05
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
23:10h
Mossèn Dalmau sempre ha estat dels primers a arribar. Va ser dels sacerdots que primer es va comprometre amb el combat antifranquista, sent el primer capellà processat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Quan la sensibilitat pel medi ambient encara no era un tema tan candent com ara, va convertir la parròquia de Gallifa d’on és rector en un santuari ecològic. Quan a Catalunya molt pocs recordaven que hi havia una Generalitat a l’exili, es va fer amic de Josep Tarradellas i va impulsar la Comissió pel seu retorn. Va ser un dels fundadors de la Convenió per la Independència a inicis dels anys noranta, quan l’independentisme era encara minoritari en el si del catalanisme. Aquest octubre, va fer noranta anys. Demà, se li retrà un homenatge a Gallifa.
Com a jove sacerdot, Josep Dalmau va connectar de seguida amb els corrents de renovació que anaven covant el que seria el Concili Vaticà II. Antifranquista dels temps difícils, va ser processat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Home d’esquerres, proper a ERC, va voler conèixer de prop l’anarquisme i el marxisme.
Capellà processat
Mossèn Dalmau va ser el primer capellà processat pel TOP, cosa que tenia mèrit en un règim com el franquista, que es proclamava catòlic. Va ser processat el 1965 després de protestar per les tortures patides per Jordi Pujol. Després, el maig del 1966, quan es va assabentar dels maltractaments patits per l’estudiant Joaquim Boix després de la fundació del Sindicat d’Estudiants, va ser un dels organitzadors de la manifestació de capellans que va anar de l’arquebisbat fins a Via Laietana, a la seu de la jefatura de policia, on van ser rebuts a cops. Tres anys més tard, va anar a judici davant del TOP en companyia dels sacerdots Antoni Totosaus i Ricard Pedrals, i el caputxí Jordi Llimona. Van ser condemnats a un any de presó i deu mil pessetes de multa.
Per un règim com el franquista, l’oposició manifesta d’un grup de capellans va ser demolidora. L’Església vivia una època de canvis. El Concili (1962-65) havia suposat una sacsejada. A Roma, Franco era vist amb sentiments contradictoris. La Santa Seu va pressionar el govern i Franco va indultar els quatre condemnats.
Dalmau va ser un dels rostres de l’antifranquisme, sempre present en tots els grans esdeveniments del combat contra la dictadura. Va ser present en l’Assemblea de Catalunya, va acostar-se al Moviment Socialista de Catalunya, especialment al sector de Josep Pallach, i es va interessar pel diàleg amb el marxisme, com altres cristians rellevants.
De la CNT
A les acaballes del franquisme, també va voler conèixer la CNT, a la qual va pertànyer durant un temps. La presència d’un capellà en el sindicat llibertari va generar sorpresa i potser algun rebuig en l’organització, però és un senyal més del seu afany per conèixer de primera mà mons que ell sabia que no eren tan allunyats com semblava. Per la mateixa raó va interessar-se per la maçoneria, on hi té bons amics. Ha estat un radical en les idees, però no pas un sectari. Sempre ha volgut conèixer l’altre. Quan el bisbe Marcel Lefebvre, integrista, va trencar amb Roma, Dalmau no va parar fins conèixer-lo i fer-li una entrevista per a la revista “Interviu”.
Dalmau va ser un dels crítics amb la transició postfranquista. També en això ha estat un avençat. Va donar suport i fou company de mobilitzacions de Lluís Maria Xirinacs els anys setanta. Es va posicionar a favor de l’acció dels sindicats i l’obrerisme. Va estar molt a prop d’Esquerra Republicana, sent un gran amic d’Heribert Barrera, i connectant amb un nacionalisme que, gradualment, s’anava fent sobiranista. En tots els combats per anar cap al futur, ell sempre hi ha estat. Ja ha fet noranta anys. Però el seu epíleg encara s’ha d’escriure.
Com a jove sacerdot, Josep Dalmau va connectar de seguida amb els corrents de renovació que anaven covant el que seria el Concili Vaticà II. Antifranquista dels temps difícils, va ser processat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Home d’esquerres, proper a ERC, va voler conèixer de prop l’anarquisme i el marxisme.
Capellà processat
Mossèn Dalmau va ser el primer capellà processat pel TOP, cosa que tenia mèrit en un règim com el franquista, que es proclamava catòlic. Va ser processat el 1965 després de protestar per les tortures patides per Jordi Pujol. Després, el maig del 1966, quan es va assabentar dels maltractaments patits per l’estudiant Joaquim Boix després de la fundació del Sindicat d’Estudiants, va ser un dels organitzadors de la manifestació de capellans que va anar de l’arquebisbat fins a Via Laietana, a la seu de la jefatura de policia, on van ser rebuts a cops. Tres anys més tard, va anar a judici davant del TOP en companyia dels sacerdots Antoni Totosaus i Ricard Pedrals, i el caputxí Jordi Llimona. Van ser condemnats a un any de presó i deu mil pessetes de multa.
Per un règim com el franquista, l’oposició manifesta d’un grup de capellans va ser demolidora. L’Església vivia una època de canvis. El Concili (1962-65) havia suposat una sacsejada. A Roma, Franco era vist amb sentiments contradictoris. La Santa Seu va pressionar el govern i Franco va indultar els quatre condemnats.
Dalmau va ser un dels rostres de l’antifranquisme, sempre present en tots els grans esdeveniments del combat contra la dictadura. Va ser present en l’Assemblea de Catalunya, va acostar-se al Moviment Socialista de Catalunya, especialment al sector de Josep Pallach, i es va interessar pel diàleg amb el marxisme, com altres cristians rellevants.
De la CNT
A les acaballes del franquisme, també va voler conèixer la CNT, a la qual va pertànyer durant un temps. La presència d’un capellà en el sindicat llibertari va generar sorpresa i potser algun rebuig en l’organització, però és un senyal més del seu afany per conèixer de primera mà mons que ell sabia que no eren tan allunyats com semblava. Per la mateixa raó va interessar-se per la maçoneria, on hi té bons amics. Ha estat un radical en les idees, però no pas un sectari. Sempre ha volgut conèixer l’altre. Quan el bisbe Marcel Lefebvre, integrista, va trencar amb Roma, Dalmau no va parar fins conèixer-lo i fer-li una entrevista per a la revista “Interviu”.
Dalmau va ser un dels crítics amb la transició postfranquista. També en això ha estat un avençat. Va donar suport i fou company de mobilitzacions de Lluís Maria Xirinacs els anys setanta. Es va posicionar a favor de l’acció dels sindicats i l’obrerisme. Va estar molt a prop d’Esquerra Republicana, sent un gran amic d’Heribert Barrera, i connectant amb un nacionalisme que, gradualment, s’anava fent sobiranista. En tots els combats per anar cap al futur, ell sempre hi ha estat. Ja ha fet noranta anys. Però el seu epíleg encara s’ha d’escriure.