06
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
07
de novembre
a les
16:56h
El novembre del 1956, dos conflictes internacionals llunyans en la geografia van deixar clar quina era la correlació de forces al món després de la Segona Guerra Mundial. A Egipte, la crisi de Suez va ser la fi de les apetències colonialistes de França i Gran Bretanya a l’Orient Mitjà. A Hongria, la revolució popular contra el règim prosoviètic va desembocar en una invasió i l’esclafament de la revolta.
En la crisi de Suez, van confluir el conflicte àrab-israelià i la lluita anticolonialista de les nacions emergents del Tercer Món. El 1945 va generar un món bipolar i l’inici de la Guerra Freda entre els dos blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica. Però per Londres i París era molt dur d’acceptar la pèrdua de la seva hegemonia imperial. En el nou mapa global, també hi volien dir la seva nous actors. Un d’ells va ser Egipte.
Un cop militar va posar fi a la monarquia del rei Faruk el 1952 i va col·locar en el poder un grup d’anomenats “oficials lliures”, nacionalistes panàrabs d’esperit reformista. El més brillant de tots, Gamal Abdel Nasser, va acabar imposant-se. Naixia així un nou lideratge en el Tercer Món amb pretensions d’inspirar altres nacions.
Nasser, l'orgull àrab
Nasser va esdevenir símbol de l’orgull àrab i va apostar fort per esdevenir portaveu dels nous Estats emergents. El seu suport a la causa d’Algèria –encara colònia francesa- va convertir-lo en enemic a abatre per França. La seva decisió de nacionalitzar la companyia britànica del canal de Suez el juliol del 1956 va afectar de ple els interessos britànics, malgrat el compromís de Nasser de satisfer Londres amb una forta indemnització. L’enfrontament amb Israel, nascut el 1947 envoltat d’enemics, va dibuixar un gran front antinasserià: Gran Bretanya, França i Israel van decidir donar una lliçó a l’egipci rebel.
Es van iniciar unes negociacions, però per sotamà, els governs britànic, francès i israelià van decidir atacar Egipte. Va ser un greu error de càlcul que va deixar en evidència els lideratges d’aquests països. El primer ministre anglès era Anthony Eden, un conservador que havia estat ministre d’Exteriors amb Chamberlain i Churchill, quan el Regne Unit era la primera potència mundial. Hereu de tota una tradició nobiliària, el seu món havia hagut de cedir pas, però a ell li costava admetre-ho. El seu principal soci en l’aventura era Guy Mollet, el primer ministre francès, un socialista que presidia un dels molts governs inestables de la Quarta República.
Un greu error de càlcul
La crisi va ser ràpida. Del 29 d’octubre al 6 de novembre, els israelians van atacar el Sinaí i l’ocuparen, mentre que francesos i britànics començaven a bombardejar Egipte, confiant en la caiguda de Nasser. Des de Xipre i Malta, prop de cent mil soldats francobritànics i un centenar de vaixells foren mobilitzats. Però els Estats Units i la Unió Soviètica no estaven disposats a permetre l’operació. Moscou, amb interessos creixents a la zona, va amenaçar d’atacar París i Londres. El govern nord-americà, presidit pel general Eisenhower, un polític pragmàtic, va rebutjar l’atac i va exigir un alto al foc immediat, que l’ONU va ordenar el dia 6 de novembre. Eden i Mollet es van espantar i van haver de recular. I Israel va desocupar el Sinaí, tot i que la facilitat amb què el va ocupar va escenificar que era un actor poderós a la zona.
Es van engegar unes negociacions que van resoldre la crisi, però amb efectes de llarg abast. Els EUA i l’URSS van certificar la seva hegemonia, i Nasser va poder consolidar la nacionalització del canal, convertint Egipte en el país més important del món àrab. Va haver de permetre, això sí, el pas dels vaixells britànics i israelians pels estrets de Tiran. Per França i Regne Unit, la crisi de Suez va ser una lliçó. Eden va dimitir setmanes després i a França, el general De Gaulle es preparava per substituir una Quarta República que havia estat humiliada. En l’actitud d’Eisenhower de rebutjar de pla l’atac contra Egipte hi va tenir un pes important la revolta hongaresa que va tenir lloc els mateixos dies. La invasió d’Hongria per part de l’URSS va ser condemnada pels Estats Units, que difícilment podia rebutjar un atac a Budapest i justificar-lo a Suez.
