07
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
08
de novembre
a les
8:02h
Aquest dimarts arriba el dia del gran duel de la política nord-americana. Després d'una campanya esgotadora, que ha deixat enrere un munt de candidats –a les files demòcrates i republicanes-, Hillary Clinton i Donald Trump afronten el dia més important de la seva vida. Els nord-americans decidiran qui dels dos succeeix Barack Obama el gener vinent, i Clinton parteix amb un lleuger avantatge. És difícil trobar dues personalitats i dues trajectòries polítiques tan diferents com la dels aspirants a la Casa Blanca, que no han dissimulat en cap moment que es detesten.
Hillary Clinton, la lluitadora que mai es rendeix
La primera activitat política de Hillary Clinton va ser participar en una campanya dels republicans contra John Kennedy. Era l'any 1960 i el jove senador acabava de guanyar les eleccions a la presidència per la mínima enfront Richard Nixon. A Illinois, el triomf demòcrata va ser molt just i alguns dirigents republicans van voler demostrar que hi havia hagut frau. L'intent, però, no va tenir gaire recorregut.
Hillary Rodham Clinton no va ser sempre una dona progressista del Partit Demòcrata. Va néixer (1947) i créixer a Chicago, en una família de classe mitjana on el pare no amagava les seves simpaties republicanes, que va encomanar a Hillary. Però Hugh Rodham, un empresari tèxtil que es va obrir pas treballant dur, també li va imprimir un carácter fort i un respecte per les decisions que finalment adoptés a la vida. De la mare, Dorothy Howell, en va aprendre l'activisme social. Els Rodham eren metodistes, una branca del protestantisme que dóna molta rellevància a l'obra social.
Totes les biografies de Hillary subratllen la importància que va tenir per ella el seu pas pel Wellesley College, una escola universitària de dones de Boston que va forjar el seu caràcter. Eren els anys seixanta i a Wellesley no es vivia l'ambient de protesta d'altres campus. La futura Hillary Clinton va entrar a militar en el Partit Republicà i va fer campanya per Barry Goldwater el 1964, un polític ultraconservador que també experimentaria la seva evolució cap a posicions més moderades. Però a mesura que avançava la dècada prodigiosa, i ho feia el moviment dels drets civils i la protesta contra la guerra del Vietnam, les idees de Hillary també van anar canviant. Quan el 1969 va entrar a la Facultat de Dret de Yale, ja se sentia propera als demòcrates. Poc després, coneixeria Bill Clinton.
Hillary va conèixer Washington gràcies a un programa de beques a estudiants de doctorat de dret que li va permetre una estada al Congrés. Allí va fer bons contactes i, quan va esclatar l’escàndol del Watergate, i es va iniciar el procés d'impeachment del president Nixon per falsedat, Hillary va formar part del nombrós equip d’advocats que va estudiar el cas.
Una sòcia més que una consort
Des de l'inici de la seva relació amb Bill, estava clar que ella no seria una consort. En el camí del seu marit a la Casa Blanca –amb llarga escala a la governació d’Arkansas-, va actuar més com una sòcia que com una aspirant a "senyora de". La imatge que va anar forjant de dona activa i ambiciosa, amb discurs propi i voluntat de fer el seu trajecte, va atraure molts sectors, però va irritar l'Amèrica més casposa i rústica. A la Casa Blanca de Bill Clinton, Hillary va ser un component polític més. De fet, a l'equip que es va anar formant entorn d’ella se la va anomenar ben aviat Hillaryland. El seu model no era l'orgullosa i influent Nancy Reagan, ni la matriarcal Barbara Bush. Tampoc l'envejada Jacqueline Kennedy –a la qual admirava-. Ella pensava en Eleanor Roosevelt, model de dona activista i polititzada. Només que Hillary volia anar més enllà.
