entrevista

Santiago Espot: «No guanya qui té la raó, guanya qui té el poder»

El president de Catalunya Acció presenta el seu nou llibre en un moment en què ha de declarar a l'Audiència Nacional per la xiulada a l'himne espanyol a la Copa del Rei | Defensa que a l'Estat se l'ha de "combatre" i no desobeir

per Sara González , Barcelona, 10 de novembre de 2016 a les 07:44 |
Santiago Espot, entrevistat a NacióDigital | Isaac Meler
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de novembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El president de Catalunya Acció, Santiago Espot, va anar dilluns a declarar a l'Audiència Nacional espanyola i hi tornarà dilluns vinent. El presumpte delicte: haver promogut la la xiulada a l'himne espanyol durant l'última final de la Copa del Rei, el maig de l'any passat. Aquest episodi judicial coincideix amb la publicació del seu nou llibre O processisme o independència. Volem un estat català o és només un desig? (Edicions Saldonar), que es presenta aquest dijous a les 19.30 hores al Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona.

- Podria haver decidit que no es presentava a declarar davant de l'Audiència Nacional, però sí que ha volgut fer-ho. Per què?


- Sempre he estat partidari de no desobeir l'Estat sinó de combatre'l. La desobediència, que respecto, comporta una obediència preestablerta. Respecto, però, l'actitud de Joan Coma i de Montse Venturós. És una línia de lluita independentista, però la meva estratègia és una altra.

- I l'estratègia del Govern és encertada?


- El 27 de setembre del 2015 ens demanaven el vot de la nostra vida. Es va dir, a més, que allò eren unes eleccions plebiscitàries i que, si hi havia una majoria independentista, Junts pel Sí faria una declaració d'independència. Després, però, uns van dir que havíem guanyat i uns altres van dir que havíem perdut. És normal que quan tu fas invents polítics com unes plebiscitàries hi hagi unes lectures esbiaixades i contradictòries. Tot plegat ens ha instal·lat en una cerimònia de la confusió. Les independències sempre han estat una declaració i una presa de poder polític del territori.

- Com va ser la trobada amb el jutge de l'Audiència Nacional?


- L'expedient el vam esperar fins divendres, però no va arribar. Amb la traductora de català al costat l'únic que li vaig dir al jutge era que no calia que la traductora m'anés repetint en català allò que ell deia en espanyol. A partir d'aquí, el jutge va fer l'exposició i l'advocat li va respondre que no teníem la causa. Amb un jutge de l'Audiència Nacional i davant d'uns delictes per injúries i ultratge als símbols d'Espanya, que porten penes de presó de 6 mesos a 2 anys, el tracte pot ser de tot menys cordial. Va ser fred absolutament per part d'ell i també per part meva.

- Quan va promoure la xiulada s'esperava que s'arribaria fins a aquest punt?

- Sí. Perquè van haver-hi dues coses que els van ferir. Primer, que va ser retransmès a tot el món. I segon, que feia només un any que havia abdicat Joan Carles I i estaven en ple procés de lifting de la monarquia borbònica, però resulta que aquell 30 de maig van ser més escridassats que el pare. Els borbons són molt rancuniosos i no obliden. 

- Era necessari promoure la xiulada quan ja es produïa de forma espontània?

- Amb el manifest vam aconseguir que es fes una lectura política detallada de la xiulada. Aquest era l'objectiu del manifest. Sabíem que hi hagués hagut xiulada igualment i amb una intensitat que probablement hagués estat la mateixa, però li vam donar el raonament polític.

- Fins a quin punt està disposat a arribar? Ho tornaria a fer?

- Sóc un investigat de l'Audiència Nacional en aquests moments i, com que no pot investigar sobre intencions, aquesta pregunta queda sense resposta a l'espera de si es torna a produir una situació semblant.

- Es pot eixamplar la base del procés sobiranista amb accions com la seva?

- Els catalans serem independents el dia que no vulguem ser espanyols. Intentem justificar coses que enlloc del món s'intenten justificar, com ara frases com "sóc independentista però em sento espanyol". Això és una cosa que qualsevol letó, lituà o eslovè no els haureu sentit dir mai. Hem arribat a un moment que hi ha uns missatges d'una absurditat tan sideral que els entomem, els processem i els incorporem al nostre discurs i no veiem que són un contrasentit. Amb això només produïm més indecisos. Si hem d'eixamplar la base siguem clars. En tot cas, ja està prou eixamplada, són 72 diputats independentistes, ja hi ha una majoria. La independència de Catalunya no serà una cosa unitària i absoluta. No podem esperar que els set milions i mig de ciutadans de Catalunya siguin independentistes. Les coses a la història les canvien aquells que tenen més capacitat promotora, minories.

- És incompatible sentir-se català i espanyol a la vegada?

- No m'estranya que hi hagi molts que diguin això després de tants anys de discurs equívoc. Allò que seria més lògic és que n'hi haguessin menys que se sentissin amb aquesta esquizofrènia nacional. Hi ha una paraula en el procés independentista que està proscrita, que és patriotisme. En el discurs independentista oficial no surt. L'altre dia el messies de les esquerres espanyoles, Pablo Iglesias, li va dir a la presidenta del Congrés que es devia a la seva pàtria. Utilitza la paraula patriotisme amb normalitat. Aquí no, perquè pensen que seran percebuts o massa de dretes o massa radicals.

