23
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
24
de novembre
a les
23:03h
Només tenia dos anys i mig quan el seu pare va marxar. Era l'any 1939 i va ser cridat a lluitar a la batalla de l'Ebre. No el va veure mai més. Té clavada a la memòria una infància dura. La mare, amb tan sols 24 anys, es deixava l'espinada al camp per pujar sola la família. "Em parlava sovint del pare, de com era i de com va ser cridat a anar al front", relata amb la mirada fixada a la paret com si, per un moment, tornés a aquella Lleida que la va veure néixer i on la seva mare recollia herbes per poder alimentar els conills i garantir un plat a taula.
La Rosa Cirera té ara 80 anys i pateix parkinson, però la seva memòria i la seva voluntat es mantenen fermes com un roure. Vol saber on són les restes del seu pare: Domingo Cirera Pons, que devia morir amb 27 o 28 anys. Per això, la Rosa ha anat aquest dimecres a l'hospital de la Vall d'Hebron, on li han fet una extracció de mostra genètica amb un frotis bucal, un procediment indolor i ràpid que es pot conservar durant més de 25 anys a temperatura ambient. El primer pas va ser apuntar-se al registre de familiars de persones desaparegudes, on ja hi ha quasi 5.000 allistats. Ara, la Rosa restarà a l'espera que les seves dades genètiques es creuïn amb els anàlisis de les restes òssies dipositades a les més de 380 fosses que hi ha a Catalunya amb l'esperança que es produeixi una coincidència genètica. Hi ha milers de persones sota terra que, 80 anys després de la guerra, encara esperen ser dignificades i el Govern té previst posar en marxa un calendari d'obertura de fosses que s'accelerarà l'any vinent. L'executiu vol que les polítiques de memòria siguin una prioritat en l'agenda política.
"El gran desafiament és poder fer que aquestes persones siguin testimoni, en vida, de la identificació dels seus familiars", explica el doctor genetista de la Vall d'Hebron Eduardo Tizzano, que parteix de l'experiència argentina a l'hora d'impulsar aquest projecte d'identificació. La Rosa admet que té poques esperances de trobar el seu pare, però vol esgotar totes les possibilitats. Per remotes que siguin. "Saber on està és el mínim que demano. No vull morir sense saber on és el meu pare", diu la Isabel Domènech, que als 80 anys encara busca el seu pare, el Josep, que va morir també a l'Ebre. Les seves restes mai van ser trobades. "El cos podria haver anat riu avall", afegeix la Isabel, veïna de Castelldefels, entre llàgrimes.
Les primers persones del registre que estan sent citades a fer les proves de forma gratuïta són les d'edat més avançada. És a dir, els germans dels desapareguts. Però també fills i néts són vàlids. "Tenim pressa perquè els estem perdent", relata Carme Garcia, directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, dins la conselleria d'Afers Exteriors, que és qui té les competències sobre memòria històrica. Es preveu que el ritme setmanal sigui de 50 persones ateses a la setmana per fer el frotis bucal i que, a més de l'hospital Vall d'Hebron, també s'habilitin centres a Lleida, Tarragona i Girona per evitar desplaçaments llargs.
El Joan Antoni Gallardo, de 82 anys, també vol saber què va passar amb el seu pare, nascut a Caniles, un municipi de la província de Granada. "A ell l'havien empresonat perquè un dia, netejant una escopeta, se li va disparar l'arma i va matar un home", relata. Un cop va començar la guerra, explica el Joan Antoni, el van alliberar per anar a lluitar amb el bàndol franquista. "El meu pare era de dretes", afirma. Vivia amb la seva família i els seus sis fills a Palafolls quan, entre 1938 i 1939, va desaparèixer entre Girona i Figueres. El Joan Antoni era el petit dels germans i tenia quatre anys. Mai més en van saber res.
Com tampoc se sap res de què va passar amb Antonio Illa Fàbregas, que va desaparèixer l'any 1939. Va baixar d'un tren a Hostalric i part de la seva família vivia a Breda. "El seu germà el va avisar que entraven els nacionals", explica la Dolors Montilla, que té 77 anys. L'Antonio no era el seu pare. Era el seu sogre. I si és ella qui el busca juntament amb la seva filla és perquè el seu marit, que va morir, va dedicar bona part de la seva vida a buscar-lo. "Continuo la lluita del meu marit, és l'única cosa que em queda fer en aquesta vida", relata amb els ulls espurnejant. També el pare del Jesús Andreu Palomo va fer mans i mànigues per intentar trobar les despulles del seu germà i es va quedar a mig camí. "El meu pare va morir fa setze mesos i vull culminar el procés que va iniciar", argumenta el Josep Andreu, de 59 anys, just després de fer-se la prova. El seu oncle, Vicenç Andreu Gallén, va desaparèixer entre els anys 1938 i 1939 als voltants de Mollerussa. Ho van saber després de remoure cel i terra, i recórrer Lleida i les Borges Blanques.
Un cop fet el frotis bucal, respiren alleugerits i amb la consciència de saber que han fet tot allò que estava a les seves mans. "Les polítiques de memòria són una prioritat d'aquest Govern", insisteix Carme Garcia. Els familiars saben que és difícil. Només a la batalla de l'Ebre van morir més de 20.000 persones. Però mantenen l'esperança. Per petita que sigui després de tants anys de desmemòria. És la gran assignatura pendent tant de Catalunya com de l'estat espanyol. "Arribem tard, però arribem", sentencia Garcia.