La revolta hongaresa
La desaparició de Stalin, mort el 1953, i l’inici d’una obertura política a la unió Soviètica va despertar algunes esperances en els països de l’Europa de l’est sotmesos a Moscou. El XX congrés del Partit Comunista i el discurs del seu màxim líder, Nikita Kruschev, condemnant l’estalinisme, va generar moviments de canvi en alguns estats aliats. A Polònia, un moviment vaguístic va aconseguir algunes reformes i un canvi de govern. Això va accelerar una onada de protestes a Budapest, liderades pels estudiants, que exigiren la fi del règim estalinista. En un primer moment, després de xocs violents entre manifestants i la policia política, va semblar que es repetiria el cas de Polònia, amb concessions per part del règim. Imre Nagy, un comunista de línia reformista, va formar govern a finals d’octubre i va anunciar un canvi de política, mentre eren alliberats molts presoners polítics.
A Moscou, el màxim òrgan de poder, el Politburó, dubtava. Els més durs, amb Molotov al davant, nostàlgics dels anys negres de Stalin, exigiren una intervenció. Kruschev semblava decantat a esperar esdeveniments. Però la radicalització del conflicte a Hongria, amb xocs constants entre la policia i els sectors més radicalitzats de la protesta, van agreujar la situació.
Probablement, Nagy va calcular malament quan l’1 de novembre va decidir que Hongria abandonar el pacte de Varsòvia, l’aliança política i militar liderada per l’URSS. Dos dies després, les tropes soviètiques començaren una operació d’esclafament sagnant de la revolta que va concloure el 10 de novembre amb l’ocupació completa del país. Nagy va ser deposat i temps després, executat. La Guerra Freda imposava les seves regles. Eisenhower, abocat a intentar resoldre la crisi de Suez, es va limitar a condemnar amb paraules enèrgiques la invasió russa.
La caiguda del mur havia d’esperar encara trenta anys llargs. La realitat política imposava les seves regles. El destí d’Eden i Mollet, nostàlgics d’un passat vençut, es va creuar amb el de Nagy, visionari d’un futur al qual encara no li havia arribat l’hora._utca_fell_a_Honvd_utca_fel_nzve._A_szovjet_csapatok_ideiglenes_kivonulsa_1956._oktber_31-n._Fortepan_24787.jpg)
En la crisi de Suez, van confluir el conflicte àrab-israelià i la lluita anticolonialista de les nacions emergents del Tercer Món. El 1945 va generar un món bipolar i l’inici de la Guerra Freda entre els dos blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica. Però per Londres i París era molt dur d’acceptar la pèrdua de la seva hegemonia imperial. En el nou mapa global, també hi volien dir la seva nous actors. Un d’ells va ser Egipte.
Un cop militar va posar fi a la monarquia del rei Faruk el 1952 i va col·locar en el poder un grup d’anomenats “oficials lliures”, nacionalistes panàrabs d’esperit reformista. El més brillant de tots, Gamal Abdel Nasser, va acabar imposant-se. Naixia així un nou lideratge en el Tercer Món amb pretensions d’inspirar altres nacions.
Nasser, l'orgull àrab
Nasser va esdevenir símbol de l’orgull àrab i va apostar fort per esdevenir portaveu dels nous Estats emergents. El seu suport a la causa d’Algèria –encara colònia francesa- va convertir-lo en enemic a abatre per França. La seva decisió de nacionalitzar la companyia britànica del canal de Suez el juliol del 1956 va afectar de ple els interessos britànics, malgrat el compromís de Nasser de satisfer Londres amb una forta indemnització. L’enfrontament amb Israel, nascut el 1947 envoltat d’enemics, va dibuixar un gran front antinasserià: Gran Bretanya, França i Israel van decidir donar una lliçó a l’egipci rebel.
Es van iniciar unes negociacions, però per sotamà, els governs britànic, francès i israelià van decidir atacar Egipte. Va ser un greu error de càlcul que va deixar en evidència els lideratges d’aquests països. El primer ministre anglès era Anthony Eden, un conservador que havia estat ministre d’Exteriors amb Chamberlain i Churchill, quan el Regne Unit era la primera potència mundial. Hereu de tota una tradició nobiliària, el seu món havia hagut de cedir pas, però a ell li costava admetre-ho. El seu principal soci en l’aventura era Guy Mollet, el primer ministre francès, un socialista que presidia un dels molts governs inestables de la Quarta República.
Un greu error de càlcul
La crisi va ser ràpida. Del 29 d’octubre al 6 de novembre, els israelians van atacar el Sinaí i l’ocuparen, mentre que francesos i britànics començaven a bombardejar Egipte, confiant en la caiguda de Nasser. Des de Xipre i Malta, prop de cent mil soldats francobritànics i un centenar de vaixells foren mobilitzats. Però els Estats Units i la Unió Soviètica no estaven disposats a permetre l’operació. Moscou, amb interessos creixents a la zona, va amenaçar d’atacar París i Londres. El govern nord-americà, presidit pel general Eisenhower, un polític pragmàtic, va rebutjar l’atac i va exigir un alto al foc immediat, que l’ONU va ordenar el dia 6 de novembre. Eden i Mollet es van espantar i van haver de recular. I Israel va desocupar el Sinaí, tot i que la facilitat amb què el va ocupar va escenificar que era un actor poderós a la zona.
Es van engegar unes negociacions que van resoldre la crisi, però amb efectes de llarg abast. Els EUA i l’URSS van certificar la seva hegemonia, i Nasser va poder consolidar la nacionalització del canal, convertint Egipte en el país més important del món àrab. Va haver de permetre, això sí, el pas dels vaixells britànics i israelians pels estrets de Tiran. Per França i Regne Unit, la crisi de Suez va ser una lliçó. Eden va dimitir setmanes després i a França, el general De Gaulle es preparava per substituir una Quarta República que havia estat humiliada. En l’actitud d’Eisenhower de rebutjar de pla l’atac contra Egipte hi va tenir un pes important la revolta hongaresa que va tenir lloc els mateixos dies. La invasió d’Hongria per part de l’URSS va ser condemnada pels Estats Units, que difícilment podia rebutjar un atac a Budapest i justificar-lo a Suez.
La revolta hongaresa
La desaparició de Stalin, mort el 1953, i l’inici d’una obertura política a la unió Soviètica va despertar algunes esperances en els països de l’Europa de l’est sotmesos a Moscou. El XX congrés del Partit Comunista i el discurs del seu màxim líder, Nikita Kruschev, condemnant l’estalinisme, va generar moviments de canvi en alguns estats aliats. A Polònia, un moviment vaguístic va aconseguir algunes reformes i un canvi de govern. Això va accelerar una onada de protestes a Budapest, liderades pels estudiants, que exigiren la fi del règim estalinista. En un primer moment, després de xocs violents entre manifestants i la policia política, va semblar que es repetiria el cas de Polònia, amb concessions per part del règim. Imre Nagy, un comunista de línia reformista, va formar govern a finals d’octubre i va anunciar un canvi de política, mentre eren alliberats molts presoners polítics.
A Moscou, el màxim òrgan de poder, el Politburó, dubtava. Els més durs, amb Molotov al davant, nostàlgics dels anys negres de Stalin, exigiren una intervenció. Kruschev semblava decantat a esperar esdeveniments. Però la radicalització del conflicte a Hongria, amb xocs constants entre la policia i els sectors més radicalitzats de la protesta, van agreujar la situació.
Probablement, Nagy va calcular malament quan l’1 de novembre va decidir que Hongria abandonar el pacte de Varsòvia, l’aliança política i militar liderada per l’URSS. Dos dies després, les tropes soviètiques començaren una operació d’esclafament sagnant de la revolta que va concloure el 10 de novembre amb l’ocupació completa del país. Nagy va ser deposat i temps després, executat. La Guerra Freda imposava les seves regles. Eisenhower, abocat a intentar resoldre la crisi de Suez, es va limitar a condemnar amb paraules enèrgiques la invasió russa.
La caiguda del mur havia d’esperar encara trenta anys llargs. La realitat política imposava les seves regles. El destí d’Eden i Mollet, nostàlgics d’un passat vençut, es va creuar amb el de Nagy, visionari d’un futur al qual encara no li havia arribat l’hora.
Tancs a Budapest Foto: Wikicommons