- Per què creu que reobren la seva causa si ja s'havia arxivat?

- Els ha agafat un atac de simbolisme com qui té un atac de grip. També han citat ara cinc catalans per la crema de banderes. El govern del PP s'ha reeditat, la fiscalia se sent reforçada i pretenen escarmentar, un càstig exemplar perquè no torni a passar.

- El seu llibre es titula O processisme o independència. El processisme és una batalla per l'hegemonia entre CDC i ERC?

- El processisme és una actitud impulsada fonamentalment per una classe política que jo no dic que no sigui independentista. Però el meu dubte és si la independència de Catalunya és la prioritat o bé una prioritat només, com acabar amb la fam al món o aturar els desnonaments o intentar baixar els impostos als empresaris.
 

Santiago Espot presenta el seu nou llibre Foto: Isaac Meler


- Vostè que creu?

- Que no ho és.

- I ho hauria de ser?

- Naturalment. Si ets patriota, el primer és la pàtria i, per tant, la independència. Jo veig molts equilibris i molta especulació.

- L'emancipació nacional i l'emancipació social no poden anar de la mà?

- Això ho fan els pobles càndids del món. No et pots emancipar socialment si no t'emancipes nacionalment. L'esclau primer s'ha d'alliberar de l'amo i després millorarà les condicions dels altres esclaus. Les esquerres catalanes haurien de fer aquest raonament. Però clar, dius això i automàticament ja ets neoliberal i de dretes quan en realitat l'esquerra més representativa a Catalunya, la que venia del PSC, és un gran lobby que viu d'una o altra manera de la subvenció.

- Quina és la tesi principal del llibre?

- Que estem instal·lats en una cerimònia de la confusió en la qual el ciutadà de peu que és independentista i va a les manifestacions de la Diada ha arribat un moment en què no entén res. Un referèndum ha de ser acordat i vinculant però saps que Espanya diu que no. Fa quatre dies es parlava d'una declaració d'independència que s'havia de fer el 2017. Estem instal·lats aquí i per trobar el desllorigador cal fer diverses coses. Una d'elles és parlar clar. Entomar Espanya tal i com és perquè farà tot allò que calgui per intentar que una part del seu territori no es desmembri. I els catalans també hem d'entomar que fer la independència és trencar l'statu quo i que això no ho podem fer de la mateixa manera que abans amb l'Estatut, el pacte fiscal o el dret a decidir.

- Com s'ha de fer, doncs? 

- Requereix una fermesa, una contundència i uns sacrificis. Fins on estem disposats a arribar els catalans? El nostre sacrifici no pot ser sortir un cop a l'any al carrer. La qüestió és si estem disposats a fer costat al nostre Govern si hi ha una declaració d'independència que vagi més enllà del simbolisme i hi ha una presa de control del territori. Si estem disposats a estar tres o quatre dies si cal a l'aeroport de Barcelona, al port o a l'agència tributària. No dic que s'hagi de fer, però hi estem disposats?

- Creu que la majoria de catalans hi estan disposats?

- A dia d'avui, no.

- Què caldria perquè es donés aquest escenari?

 

- Uns models de lideratges clars que estiguin disposats a jugar-s'hi la pell.

- No n'hi ha cap?

- Jo així ho espero, però ara personalment no veig una disposició de jugar fort realment. I aplaudeixo l'actitud dels encausats com l'expresident Mas. Respecto la seva actitud i el que va fer amb el 9-N. Ells, però, són aforats. Un servidor no i això et situa en un plànol diferent. Al president Mas el van acompanyar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 400 alcaldes. A mi set persones a l'Audiència Nacional de Madrid. I és normal, però hem de veure quan el poble se la juga i quan se la juguen ells. El poble per fer coses també s'ha de sentir protegit, ha de veure que els de dalt també estan disposats a fer passes endavant.

- I els Mossos?

- A qui se li ha de demanar que desobeeixi, en tot cas, és al conseller Jordi Jané i que se la jugui ell. Aleshores el mosso, amb la força de l'exemple, pot seguir el mateix camí.

- El seu llibre és una invitació a jugar-se-la?

- És una reflexió d'on estem i de dir cap a on jo crec que s'ha d'anar. Jo hi he anat, ningú em pot dir que jo no hi he anat. El nostre parlament té 72 diputats independentistes que podrien crear una legalitat catalana declarant la independència. Ho podrien fer demà. Em queixo en el llibre que tot el que no sigui això a mi em sona a porta d'escapatòria.

- Confia que hi haurà un referèndum l'any vinent?

- M'agradaria confiar-hi, però crec que aquest referèndum unilateral no es produirà. Però es poden produir canvis. Ens van dir 18 mesos i serem aplicats. Però jo el que faig és fiscalitzar, la societat ho ha de fer. Els catalans de vegades cometem un error: creiem que ens hem de carregar de raons. No guanya qui té la raó, guanya qui té el poder. Sempre. Tenir la raó és el consol dels que perden. Als catalans sovint ens ha passat que sempre hem tingut raó i sempre hem perdut. Per tant, prenguem el poder.
 

Santiago Espot Foto: Isaac Meler

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació