La ruta egípcia dels migrants i el tràfic il·legal d'òrgans

La ruta egípcia és, juntament amb la líbia, un dels trajectes més utilitzats pels refugiats que escapen a Europa, però també un dels més silenciats. A NacióDigital hem pogut parlar amb testimonis que l’han viscut i patit. Aquestes persones relaten com viatgen des del Caire a Alexandria, des d’on surten petites barques que transporten un centenar de persones. Enmig del mar, ja en aigües de Líbia, pugen en unes altres barques més grosses, on s'hi amunteguen fins a 700 persones. Un cop plenes, aquestes barcasses agafen la ruta líbia, a través de la qual arriben a Europa, principalment a les costes d’Itàlia. Per poder fer el viatge, moltes famílies paguen milers de dòlars a les màfies. Per aconseguir-los, molts es veuen obligats a vendre els seus òrgans. Alguns d'ells, mesos més tard, arriben a Barcelona.

1. La ruta egipcia: una màfia organitzada
És així com Egipte s’ha convertit els darrers anys en el paradís del tràfic il·legal d’òrgans. D’una banda, perquè el sistema sanitari públic no permet els transplantaments, motiu pel qual tot el mercat és de tipus privat i propicia les negociacions al marge de la llei. De l’altra, perquè el seu territori és zona de pas per a milers de refugiats que fugen cap a Europa i que, per tal de pagar-se el viatge cap el que ells consideren una vida nova, estan disposats a vendre’s els òrgans i caure en mans de les màfies que hi trafiquen.  
 
Tal com han denunciat reiteradament entitats com l’Organització Internacional per les Migracions (OMI), organisme de les Nacions Unides, el tràfic d’òrgans a Egipte és un problema sistèmic. Un informe de l’investigador britànic Sean Columb, publicat el passat agost al British Journal of Criminology, relata com els hospitals de la capital egípcia fan els ulls grossos amb el tràfic il·legal. Columb s’ha passat cinc anys investigant i ha parlat amb nombrosos experts, des de criminòlegs, fins a activistes, però també amb venedors i traficants. “El tràfic d’òrgans és considerat crim organitzat, i això vol dir que hi intervenen diferents tipus de xarxes, amb contactes a diversos països. Operen en un àmbit local, però també entre fronteres”, explica a NacióDigital.
 

Un 5% dels refugiats enquestats confessa conèixer companys als quals se’ls han ofert diners a canvi que donin sang, òrgans o alguna part del cos

De fet, l’OMI elabora periòdicament informes sobre l’explotació de persones a la Mediterrània que corroboren les conclusions de Columb. L’últim informe, publicat a l’agost i en què es van enquestar a gairebé 1.400 persones que havien arribat a Itàlia, revela que el 5% declara que algun dels familiars que viatjava amb ells s’ha vist implicat en situacions d’explotació. També un 5% confessa conèixer companys de viatge als quals se’ls han ofert diners a canvi que donin sang, òrgans o alguna part del cos. Segons la major part dels enquestats, aquests casos havien ocorregut principalment a Líbia i Egipte.
  
“Els migrants que arriben al Caire es troben en condicions molt precàries. Saben que si aconsegueixen la targeta groga, o certificat d’asil, estaran millor. Després de tres o quatre mesos, si són reconeguts per ACNUR com a refugiats, obtenen la targeta blava, que els permet residir al país. Durant aquesta espera, és molt difícil trobar feina i acaben sent convençuts perquè venguin un ronyó. Alguns d’ells, es quedaran els diners per passar la frontera i arribar a Europa. Altres, els enviaran a la família o simplement els faran servir per sobreviure fins que aconsegueixen ser legals a Egipte. És un secret a veus”, relata Columb.
 
Alguns dels refugiats van comentar als entrevistadors de l’OMI que no els quedava més remei que donar sang durant el seu captiveri. Així, el 81% de les persones que havien hagut de patir o presenciar les coaccions per a la donació de sang també informaven que se les havia mantingut ocultes en contra de la seva voluntat.