"New York, New York"
Va lluitar a fons per canviar l'estructura sanitària dels EUA, i no se'n va sortir. Però el fracàs no la va desanimar. Va fer costat al seu marit malgrat tots els escàndols i enfront l'impeachment que va haver d'encarar acusat de perjuri i obstrucció a la justícia pel cas Lewinsky, una prova de la qual va sortir victoriós. En aquests embats duríssims durant el mandat de Bill, Hillary es va fer forta com una roca. L'any 1999, va aixecar bandera pròpia i es va llançar a una campanya per ser senadora per Nova York.
L'any 2000, mentre George Bush era elegit president enmig de la polèmica pels resultants de Florida, Hillary obtenia el seu escó al Senat per Nova York. Era la primera dona que ho aconseguia. Nova York va ser triat amb càlcul. Allí hi ha els diners i el poder, i seria una plataforma de poder per donar el salt definitiu. Com a senadora, va votar contra les reduccions d’impostos de Bush, però va donar suport a la intervenció a l'Iraq, un tema que la perseguiria.
Planificar també els errors
"És un error no planificar tots els errors", li va dir un dia una col·laboradora, Kelly Craighead, i ella no ho ha oblidat. Les seves campanyes han estat treballades amb professionalitat i sense deixar res a l'atzar. Però en les eleccions primàries del 2008, va ser superada per un col·lega del Senat, Barack Obama, precisament d'Illinois, on ella havia nascut. Obama -que va votar en contra de la guerra- va saber encarnar millor que ella el desig de canvi.
Clinton va demostrar de nou que era una professional del poder. Va acceptar la derrota, va felicitar Barack Obama i va ser nomenada secretària d'Estat. En aquest càrrec, va mostrar l'altra cara ideològica seva. Si en política interior i en temes socials, és progressista, en política exterior és una falcona. Va ser una entusiasta de les intervencions militars a l'Afganistan i Líbia, va ser més explícita que la resta de l'Administració Obama en el suport al cop d'estat contra Mel Zelaya –aliat de Chávez- a Hondures i ha estat considerada més favorable a les posicions d'Israel que Obama.
El 2012, va deixar la secretaria d'Estat. Havia de començar a preparar la seva nova campanya, la definitiva. Metòdica i amb voluntat de ferro, disciplinada amb ella mateixa, aquest cop sap que és ara o mai. No hi haurà més oportunitats. Aquest 8 de novembre, no hi ha terme mig. És la glòria o la humiliació davant un adversari a qui menysprea. En el segon debat, Donald Trump ho va haver d’admetre: "Hillary no es rendeix mai, sempre lluita.
Donald Trump, la temptació de la crispació
El 19 d'abril de 1989, Trisha Meili, una dona blanca, corria pel nord de Central Park, a Nova York, quan va ser atacada de manera ferotge, colpejada al cap i violada. Va quedar en estat de coma. Però el mateix dia, la policia va detenir quatre ciutadans negres (Yusef Salaam, Antron McGray, Kevin Richardson i Korey Wise) i un hispà (Raymond Santana) que havien comès desperfectes en el parc, i els va acusar de la violació. Després dels primers interrogatoris, els cinc es van confessar culpables.
Nova York afrontava en aquells anys uns índexs elevats de criminalitat. Aquell atac va desfermar una onada d'indignació a tota la ciutat. Sectors conservadors van exigir a través dels mitjans les màximes penes contra els detinguts. Donald Trump va decidir que no podia perdre aquesta oportunitat i es va afanyar a una campanya per demanar la reinstauració de la pena de mort a Nova York. Ho va fer a través d'anuncis pagats en els principals diaris sota el títol "Retorneu-nos la pena de mort. Retorneu-nos la policia".
Sortosament, Trisha Meili es va recuperar, però no recordava res dels fets. "Els cinc de Central Park", com se'ls va anomenar, ja estaven condemnats. El judici els va trobar culpables, malgrat que es van desdir de la primera declaració i es van declarar "no culpables". Van ser condemnats a penes de presó d'entre deu i quinze anys. No va ser fins a l'any 2000 que el violador real, Matías Reyes, va reconèixer el delicte i les proves d'ADN ho van corroborar. Però "els cinc de Central Park" ja duien anys engarjolats. El cas retrata perfectament qui és Donald Trump.
