11
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
22:17h
Leonard Cohen tenia la veu més profunda de la cançó d'autor i ha mort aquesta matinada, amb el món encara impactat pel recent Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan. El destí ha volgut unir dos noms que són el clar exemple de com la lletra pot arribar a ser l'artefacte que mogui tot un univers, més enllà de música, d'ambients o d'interpretacions. Cohen, quebequès nascut el 1934, presentava el seu darrer disc, You want it darker, el darrer 13 de octubre. Va ser l'última aparició que va fer en públic.
Més prim, més dèbil, però amb la mateixa veu emboirada pels anys, com si emergís d'una caverna inhòspita. Així va ser l'adéu d'un dels més grans il·lustres poetes del pop. El nou disc, com no podia ser d'altra manera, mostrava els grans motius de tota una carrera, una saviesa compositiva que sempre ha estat preocupada per l'amor, els records, el sexe, el pas del temps i la presència de Déu. Un orfebre de la minuciositat, de cada paraula ben dita i que sempre és a lloc, de cada sacseig que provoca en l'oient i, també, en el lector.
Poeta abans que músic
Aquí rau la singularitat de l'artista, que va seguir un camí oposat als grans coetanis amb qui va compartir escenari i inquietuds: Cohen va ser poeta abans que músic. Un poeta que, tal com sempre va reconèixer, devia la seva passió a la descoberta de Federico Garcia Lorca, l'autor a través de qui va iniciar-se en la lectura de versos. Va publicar el seu primer llibre, Let us compare mythologies, quan tenia només 22 anys, l'any 1956. I va seguir publicant poemes en uns anys 60 convulsos i plens d'ebullició artística, amb poemaris com The Spice-Box of Earth (1961) o Flowers for Hitler (1964), i amb novel·les com The FavouriteGame (1963) o Beautiful losers (1966).
No va ser fins al 1968 que gravaria el seu primer disc, Songs of Leonard Cohen. "Sóc una dècada més vell", solia dir quan es referia als artistes amb qui compartiria escenari, i tenia raó, mentre confessava que es va dedicar al pop perquè "la poesia no donava prou com per viure". El seu debut discogràfic va venir acompanyat d'algunes de les cançons que ja no deixarien de ser part indefugible del seu repertori: So long, Marianne, Suzanne, Sisters of Mercy. Després vindrien Songs from a room (1969), Songs of Love and Hate (1971) o New skin for the old ceremony (1974), que inclouria l'encara estremidora Chelsea Hotel.
Els 80, la dècada de la segona gran eclosió
Els 80 marquen el segon gran esclat de Cohen gràcies a peces memorables. El disc Various positions (1984) contenia un dels seus grans èxits, Dance me to the end of Love, i també Hallelujah, que es va convertir en un himne, sobretot per la repercussió posterior a base de versions (icònica la que en va fer el malaguanyat Jeff Buckley, potser la millor de totes les adaptacions mai fetes). El músic va poder explorar totes les possibilitats d'una veu convertida en un so gairebé subterrani. L'any 1988 vindria I'm your man, un disc que inclouria la popularíssima versió de Pequeño vals vienés de Lorca (Take This Waltz).
Amb el vers com a divisa, i música a banda, Cohen sempre va ser reconegut, de manera unànime, com a poeta. L'any 2011 va ser guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, al nivell del grans autors i anticipant el que passaria, cinc anys després, amb Bob Dylan i un Nobel comentat, discutit i revolucionari. El Nobel, però, ja no serà mai de Leonard Cohen, tot i que sempre serà recordat com un dels eterns candidats. Poeta, músic i nom indispensable per recórrer la vida musical de la segona meitat del segle XX.
Més prim, més dèbil, però amb la mateixa veu emboirada pels anys, com si emergís d'una caverna inhòspita. Així va ser l'adéu d'un dels més grans il·lustres poetes del pop. El nou disc, com no podia ser d'altra manera, mostrava els grans motius de tota una carrera, una saviesa compositiva que sempre ha estat preocupada per l'amor, els records, el sexe, el pas del temps i la presència de Déu. Un orfebre de la minuciositat, de cada paraula ben dita i que sempre és a lloc, de cada sacseig que provoca en l'oient i, també, en el lector.
Poeta abans que músic
Aquí rau la singularitat de l'artista, que va seguir un camí oposat als grans coetanis amb qui va compartir escenari i inquietuds: Cohen va ser poeta abans que músic. Un poeta que, tal com sempre va reconèixer, devia la seva passió a la descoberta de Federico Garcia Lorca, l'autor a través de qui va iniciar-se en la lectura de versos. Va publicar el seu primer llibre, Let us compare mythologies, quan tenia només 22 anys, l'any 1956. I va seguir publicant poemes en uns anys 60 convulsos i plens d'ebullició artística, amb poemaris com The Spice-Box of Earth (1961) o Flowers for Hitler (1964), i amb novel·les com The FavouriteGame (1963) o Beautiful losers (1966).
No va ser fins al 1968 que gravaria el seu primer disc, Songs of Leonard Cohen. "Sóc una dècada més vell", solia dir quan es referia als artistes amb qui compartiria escenari, i tenia raó, mentre confessava que es va dedicar al pop perquè "la poesia no donava prou com per viure". El seu debut discogràfic va venir acompanyat d'algunes de les cançons que ja no deixarien de ser part indefugible del seu repertori: So long, Marianne, Suzanne, Sisters of Mercy. Després vindrien Songs from a room (1969), Songs of Love and Hate (1971) o New skin for the old ceremony (1974), que inclouria l'encara estremidora Chelsea Hotel.
Els 80, la dècada de la segona gran eclosió
Els 80 marquen el segon gran esclat de Cohen gràcies a peces memorables. El disc Various positions (1984) contenia un dels seus grans èxits, Dance me to the end of Love, i també Hallelujah, que es va convertir en un himne, sobretot per la repercussió posterior a base de versions (icònica la que en va fer el malaguanyat Jeff Buckley, potser la millor de totes les adaptacions mai fetes). El músic va poder explorar totes les possibilitats d'una veu convertida en un so gairebé subterrani. L'any 1988 vindria I'm your man, un disc que inclouria la popularíssima versió de Pequeño vals vienés de Lorca (Take This Waltz).
Amb el vers com a divisa, i música a banda, Cohen sempre va ser reconegut, de manera unànime, com a poeta. L'any 2011 va ser guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, al nivell del grans autors i anticipant el que passaria, cinc anys després, amb Bob Dylan i un Nobel comentat, discutit i revolucionari. El Nobel, però, ja no serà mai de Leonard Cohen, tot i que sempre serà recordat com un dels eterns candidats. Poeta, músic i nom indispensable per recórrer la vida musical de la segona meitat del segle XX.