De la mateixa manera ho relata el professor Hamdy Alazazy, que es va convertir en un conegut activista contra el tràfic de persones i d’òrgans al seu país quan va descobrir una xarxa que operava, presumptament, a l’antiga –i ja extinta– ruta de la península del Sinaí, entre Egipte, Israel i Jordània, al bell mig del Pròxim Orient. "Hi ha persones que moren en mans de gent que comercia amb els seus òrgans. Si abans ajudàvem desenes de persones, ara n'hi ha centenars, milers", revela.

“Un venedor pot cobrar entre 3.000 i 10.000 euros. Un receptor pot pagar entre 100.000 i 200.000 euros. Els compradors procedeixen del Golf Pèrsic. El benefici entre les dues quantitats va a parar a un complicat entramat d’intermediaris que impliquen des de criminals involucrats en altres delictes, fins a laboratoris i hospitals militars”, relata l’investigador.
 
Una vegada un venedor accepta les condicions, comença el procés de negociació, tal com explica Columb, que té lloc en una cafeteria o restaurant. Normalment, hi ha dos o tres intermediaris, que tenen connexions amb un laboratori o clínica de trasplantament. El captador, o broker, negociarà el preu abans de portar el donant a fer unes proves al laboratori. Els que reben menys diners són gent que acaba d’arribar a la ciutat. Per contra, els que finalment cobren més pels ronyons són els que fa anys que viuen al Caire. “A vegades, els tractes també es fan amb prostitutes de pel mig. Com a part de l’acord, s’ofereixen serveis personalitzats després de l’extracció”, resumeix l’investigador.
 
En la major part de les ocasions són els brokers els que ofereixen diferents propostes i preus, en funció de si treballen per a un laboratori, una clínica o un altre client. Des del moment de l’oferta fins a l'extracció de l’òrgan poden transcórrer unes dues setmanes. Una vegada els venedors accepten el tracte, no poden fer-se enrere. No poden canviar d’opinió. Ja és una obligació. En cas de negar-s’hi, els brokers exigiran que se’ls pagui la quantitat que anaven a rebre per l’òrgan. Molts refugiats es troben aleshores atrapats en un entramat del qual els serà difícil sortir.

2. Les històries d'una donació forçosa
Els motius que empenyen els refugiats a donar els seus òrgans per obtenir diners són diversos. Si bé la majoria, com l’Ahmed, ho fa per poder-se pagar el viatge a Europa; altres, com el John, ho fan simplement per poder mantenir la família als seus països d’origen. Alguns, però, asseguren que se’ls ha drogat per robar-los els òrgans i d’altres, com denuncia l’activista Hamdy Alazazy, presumptament no han sobreviscut per poder-ho explicar.
 
NacióDigital ha anat fins al Caire a buscar els relats en primera persona. Totes les declaracions que es relaten a continuació es van fer en interiors de cases per evitar el control policial egipci. Els testimonis asseguren, com també ho fa Alazazy, que en molts casos són els propis militars, presumptament, els que participen del negoci del tràfic de persones i òrgans. “Els comerciants d’òrgans del Caire acostumen a dirigir-se als migrants africans indocumentats. Aquests, desesperats per arribar a fronteres europees, venen als contrabandistes els òrgans. Els acords s’acostumen a fer en un lloc públic de la capital egípcia, com un mercat de carrer o en un cafè”, detalla Columb.

Per evitar les represàlies, tots els entrevistats d'aquest reportatge han preferit mantenir l’anonimat amb un nom fictici, però han volgut explicar la seva història perquè no torni a passar. 
  
Ahmed (Sudan)
L’Ahmed prové del Sudan. Explica que volia arribar a Europa, però que no tenia prou diners per acabar de pagar tot el viatge. “Em vaig vendre un ronyó per poder continuar el meu viatge”, explica. La proposta i el posterior pacte els va tancar en un bar del Caire. Per l’òrgan, diu, li van assegurar que li entregarien 7.000 dòlars.

“Al final només em van pagar 4.000”, reconeix. Aquesta quantitat no li ha permès encara sortir cap a Europa en barca. No ha tingut sort, es queixa que hi ha massa controls. “Continuo pensant a anar a Europa, però encara no sé com m’ho faré”, assegura resignat.

 
John (Sudan)
El John, com l'Ahmed, també ve del Sudan, on hi té família i tres fills. Els motius que el van dur a donar el ronyó a Egipte són diferents als de l’Ahmed. No era un viatge a Europa el que el John buscava a Egipte, sinó poder tornar al Sudan i mantenir la família amb els diners que li donarien per l’operació.

“No hi tenia feina allí, al Sudan la vida és molt difícil. Vaig saber per alguns amics que al Caire et pagaven molts diners si venies el teu ronyó i hi vaig anar”, explica. Van ser aquests mateixos amics els que el van posar en contacte amb diversos intermediaris. Ara, després que li hagin extirpat el ronyó, busca la manera de tornar al seu país. 

 
Mohamed (Sudan)
En Mohamed va arribar a Egipte des de Sudan “perquè tenia problemes amb el govern”. Un cop al Caire, explica, va començar a trobar-se malament, a tenir dolors a l’estómac. “A l’hospital, el metge em va dir que m’havien d’operar”, diu. Després de l’operació, però, es va adonar que ja no tenia ronyó.

“Me’l van robar –explica desconsolat–. S’aprofiten de la nostra situació, de que no tenim papers ni diners per reclamar”. Assegura que coneix companys sudanesos als quals “se’ls ha drogat per prendre’ls el ronyó”. “La meva dona és una d’aquestes persones”, confessa després d’assegurar que no vol “que li passi a ningú més”.

3. El peatge per arribar a Europa
La història del Hamdy Alazazy, activista contra el tràfic de persones i òrgans, comença el dia que va ser destinat com a professor d’anglès a la Península del Sinaí. Allí, els militars li van demanar que els fes de confident, però ell s’hi va negar. Les represàlies no es van fer esperar i va ser detingut en diverses ocasions. Denuncia que, en aquells empresonaments, ell i el seu fill van rebre fortes pallisses.

"Al Sinaí els militars lluitaven contra el terrorisme, però no hi havia terroristes, sinó criminals que comerciaven amb òrgans. Els militars miraven cap a una altra banda. Finalment vam aconseguir tancar allí la ruta dels refugiats perquè cap més patís, però ara el tràfic il·legal apareix en altres bandes d'Egipte", explica. Després detalla exactament com es produeix el tracte a què arriben les màfies amb els refugiats.

En una de les detencions a la presó, explica, va ser atès per un grup de refugiats que feien justament la ruta del Sinaí, que ara ja és tancada. Va ser aleshores quan va descobrir un dipòsit de cadàvers ple d’immigrants i va decidir no callar.

Actualment, denuncia com Egipte s’ha convertit en el principal paradís del tràfic d’òrgans del món. Ho fa, però, exiliat a un poblet d’Alemanya que prefereix no desvelar per evitar les persecucions.
 
 

4. Els trasplantaments a Catalunya, un sistema de qualitat
Per entendre millor la situació per la qual passen aquests migrants en donar els seus òrgans, hem consultat a l'uròleg de la Vall d’Hebron, Enric Trilla, i al doctor Jaume Tort, director de la Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), sobre què implica un trasplantament de ronyó i quin és el sistema legal que empara aquesta pràctica a Catalunya. Tort va explicar l'abril a TV3 que cada any es fan 10.000 trasplantaments il·legals al món i que, en el 70% dels casos, presenten complicacions. La meitat causen la mort del transplantat. A Catalunya hi ha forts controls per evitar aquestes pràctiques. Experts de més de 25 països advoquen per establir un sistema de notificació que obligui a informar les autoritats dels pacients trasplantats a l'estranger.
 