Setanta anys d'excessos
Donald Trump va fer 70 anys el 14 de juny passat. Qui ha construït una candidatura de colors xenòfobs, té sang alemanya per part paterna i escocesa per part de la seva mare. El seu avi patern es deia Frederich Drumpf. Va ser el seu pare, Fred Trump, qui el va conduir pel negoci immobiliari que l'ha fet ric. L'home era un emprenedor que feia cases de lloguer per a famílies de classe mitjana, i va passar la direcció del negoci al fill. Però abans, Donald va ser un estudiant inadaptat, a qui van ingressar a l'Acadèmia Militar de Nova York per redreçar-lo quan tenia tretze anys. Amb resultats magres. Més tard va estudiar a l'escola de negocis de la Universitat Wharton de Pennsilvània, on va aprendre a dirigir empreses immobiliàries. Quan es va fer amb la direcció de l’empresa familiar, el primer que va fer va ser canviar-li el nom i posar-li Trump Organization, un senyal de la vanitat que és un dels trets que el guarneixen.
Donald s’ha casat –fins ara- tres vegades. Amb Ivana Zelcnickova, una model txeca, amb qui va tenir tres fills, amb l'actriu Marla Maples. Ara està casat amb Melania Knauss i han tingut un fill. El divorci amb la primera va generar un seguit de discussions i conflictes judicials que van animar els mitjans de Nova York durant una temporada.
Trump va fer créixer el negoci, va estendre'l al sector hoteler i va construir diversos casinos pels Estats Units. Va ser un dels conqueridors urbanístics d'Atlantic City, a Nova Jersey, mentre aixecava una Trump Tower a la cinquena avinguda que s'ha convertit en un dels símbols dels seus negocis, que com tot en ell, es caracteritza per l'excés i un estil kitsch.
La seva imatge de guanyador està esquitxada per la polèmica i l'escàndol, que el segueixen com una ombra. En els seus negocis, ha hagut d'afrontar quatre fallides, com li van recordar els seus rivals durant els debats de les primàries republicanes: la del casino Trump Taj Mahal, el 1991, va ser la primera, i va haver de renunciar a la meitat de la seva participació. Després van venir les de Trump Castle Associates, el 1992, les del Trump Hotel&Casino Resorts, el 2004, i la del Trump Entertainment Resorts, el 2009. Va haver de sortir d’Atlantic City.
Somnis presidencials des dels anys 80
Donald Trump havia insinuat les seves ambicions presidencials des de finals dels vuitanta. Sembla que també va acaronar presentar-se a governador de Nova York. Però va ser mentre conduïa el programa de reality show de la NBC L’aprenent, on un seguit de concursants competien per fer-se amb un botí de 250.000 dòlars, que va acabar de decidir-se. La barreja de plató, afany de protagonisme i manca d'escrúpols va ser un còctel que no va poder resistir. El juny del 2015 va prendre la decisió de ser candidat a la Casa Blanca. I ho faria amb el mateix estil amb què dirigia L’aprenent, on cridava "estàs acomiadat" a cada concursant descartat.
Demagògia perillosa
Trump no ha pogut resistir mai la temptació de la demagògia. Si va demostrar qui era en la seva campanya contra "els cinc de Central Park", el 2011 va ser un dels impulsors de la campanya contra Obama que negava que el president hagués nascut als Estats Units. Ha escollit les eleccions d'aquest any perquè ha calculat que l'escalf generat pel moviment Tea Party, populista i reaccionari, podria nodrir la seva campanya. No s'ha equivocat.
Un mur a la frontera amb Mèxic, prohibició de l'entrada de musulmans als EUA, càstig contra les dones que avortin. Cap demagògia li ha estat aliena en aquesta campanya. Donald Trump és groller, mentider i d'una egolatria malaltissa. Però ha sabut connectar amb una remor de fons, la del nord-americà crispat que busca respostes simples als problemes de la complexitat i la globalització. És també un termòmetre del malestar. Dimarts, la societat nord-americana decidirà si posa un fre a l’extensió d'un populisme perillós que ha fet niu també a Europa.
Hillary Clinton, la lluitadora que mai es rendeix
La primera activitat política de Hillary Clinton va ser participar en una campanya dels republicans contra John Kennedy. Era l'any 1960 i el jove senador acabava de guanyar les eleccions a la presidència per la mínima enfront Richard Nixon. A Illinois, el triomf demòcrata va ser molt just i alguns dirigents republicans van voler demostrar que hi havia hagut frau. L'intent, però, no va tenir gaire recorregut.
Hillary Rodham Clinton no va ser sempre una dona progressista del Partit Demòcrata. Va néixer (1947) i créixer a Chicago, en una família de classe mitjana on el pare no amagava les seves simpaties republicanes, que va encomanar a Hillary. Però Hugh Rodham, un empresari tèxtil que es va obrir pas treballant dur, també li va imprimir un carácter fort i un respecte per les decisions que finalment adoptés a la vida. De la mare, Dorothy Howell, en va aprendre l'activisme social. Els Rodham eren metodistes, una branca del protestantisme que dóna molta rellevància a l'obra social.
Hillary Clinton, en un míting recent. Foto: Flickr Hillary For America
Totes les biografies de Hillary subratllen la importància que va tenir per ella el seu pas pel Wellesley College, una escola universitària de dones de Boston que va forjar el seu caràcter. Eren els anys seixanta i a Wellesley no es vivia l'ambient de protesta d'altres campus. La futura Hillary Clinton va entrar a militar en el Partit Republicà i va fer campanya per Barry Goldwater el 1964, un polític ultraconservador que també experimentaria la seva evolució cap a posicions més moderades. Però a mesura que avançava la dècada prodigiosa, i ho feia el moviment dels drets civils i la protesta contra la guerra del Vietnam, les idees de Hillary també van anar canviant. Quan el 1969 va entrar a la Facultat de Dret de Yale, ja se sentia propera als demòcrates. Poc després, coneixeria Bill Clinton.
Hillary va conèixer Washington gràcies a un programa de beques a estudiants de doctorat de dret que li va permetre una estada al Congrés. Allí va fer bons contactes i, quan va esclatar l’escàndol del Watergate, i es va iniciar el procés d'impeachment del president Nixon per falsedat, Hillary va formar part del nombrós equip d’advocats que va estudiar el cas.
Una sòcia més que una consort
Des de l'inici de la seva relació amb Bill, estava clar que ella no seria una consort. En el camí del seu marit a la Casa Blanca –amb llarga escala a la governació d’Arkansas-, va actuar més com una sòcia que com una aspirant a "senyora de". La imatge que va anar forjant de dona activa i ambiciosa, amb discurs propi i voluntat de fer el seu trajecte, va atraure molts sectors, però va irritar l'Amèrica més casposa i rústica. A la Casa Blanca de Bill Clinton, Hillary va ser un component polític més. De fet, a l'equip que es va anar formant entorn d’ella se la va anomenar ben aviat Hillaryland. El seu model no era l'orgullosa i influent Nancy Reagan, ni la matriarcal Barbara Bush. Tampoc l'envejada Jacqueline Kennedy –a la qual admirava-. Ella pensava en Eleanor Roosevelt, model de dona activista i polititzada. Només que Hillary volia anar més enllà.
"New York, New York"
Va lluitar a fons per canviar l'estructura sanitària dels EUA, i no se'n va sortir. Però el fracàs no la va desanimar. Va fer costat al seu marit malgrat tots els escàndols i enfront l'impeachment que va haver d'encarar acusat de perjuri i obstrucció a la justícia pel cas Lewinsky, una prova de la qual va sortir victoriós. En aquests embats duríssims durant el mandat de Bill, Hillary es va fer forta com una roca. L'any 1999, va aixecar bandera pròpia i es va llançar a una campanya per ser senadora per Nova York.