La Rosa Cirera té ara 80 anys i pateix parkinson, però la seva memòria i la seva voluntat es mantenen fermes com un roure. Vol saber on són les restes del seu pare: Domingo Cirera Pons, que devia morir amb 27 o 28 anys. Per això, la Rosa ha anat aquest dimecres a l'hospital de la Vall d'Hebron, on li han fet una extracció de mostra genètica amb un frotis bucal, un procediment indolor i ràpid que es pot conservar durant més de 25 anys a temperatura ambient. El primer pas va ser apuntar-se al registre de familiars de persones desaparegudes, on ja hi ha quasi 5.000 allistats. Ara, la Rosa restarà a l'espera que les seves dades genètiques es creuïn amb els anàlisis de les restes òssies dipositades a les més de 380 fosses que hi ha a Catalunya amb l'esperança que es produeixi una coincidència genètica. Hi ha milers de persones sota terra que, 80 anys després de la guerra, encara esperen ser dignificades i el Govern té previst posar en marxa un calendari d'obertura de fosses que s'accelerarà l'any vinent. L'executiu vol que les polítiques de memòria siguin una prioritat en l'agenda política.
"El gran desafiament és poder fer que aquestes persones siguin testimoni, en vida, de la identificació dels seus familiars", explica el doctor genetista de la Vall d'Hebron Eduardo Tizzano, que parteix de l'experiència argentina a l'hora d'impulsar aquest projecte d'identificació. La Rosa admet que té poques esperances de trobar el seu pare, però vol esgotar totes les possibilitats. Per remotes que siguin. "Saber on està és el mínim que demano. No vull morir sense saber on és el meu pare", diu la Isabel Domènech, que als 80 anys encara busca el seu pare, el Josep, que va morir també a l'Ebre. Les seves restes mai van ser trobades. "El cos podria haver anat riu avall", afegeix la Isabel, veïna de Castelldefels, entre llàgrimes.
Familiars dels desapareguts durant el franquisme esperant ser atesos a la Vall d'Hebron Foto: ACN
Les primers persones del registre que estan sent citades a fer les proves de forma gratuïta són les d'edat més avançada. És a dir, els germans dels desapareguts. Però també fills i néts són vàlids. "Tenim pressa perquè els estem perdent", relata Carme Garcia, directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, dins la conselleria d'Afers Exteriors, que és qui té les competències sobre memòria històrica. Es preveu que el ritme setmanal sigui de 50 persones ateses a la setmana per fer el frotis bucal i que, a més de l'hospital Vall d'Hebron, també s'habilitin centres a Lleida, Tarragona i Girona per evitar desplaçaments llargs.
El Joan Antoni Gallardo, de 82 anys, també vol saber què va passar amb el seu pare, nascut a Caniles, un municipi de la província de Granada. "A ell l'havien empresonat perquè un dia, netejant una escopeta, se li va disparar l'arma i va matar un home", relata. Un cop va començar la guerra, explica el Joan Antoni, el van alliberar per anar a lluitar amb el bàndol franquista. "El meu pare era de dretes", afirma. Vivia amb la seva família i els seus sis fills a Palafolls quan, entre 1938 i 1939, va desaparèixer entre Girona i Figueres. El Joan Antoni era el petit dels germans i tenia quatre anys. Mai més en van saber res.
Rosa Cirera, que busca el seu pare, durant la consulta a la Vall d'Hebron Foto: ACN
Com tampoc se sap res de què va passar amb Antonio Illa Fàbregas, que va desaparèixer l'any 1939. Va baixar d'un tren a Hostalric i part de la seva família vivia a Breda. "El seu germà el va avisar que entraven els nacionals", explica la Dolors Montilla, que té 77 anys. L'Antonio no era el seu pare. Era el seu sogre. I si és ella qui el busca juntament amb la seva filla és perquè el seu marit, que va morir, va dedicar bona part de la seva vida a buscar-lo. "Continuo la lluita del meu marit, és l'única cosa que em queda fer en aquesta vida", relata amb els ulls espurnejant. També el pare del Jesús Andreu Palomo va fer mans i mànigues per intentar trobar les despulles del seu germà i es va quedar a mig camí. "El meu pare va morir fa setze mesos i vull culminar el procés que va iniciar", argumenta el Josep Andreu, de 59 anys, just després de fer-se la prova. El seu oncle, Vicenç Andreu Gallén, va desaparèixer entre els anys 1938 i 1939 als voltants de Mollerussa. Ho van saber després de remoure cel i terra, i recórrer Lleida i les Borges Blanques.
Un cop fet el frotis bucal, respiren alleugerits i amb la consciència de saber que han fet tot allò que estava a les seves mans. "Les polítiques de memòria són una prioritat d'aquest Govern", insisteix Carme Garcia. Els familiars saben que és difícil. Només a la batalla de l'Ebre van morir més de 20.000 persones. Però mantenen l'esperança. Per petita que sigui després de tants anys de desmemòria. És la gran assignatura pendent tant de Catalunya com de l'estat espanyol. "Arribem tard, però arribem", sentencia Garcia.