La regió d’Europa on més trasplantaments es realitzen

Catalunya és una de les regions d’Europa que té més donants i on es realitzen més trasplantaments. Per aquest motiu, és un exemple de qualitat, que garanteix que totes les donacions es fan de forma altruista i anònima. El doctor Jaume Tort, director de l’OCATT, així ho explica. Segons la legislació vigent es distingeixen dues menes de donant: els donants vius, la major part dels quals són familiars d’algun dels malalts; i els donants cadàver, que són el 80% dels casos. El ronyó és l’òrgan que més pacients necessiten, tot i que també es realitzen trasplantaments de fetge, de pulmó, de cor i de pàncrees. La normativa explicita que, en el cas dels donants vius, tots els expedients han de ser aprovats per un jutge, fins i tot si hi ha el consentiment per ambdues parts i la supervisió dels metges. En el cas del donant cadàver, la normativa exigeix que se segueixi un procés d'avaluació i que la família doni el seu consentiment en un document signat. En cas de mort accidental, altra vegada és el jutge que ha de donar l’autorització.   Les tècniques mèdiques que avui dia es fan servir per extraure un ronyó són poc doloroses, ràpides i pràcticament no deixen senyal. En els hospitals catalans, com el de la Vall d’Hebron, se n’han realitzat aquest any fins al mes d'octubre 108. Tal com explica el doctor Enric Trilla, uròleg a la Vall d’Hebron, en el cas dels donants vius, la tècnica més habitual és l’extracció renal per via laparoscòpica, que permet extraure l’òrgan només amb tres forats a la panxa, per poder introduir els instruments i una càmera. "De marques, només en queda una, petita i horitzontal, al baix ventre, com la d’una cesària, gairebé imperceptible", explica. També hi ha per a les dones la via transvaginal, que no requereix cap incisió. En tots dos casos, els donants tenen un postoperatori d’uns quatre dies i, més tard, han de fer repòs durant dues setmanes. Després, tal com reclama la llei, hauran de fer-se revisions cada any. Fa deu anys, en canvi, les extraccions de ronyó es realitzaven amb cirurgia oberta, eren molt doloroses i deixaven una cicatriu força grossa a la zona lumbar, semblant a la que es veu a les fotografies dels refugiats.   Perquè el cos del malalt no rebutgi l’òrgan cal que el grup sanguini del donant sigui compatible i hi comparteixi diversos grups genètics. A més, els metges han de garantir que el donant no pateix cap malaltia que pugui perjudicar l’òrgan. Habitualment, s’extrau el ronyó esquerre, perquè, tal com explica Trilla, “té els vasos més llargs i dóna més marge per implantar-lo”. El ronyó s’implanta sempre a la zona ilíaca, i l’òrgan original es deixa al seu lloc –només en casos excepcionals s’extirpa. Un cop s’ha implantat l’òrgan, s’administren al malalt immunosupressors, que ajuden a abaixar les defenses perquè el cos no el rebutgi. Un ronyó té una mitjana de 15 anys de vida, després dels quals s’haurà de fer un altre trasplantament. El temps per realitzar-lo ha de ser el mínim possible –el màxim, en el cas del ronyó, és de 24 hores, sempre conservat en fred.

5. La fugida frustrada dels refugiats
L’Organització Internacional per les Migracions calcula que, en el que portem d’any, han mort o desaparegut a la Mediterrània 4.655 persones. Segons les últimes xifres de mitjans de novembre, el 2016 han aconseguit arribar per mar a Europa 345.586 persones. Des del 2015, n’han arribat més d’un milió. 
 
En concret, a l’Estat espanyol han arribat 5.445 persones i 62 han mort o desaparegut. A Itàlia, n’han arribat 167.276 i han mort o desaparegut 3.793. A Grècia es calculen que han arribat unes 170.679 persones i 420 han mort. A Turquia s’han registrat 189 arribades. El 90% dels desapareguts moren entre Líbia i les costes itàlianes.

La major part de les persones fugen dels països de l'Àfrica subsahariana, com Sudan o Eritreria. Les històries de la Sama i de l'Ismail exemplifiquen el fracàs d'una fugida frustrada.