L'any 2000, mentre George Bush era elegit president enmig de la polèmica pels resultants de Florida, Hillary obtenia el seu escó al Senat per Nova York. Era la primera dona que ho aconseguia. Nova York va ser triat amb càlcul. Allí hi ha els diners i el poder, i seria una plataforma de poder per donar el salt definitiu. Com a senadora, va votar contra les reduccions d’impostos de Bush, però va donar suport a la intervenció a l'Iraq, un tema que la perseguiria.
Planificar també els errors
"És un error no planificar tots els errors", li va dir un dia una col·laboradora, Kelly Craighead, i ella no ho ha oblidat. Les seves campanyes han estat treballades amb professionalitat i sense deixar res a l'atzar. Però en les eleccions primàries del 2008, va ser superada per un col·lega del Senat, Barack Obama, precisament d'Illinois, on ella havia nascut. Obama -que va votar en contra de la guerra- va saber encarnar millor que ella el desig de canvi.
Clinton va demostrar de nou que era una professional del poder. Va acceptar la derrota, va felicitar Barack Obama i va ser nomenada secretària d'Estat. En aquest càrrec, va mostrar l'altra cara ideològica seva. Si en política interior i en temes socials, és progressista, en política exterior és una falcona. Va ser una entusiasta de les intervencions militars a l'Afganistan i Líbia, va ser més explícita que la resta de l'Administració Obama en el suport al cop d'estat contra Mel Zelaya –aliat de Chávez- a Hondures i ha estat considerada més favorable a les posicions d'Israel que Obama.
El 2012, va deixar la secretaria d'Estat. Havia de començar a preparar la seva nova campanya, la definitiva. Metòdica i amb voluntat de ferro, disciplinada amb ella mateixa, aquest cop sap que és ara o mai. No hi haurà més oportunitats. Aquest 8 de novembre, no hi ha terme mig. És la glòria o la humiliació davant un adversari a qui menysprea. En el segon debat, Donald Trump ho va haver d’admetre: "Hillary no es rendeix mai, sempre lluita.
Donald Trump, la temptació de la crispació
El 19 d'abril de 1989, Trisha Meili, una dona blanca, corria pel nord de Central Park, a Nova York, quan va ser atacada de manera ferotge, colpejada al cap i violada. Va quedar en estat de coma. Però el mateix dia, la policia va detenir quatre ciutadans negres (Yusef Salaam, Antron McGray, Kevin Richardson i Korey Wise) i un hispà (Raymond Santana) que havien comès desperfectes en el parc, i els va acusar de la violació. Després dels primers interrogatoris, els cinc es van confessar culpables.
Donald Trump, en un míting. Foto: Europa Press
Nova York afrontava en aquells anys uns índexs elevats de criminalitat. Aquell atac va desfermar una onada d'indignació a tota la ciutat. Sectors conservadors van exigir a través dels mitjans les màximes penes contra els detinguts. Donald Trump va decidir que no podia perdre aquesta oportunitat i es va afanyar a una campanya per demanar la reinstauració de la pena de mort a Nova York. Ho va fer a través d'anuncis pagats en els principals diaris sota el títol "Retorneu-nos la pena de mort. Retorneu-nos la policia".
Sortosament, Trisha Meili es va recuperar, però no recordava res dels fets. "Els cinc de Central Park", com se'ls va anomenar, ja estaven condemnats. El judici els va trobar culpables, malgrat que es van desdir de la primera declaració i es van declarar "no culpables". Van ser condemnats a penes de presó d'entre deu i quinze anys. No va ser fins a l'any 2000 que el violador real, Matías Reyes, va reconèixer el delicte i les proves d'ADN ho van corroborar. Però "els cinc de Central Park" ja duien anys engarjolats. El cas retrata perfectament qui és Donald Trump.
