21
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
22
de novembre
a les
17:22h
La cancellera alemanya i líder de la Unió Cristiana Democràtica (CDU) ha desvetllat finalment la seva decisió d’aspirar a un quart mandat en les eleccions del setembre vinent. Ho ha anunciat pocs dies després del triomf de Donald Trump als Estats Units. Si ja tenia al cap de presentar-se, el nou factor d’incertesa que suposa la figura del magnat en el concert internacional, segur que li ha donat tots els arguments per continuar. El context a Europa no pot ser més complicat i Angela Merkel pretén ser un element de seguretat i estabilitat. Política complexa a la qual sovint els seus adversaris han menystingut, ara es disposa a encarnar els valors democràtics del projecte europeu que veu amenaçats.
De noia de Kohl a líder forta
Merkel ha tingut al llarg de la seva carrera moments de sort, però l’ascens al poder no li ha estat regalat. Aquesta doctora en física, crescuda a l’Alemanya Oriental sota el règim comunista, tot i que nascuda a Hamburg, ciutat portuària i luterana, va ser una científica discreta fins que la caiguda del Mur i la unificació la va decidir a jugar fort en política. La formació rebuda a casa, un pare que era pastor protestant i una mare mestra d’escola, la van conformar com una dona seriosa, esforçada i disciplinada, poc amiga de posturetes i sortides de to.
“La noia de Kohl”, com se la va anomenar, es va veure beneficada per l’ensulsiada de la classe dirigent de la RDA. Els partits de la República Federal necessitaven un nou personal polític al territori de l’Alemanya comunista, i Merkel es va afanyar a obrir-se camí. Helmut Kohl, aleshores canceller i líder indiscutible de l’Alemanya unificada, la va apadrinar i va començar la seva carrera fulgurant.
Quan finalment, la CDU de Kohl va perdre les eleccions el 1998 i Kohl va passar a ser història, tot indicava que seria Wolfgang Schäuble, el seu número dos, qui heretaria el lideratge. Però un escàndol sobre el finançament irregular de la CDU va ferir la direcció deixada per Kohl, i Schäuble va haver de deixar pas a la jove Angela, convertida en rostre nou d’una formació que s’havia de renovar.
La consolidació d’Angela Merkel en el lideratge no va ser gens fàcil. Per un partit molt clàssic com la CDU, amb una majoria de dirigents de confessió catòlica, aquesta dona que venia de la RDA, divorciada, casada en segones núpcies (amb Joachim Sauer, el seu director de tesi) i sense fills no era la millor expressió de la dona alemanya que volia projectar la CDU. Tot i presidir el partit, les primeres eleccions que va dirigir no la van veure coma candidata. Merkel va haver de cedir la candidatura a canceller a Edmund Stoiber, el líder de la CSU, el partit germà de Baviera. Una humiliació que es va haver d’empassar perquè molts companys de direcció encara la veien immadura. Però Stoiber va perdre davant l’astut Gerhard Schröder, canceller socialdemòcrata. Aleshores sí, la seva hora ja havia arribat i Merkel seria la candidata de la CDU en les següents eleccions.
De “Thatcher” continental a simplement Merkel
Cancellera des del 2005, Angela Merkel ha governat en diverses fórmules. Entre 2005 i 2009, després d’una victòria ajustada sobre els socialdemòcrates del SPD, va haver de presidir una gran coalició amb ells. Va ser el govern que va gestionar la crisi financera. Però els qui van patir més erosió van ser els seus socis. Del 2009 al 2013, la CDU de Merkel va continuar al govern, ara en coalició amb els liberals, que van ser els qui van patir la patacada electoral. En l’actual legislatura, amb una CDU forta però sense majoria absoluta, no va quedar altra opció que un nou govern de gran coalició amb el SPD.
Fins fa ben poc, Merkel ha estat vista com la política dura i despietada que ha posat en cintura els socis de la UE, la dona que, sense contemplacions, va fer agenollar el govern de Grècia. En realitat, les seves relacions amb el ministre de Finances, Wolfgans Schäuble, el líder a qui va bandejar però que es va fer imprescindible, no van ser mai fàcils. Merkel no compartia del tot la duresa rigorista del ministre.
Però la crisi dels refugiats ha permès a Merkel reinventar-se de nou, esdevenint una dirigent oberta i acollidora. La seva política d’obertura als fugits de Síria li ha suposat un cost electoral sever, amb la consolidació d’una formació ultra i xenòfoba com l’Alternativa per Alemanya. Però això no l’aturarà. Sap que mentre Alemanya, malgrat el cost de la crisi, sigui la nació líder a Europa, el seu lideratge difícilment trontollarà.