Sama (Eritrea): “No sé res del meu marit des que va pujar en una barca a Líbia el 2014. Encara sento que estic de viatge”   
El malson de la Sama, que prefereix no donar el seu nom veritable, s'assembla al de tants altres refugiats. “No sé res del meu marit des que va pujar en una barca a Líbia el juny del 2014”, explica desconsolada, després d’afirmar que se sent encara “de viatge”. El seu relat comença a Eritrea, d’on va fugir, com la major part dels seus compatriotes, “a peu, il·legalment”. “Intentem evitar els militars, perquè si ens agafen ens duen a la presó”, explica.
 
Va arribar, a peu, a un camp de refugiats al Sudan, on s’hi va estar amb la seva família uns tres mesos. Després, relata, van aconseguir arribar a la capital, Khartum, on van passar quatre anys sencers per poder reunir els diners suficients per viatjar a Europa. “Al Sudan, de vegades treballaves i després no et pagaven”, recorda. També explica com, al cap d’uns mesos d’estar-se en un pis, els hi apujaven el lloguer sense previ avís, o com, pel sol fet de ser d’Eritrea, patien robatoris.
 
Quan van aconseguir reunir els diners, van decidir que el seu marit s’avançaria a la resta de la família. “Es va avançar per tal de saber com era la ruta i, després, jo el seguiria amb els nostres fills”, explica. Va ser aleshores quan el seu marit es va pujar en una barca, el juny del 2014, a Líbia. “Ni jo ni cap de les famílies dels que van pujar en aquella barca en sabem res. Vam enviar els noms a Ginebra, Suïssa, però no tenen constància de cap arribada”, afirma.
 
Totes les famílies viuen ara amb el neguit de no saber què va passar en aquell trajecte. “No sabem si la barca es va enfonsar o si els policies o militars els van disparar o matar. L’última trucada que tinc és del juny, quan em va dir que agafaria la barca”, explica.

Mentre espera alguna resposta, malviu amb els seus tres fills al Caire. Comparteixen l’habitatge amb més gent perquè el lloguer és molt car. “S’aprofiten de nosaltres perquè necessitem un lloc on dormir. Els meus fills comencen a adonar-se del que li pot haver passat al seu pare. El més gran plora molts cops”, es lamenta. 

Ismail (Eritrea): “Després que la policia em disparés, em van tallar la cama perquè a l'hospital no em van atendre en 10 dies”   
El jove Ismail (nom fictici), de només 16 anys, ha perdut la cama i fa equilibris amb dues crosses. Explica que va arribar al Caire l’abril del 2016. Va fugir d’Eritrea i va arribar al Sudan. Allí, amb uns amics, van decidir anar fins a Alexandria, Egipte, on agafarien una barca. “Ens van dir que pujaríem en diferents barques, que un cop arribéssim a territori libi, ens farien agafar una altra barcassa per a 700 persones”, explica.
 
Finalment, quan ja estaven a punt de pujar a la barca per escapar cap a Europa, els militars els van disparar. Tothom corria i l’Ismail va resultar ferit a l’alçada del genoll. Quan va caure a la platja ferit, explica, els policies li van robar “els pocs diners que tenia i el mòbil”. Van detenir-lo i el van tenir tres dies emmanillat, segons recorda, en una mena de dispensari a la mateixa comissaria, sense atendre’l.
 
“Després ens van enviar a mi i a d’altres companys a l’hospital, on vam estar emmanillats durant 10 dies més. No em van atendre bé i, com a conseqüència, em van haver de tallar la cama”, explica. Va ser gràcies a un amic a qui va poder trucar que els metges se’n van fer càrrec ja al Caire. “Ens tracten molt malament pel sol fet de ser d’Eritrea, com animals. No hem fet res. Només volem una vida millor”, explica.

