Un quart de segle sense Freddie Mercury

El 23 de novembre de 1991, Freddie Mercury emetia un comunicat on anunciava que tenia la Sida i on demanava el màxim respecte pel procés mèdic que estava patint. Les darreres imatges d'ell aparegudes a la premsa anglesa havien estat el detonant de diverses especulacions i, també, d'aquest anunci tan inusual en ell, sempre contrari a fer entrevistes o a ser carnassa de la premsa del cor. Sense temps per a més, Mercury moriria el dia següent, a casa seva, a Londres. Tenia 45 anys.
 
La seva mort va ser un gran xoc a escala planetària. Poc paït, gairebé per sorpresa, el món es veia obligat a acomiadar-se d'un dels talents més histriònics i espectaculars que ha tingut la música pop. Nascut a Zanzíbar el 5 de setembre de 1946 amb el nom de Farrokh Bulsara, Mercury va sobresortir per una gran capacitat compositiva i, especialment, per una veu dotada d'un registre extraordinari –de tres octaves i mitja–, que l'apropava més als cantants lírics que a la tessitura habitual del frontman del rock.
 
Amb ell al capdavant, Queen va esdevenir un dels grups que capitalitzaria el "rock d'estadis" dels anys 80. Tenien un so característic, però alhora eclèctic, amb una identitat que els permetia tastar diversos gèneres. La banda va ser aclamada gràcies a peces magistrals i simfòniques com Bohemian Rapsody, a èxits de masses guturals com We will rock you o I want it all, a himnes com We are the Champions, o a cants a la llibertat individual com I want to break free. Mercury també va ser la veu de Barcelona, cantada a duo amb Montserrat Caballé i que esdevindria una de les cançons icòniques dels Jocs Olímpics de 1992.
 
Aquest dijous, 24 de novembre, fa un quart de segle que l'energia, l'entrega i la versatilitat de Mercury es van apagar. El recordem amb aquesta tria de 10 videoclips oficials, totalment icònics. També hi afegim un concert celebrat a Budapest l'any 1986. Com digué la veu: Show must go on.