Setanta anys d'excessos
Donald Trump va fer 70 anys el 14 de juny passat. Qui ha construït una candidatura de colors xenòfobs, té sang alemanya per part paterna i escocesa per part de la seva mare. El seu avi patern es deia Frederich Drumpf. Va ser el seu pare, Fred Trump, qui el va conduir pel negoci immobiliari que l'ha fet ric. L'home era un emprenedor que feia cases de lloguer per a famílies de classe mitjana, i va passar la direcció del negoci al fill. Però abans, Donald va ser un estudiant inadaptat, a qui van ingressar a l'Acadèmia Militar de Nova York per redreçar-lo quan tenia tretze anys. Amb resultats magres. Més tard va estudiar a l'escola de negocis de la Universitat Wharton de Pennsilvània, on va aprendre a dirigir empreses immobiliàries. Quan es va fer amb la direcció de l’empresa familiar, el primer que va fer va ser canviar-li el nom i posar-li Trump Organization, un senyal de la vanitat que és un dels trets que el guarneixen.
Donald s’ha casat –fins ara- tres vegades. Amb Ivana Zelcnickova, una model txeca, amb qui va tenir tres fills, amb l'actriu Marla Maples. Ara està casat amb Melania Knauss i han tingut un fill. El divorci amb la primera va generar un seguit de discussions i conflictes judicials que van animar els mitjans de Nova York durant una temporada.
Trump va fer créixer el negoci, va estendre'l al sector hoteler i va construir diversos casinos pels Estats Units. Va ser un dels conqueridors urbanístics d'Atlantic City, a Nova Jersey, mentre aixecava una Trump Tower a la cinquena avinguda que s'ha convertit en un dels símbols dels seus negocis, que com tot en ell, es caracteritza per l'excés i un estil kitsch.
La seva imatge de guanyador està esquitxada per la polèmica i l'escàndol, que el segueixen com una ombra. En els seus negocis, ha hagut d'afrontar quatre fallides, com li van recordar els seus rivals durant els debats de les primàries republicanes: la del casino Trump Taj Mahal, el 1991, va ser la primera, i va haver de renunciar a la meitat de la seva participació. Després van venir les de Trump Castle Associates, el 1992, les del Trump Hotel&Casino Resorts, el 2004, i la del Trump Entertainment Resorts, el 2009. Va haver de sortir d’Atlantic City.
Somnis presidencials des dels anys 80
Donald Trump havia insinuat les seves ambicions presidencials des de finals dels vuitanta. Sembla que també va acaronar presentar-se a governador de Nova York. Però va ser mentre conduïa el programa de reality show de la NBC L’aprenent, on un seguit de concursants competien per fer-se amb un botí de 250.000 dòlars, que va acabar de decidir-se. La barreja de plató, afany de protagonisme i manca d'escrúpols va ser un còctel que no va poder resistir. El juny del 2015 va prendre la decisió de ser candidat a la Casa Blanca. I ho faria amb el mateix estil amb què dirigia L’aprenent, on cridava "estàs acomiadat" a cada concursant descartat.
Demagògia perillosa
Trump no ha pogut resistir mai la temptació de la demagògia. Si va demostrar qui era en la seva campanya contra "els cinc de Central Park", el 2011 va ser un dels impulsors de la campanya contra Obama que negava que el president hagués nascut als Estats Units. Ha escollit les eleccions d'aquest any perquè ha calculat que l'escalf generat pel moviment Tea Party, populista i reaccionari, podria nodrir la seva campanya. No s'ha equivocat.
Un mur a la frontera amb Mèxic, prohibició de l'entrada de musulmans als EUA, càstig contra les dones que avortin. Cap demagògia li ha estat aliena en aquesta campanya. Donald Trump és groller, mentider i d'una egolatria malaltissa. Però ha sabut connectar amb una remor de fons, la del nord-americà crispat que busca respostes simples als problemes de la complexitat i la globalització. És també un termòmetre del malestar. Dimarts, la societat nord-americana decidirà si posa un fre a l’extensió d'un populisme perillós que ha fet niu també a Europa.