Ara, amb la proliferació de populismes de dreta arreu i l’elecció de Trump, Merkel sap que pot exercir com a símbol d’una Europa que està en crisi, sí, però que la cancellera –i molts altres al continent- creu que encara té molt a dir en el concert internacional. La xicota que va créixer en la llar rigorista d’un pastor luterà no pensa llançar la tovallola i es disposa a una batalla per l’ànima d’Europa. Els qui la menystenen poden tornar a equivocar-se.
De noia de Kohl a líder forta
Merkel ha tingut al llarg de la seva carrera moments de sort, però l’ascens al poder no li ha estat regalat. Aquesta doctora en física, crescuda a l’Alemanya Oriental sota el règim comunista, tot i que nascuda a Hamburg, ciutat portuària i luterana, va ser una científica discreta fins que la caiguda del Mur i la unificació la va decidir a jugar fort en política. La formació rebuda a casa, un pare que era pastor protestant i una mare mestra d’escola, la van conformar com una dona seriosa, esforçada i disciplinada, poc amiga de posturetes i sortides de to.
“La noia de Kohl”, com se la va anomenar, es va veure beneficada per l’ensulsiada de la classe dirigent de la RDA. Els partits de la República Federal necessitaven un nou personal polític al territori de l’Alemanya comunista, i Merkel es va afanyar a obrir-se camí. Helmut Kohl, aleshores canceller i líder indiscutible de l’Alemanya unificada, la va apadrinar i va començar la seva carrera fulgurant.
Quan finalment, la CDU de Kohl va perdre les eleccions el 1998 i Kohl va passar a ser història, tot indicava que seria Wolfgang Schäuble, el seu número dos, qui heretaria el lideratge. Però un escàndol sobre el finançament irregular de la CDU va ferir la direcció deixada per Kohl, i Schäuble va haver de deixar pas a la jove Angela, convertida en rostre nou d’una formació que s’havia de renovar.
La consolidació d’Angela Merkel en el lideratge no va ser gens fàcil. Per un partit molt clàssic com la CDU, amb una majoria de dirigents de confessió catòlica, aquesta dona que venia de la RDA, divorciada, casada en segones núpcies (amb Joachim Sauer, el seu director de tesi) i sense fills no era la millor expressió de la dona alemanya que volia projectar la CDU. Tot i presidir el partit, les primeres eleccions que va dirigir no la van veure coma candidata. Merkel va haver de cedir la candidatura a canceller a Edmund Stoiber, el líder de la CSU, el partit germà de Baviera. Una humiliació que es va haver d’empassar perquè molts companys de direcció encara la veien immadura. Però Stoiber va perdre davant l’astut Gerhard Schröder, canceller socialdemòcrata. Aleshores sí, la seva hora ja havia arribat i Merkel seria la candidata de la CDU en les següents eleccions.
De “Thatcher” continental a simplement Merkel
Cancellera des del 2005, Angela Merkel ha governat en diverses fórmules. Entre 2005 i 2009, després d’una victòria ajustada sobre els socialdemòcrates del SPD, va haver de presidir una gran coalició amb ells. Va ser el govern que va gestionar la crisi financera. Però els qui van patir més erosió van ser els seus socis. Del 2009 al 2013, la CDU de Merkel va continuar al govern, ara en coalició amb els liberals, que van ser els qui van patir la patacada electoral. En l’actual legislatura, amb una CDU forta però sense majoria absoluta, no va quedar altra opció que un nou govern de gran coalició amb el SPD.
Fins fa ben poc, Merkel ha estat vista com la política dura i despietada que ha posat en cintura els socis de la UE, la dona que, sense contemplacions, va fer agenollar el govern de Grècia. En realitat, les seves relacions amb el ministre de Finances, Wolfgans Schäuble, el líder a qui va bandejar però que es va fer imprescindible, no van ser mai fàcils. Merkel no compartia del tot la duresa rigorista del ministre.
Però la crisi dels refugiats ha permès a Merkel reinventar-se de nou, esdevenint una dirigent oberta i acollidora. La seva política d’obertura als fugits de Síria li ha suposat un cost electoral sever, amb la consolidació d’una formació ultra i xenòfoba com l’Alternativa per Alemanya. Però això no l’aturarà. Sap que mentre Alemanya, malgrat el cost de la crisi, sigui la nació líder a Europa, el seu lideratge difícilment trontollarà.
Ara, amb la proliferació de populismes de dreta arreu i l’elecció de Trump, Merkel sap que pot exercir com a símbol d’una Europa que està en crisi, sí, però que la cancellera –i molts altres al continent- creu que encara té molt a dir en el concert internacional. La xicota que va créixer en la llar rigorista d’un pastor luterà no pensa llançar la tovallola i es disposa a una batalla per l’ànima d’Europa. Els qui la menystenen poden tornar a equivocar-se.