6. La lluita contra el tràfic d'òrgans, una qüestió de dret
Al llarg dels darrers anys s’han succeït les convencions i les cimeres internacionals per mirar d’afrontar la lluita contra el tràfic il·legal d’òrgans. De moment, però, cap d’elles ha estat vinculant ni ha motivat canvis significatius. El 2008, per exemple, es va celebrar una de les convencions més citades pels experts, la Declaració d’Istanbul, en què s’establien uns principis de garantia ètica. En l’informe final es concloïa que els estats eren responsables de supervisar el sistema de trasplantaments.
 
En l’apartat sisè, fins i tot, s’hi establia que les pràctiques que induïssin els grups o individus vulnerables, com ara els refugiats polítics o els immigrants indocumentats, “eren incomptables amb l’objectiu de combatre el tràfic d’òrgans i el turisme o comercialització dels trasplantaments”. Paradoxalment, hi van participar en la cimera d’Istanbul quatre representants d’Egipte. I és paradoxal perquè, com detalla Alzazy, el govern egipci no promou la venda il·legal d’òrgans, però està fent molt poc per investigar-lo i perseguir-lo. "Tot el règim egipci és responsable del que ocorre amb el tràfic il·legal. Egipte s'ha convertit en un gran mercat i les màfies hi operen amb força", explica. 

​Els darrers anys s’han succeït les convencions internacionals per lluitar contra el tràfic il·legal d’òrgans. De moment, però, cap d’elles ha motivat canvis importants

“L’any 2000, la Convenció de les Nacions Unides també va tractar el tema. Però 16 anys més tard no s’ha pogut avançar significativament en la lluita contra el crim organitzat del mercat negre d’òrgans. Sí que va ser important per detectar el problema i definir-lo”, explica Columb. L’última convenció que va tenir força impacte en l’àmbit mèdic internacional va ser la del 2015 a Santiago, en què, altra vegada, s’enumeraven un seguit de recomanacions. 

Tanmateix, el conflicte és massa complex i afecta a massa països. No només perquè hi estan implicats molts intermediaris i actuen com a màfies, sinó també perquè cada país té una legislació diferent. "En l’hipotètic cas que hi hagués una legislació comuna, i que s’investigués, i es detectessin els intermediaris, passaria molt de temps, anys, fins a dur a judici els implicats”, defensa Columb.

El govern egipci no promou la venda il·legal d’òrgans, però està fent molt per investigar-lo i perseguir-lo

La persecució del tràfic il·legal és també una batalla difícil d'afrontar, sobretot perquè no se sap del cert quants països poden arribar a traficar amb òrgans, per blanquejar diners o per segrestos. "Tens sospites, però no la certesa total. Índia, Argentina, Colòmbia són alguns països que sembla que podrien estar-hi implicats, igual que Egipte, però també podria passar a Regne Unit, Espanya, Irlanda o Catalunya. No sabem res del cert”, assegura Columb.

Per això, molts experts, com Columb o Alzazy, reclamen més implicació internacional i enfocar les investigacions contra el tràfic en la demanda. Pels experts, cal esbrinar d’on arriben els òrgans, de qui són i amb qui contacten les persones que en reben un d’il·legal. “No és realista focalitzar-nos en un sol país, ni pensar en lleis internacionals. No hi ha una única solució. És un problema sistèmic”, conclou Columb. 

Per ampliar la informació sobre el tràfic il·legal d'òrgans, consulta aquests documents:

Estudi de l'OIM sobre el tràfic de persones a la Mediterrània (Agost 2016)

"Tràfic d'òrgans i tràfic de teixits i cèl·lules en ésser humans amb la intenció d'extraure òrgans". Estudi del Consell d'Europa i les Naciones Unides (2009)

Convenció del Consell d'Europa contra el tràfic d'òrgans humans (2015)

Declaració d'Istambul sobre el tràfic d'òrgans i el turisme de trasplantaments (2008)

[Agraïments: A Hamdy Alazazy pels contactes i per atendre el fotoperiodista de NacióDigital, Sergi Cámara, a casa seva a Alemanya. Als testimonis que anònimament s'han atrevit a explicar la seva tràgica història]