convencions establertes, el repte de poder traspassar les ganes de cantar i ballar a un públic que té ganes de gresca, i el repte d'acabar un clàssic com aquest amb el gust de dir, a ple pulmó i sense embuts, que tots hauríem de fer l'amor.
El joc presenta amb una escenografia per on sobrevolen gestos del Rat Pack, d'Audrey Hepburn i de la ploma del millor teatre del Paral·lel, complementat amb l'elegància vintage del tractament de llums, amb una escenografia que intenta fer dinàmic el glamur dels estudis de Hollywood. El resultat és una versió encantadora del clàssic que aconsegueix exactament allò que volia: contagiar passió per l'optimisme de l'amor que sempre se'n surt, fer bellugar els peus pensant en la meravella de l'amor, ser lleuger com ho són les grans satisfaccions que pot arribar a oferir la vida. I que es tracta de fer-ho, només això.
Els protagonistes són els treballadors d’un estudi de cinema immersos en el rodatge d'una pel·lícula. Contagiats per la proclama que dóna sentit a tota l'obra, el Let's do it de Porter sona com un gran repte. El repte de fer-ho, malgrat les absurdes convencions establertes, el repte de poder traspassar les ganes de cantar i ballar a un públic que té ganes de gresca, i el repte d'acabar un clàssic com aquest amb el gust de dir, a ple pulmó i sense embuts, que tots hauríem de fer l'amor.
El joc presenta amb una escenografia per on sobrevolen gestos del Rat Pack, d'Audrey Hepburn i de la ploma del millor teatre del Paral·lel, complementat amb l'elegància vintage del tractament de llums, amb una escenografia que intenta fer dinàmic el glamur dels estudis de Hollywood. El resultat és una versió encantadora del clàssic que aconsegueix exactament allò que volia: contagiar passió per l'optimisme de l'amor que sempre se'n surt, fer bellugar els peus pensant en la meravella de l'amor, ser lleuger com ho són les grans satisfaccions que pot arribar a oferir la vida. I que es tracta de fer-ho, només això.
| Una adaptació amb cares renovades |
|---|
| L'adaptació compta amb la traducció de Salvador Oliva i es val d'una banda sonora deliciosa –amb Porter, Irving Berlin o I.Herb Brown i amb Night and day, Begin the beguine o Cheek to cheek entre els seus "hits"–, adaptada per Manu Guix i interpretada per una banda en directe, que fan les funcions d'un cor grec a l'antiga. L'elenc d'actors presenta, en aquesta nova adaptació, a David Verdaguer, Sílvia Abril, Aida Oset, Josep Palau, Jordi Coll, Lloll Bertran, Albert Triola, Òscar Muñoz, Guillem Albà, Víctor Gómez, Georgia Stewart, Jordi Vidal, Màrcia Cisteró, Enric Cambray i Pau Ferran.  David Verdaguer i Sïlvia Abril, cares de «Molt soroll per no res» Foto: TNC |