05
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
07
de novembre
a les
7:20h
"Els polítics us han traït, han regalat els vostres llocs de treball a països estrangers. Nosaltres ens hem quedat amb la pobresa i els altres països amb les nostres fàbriques i la nostra riquesa". Les paraules de Donald Trump ressonen enmig dels aplaudiments d'un públic enardit. És un míting republicà del 21 d'octubre. El lloc, la ciutat de Johnstown, a l'Estat de Pennsilvània, que forma part de l'anomenat cinturó de l'òxid (rust belt), al nord-est dels Estats Units, territoris on l'economia basada en l'acer i el carbó ha estat una de les grans derrotades per la crisi.
El candidat republicà promet retornar els llocs de treball i posar fi als tractats comercials que, com el NAFTA (acord entre els EUA, el Canadà i Mèxic del 1994), han estat, segons ell, els autèntics botxins de la indústria nord-americana. És aquí, a Pennsilvània, a Ohio, i també a Michigan, on té lloc una de les batalles electorals més disputades. És el pols per l'electorat blanc pobre.
La campanya de Trump es dirigeix especialment a aquest segment de la població malmesa per la crisi, que viu amb ira la seva situació, que ha vist com tot una regió basada en el carbó i l'acer se n'ha anat en orris i no veu sortida al seu futur. El discurs incendiari de Trump troba acollida en un sector populista i ressentit de dretes, sorgit de l'empobriment de les classes mitjanes, que ha nodrit la candidatura de Trump. Un candidat que propugna mesures com grans reduccions d'impostos a l'estil Reagan i una política de restricció a la immigració, que segurament no beneficiarien en absolut els seus votants.
És un populisme molt diferent del de Bernie Sanders. Per aquest, l'enemic a abatre són les grans corporacions i la desregulació. Per Trump, són països com la Xina i Mèxic i els immigrants, que segons ell posen en perill els llocs de treball dels nord-americans. No importa que moltes de les afirmacions de Trump siguin falses. El sector manufacturer té un 4,2% de desocupació, que és menys dels índexs d'atur de fa quinze i vint anys. El magnat de Manhattan excita els seus quan proclama que els llocs de treball han marxat de Michigan i d'Ohio, però la realitat és que l'atur en aquests estats és inferior a la mitjana dels Estats Units.
El votant de Trump: home, blanc i amb pocs estudis
El Pew Research Center va publicar un estudi el juliol passat sobre les preferències per cada candidat entre els diversos segments sociològics. El votant de Trump era majoritàriament masculí (49% a 43%), mentre que entre les dones la distància a favor de Hillary era enorme (59% a 35%). Trump guanyava entre els blancs (51% a 42%) i, dins de les diverses franges d'edat, entre els més grans de 65 anys (49% a 46%). Pel que fa als estudis, Hillary s'imposava en quasi totes les categories, però arrasava en els qui posseïen estudis de postgrau (60% a 33% de Trump), entre els graduats (54% a 38%) i entre els qui no disposaven de titulació (50% a 43%). Però la cosa canvia quan es tracta només de la població blanca. Segons aquest estudi, entre els qui tenen estudis, Clinton guanya per 52% a 40%, i Trump s'imposa entre els qui no en tenien per 36% a 57%.
En general, la base electoral de Trump no és tan diferent a la dels anteriors candidats republicans. El magnat sembla estar en condicions de mantenir la major part dels estats en què els republicans van guanyar en les anteriors eleccions, preservant la majoria del sud i l’oest profund. Però amb això no en té prou. D’aquí que necessiti el vot d’alguns dels estats industrials ferits per la crisi, com Pennsilvània, Ohio o Michigan, on hi ha un electorat blanc popular que mira més cap als demòcrates però ara està molt irritat. Aquest pot ser el vot diferencial que el pot dur a la Casa Blanca.
Els problemes dels demòcrates amb el populisme
Un dels fenòmens més sorprenents de la política nord-americana és que entre una franja de l'electorat, els demòcrates són vistos com a més elitistes que els republicans, tot i que aquests estan més vinculats al Big Money. El Partit Republicà ha sabut imposar el seu relat que els mitjans i l'establishment són "liberals" i classistes, mentre que els republicans representen l'Amèrica autèntica. De fet, en territoris del país profund, on els temes culturals i de valors (la fe, les armes) són importants, els republicans solen imposar-se clarament en les presidencials.
Els anys vuitanta van dur una hegemonia ideològica conservadora que encara perdura. Mentre els republicans van saber construir un relat antielitista efectiu en molts estats, el Partit Demòcrata va quedar presoner d'un lideratge massa nostàlgic del liberalisme dels seixanta. Howard Dean, un dirigent demòcrata que va presidir el partit, ho va expressar de manera clara: "Si no aconseguim que ens vegi com a proper el camioner que porta tatuatge als braços, li agraden les armes i escolta música country, estem fotuts".
De la John Birch Society al Tea Party
Als Estats Units sempre han existit corrents d'extrema dreta dins del sistema. Després de la Segona Guerra Mundial, el grup més actiu d'aquest sector va ser la John Birch Society, fundada el 1958 per l'empresari Robert Welch, un xaró que defensava la sortida dels Estats Units de les Nacions Unides i va acusar el mateix president Eisenhower de conspirar amb el comunisme. Va tenir el seu punt àlgid els anys seixanta, quan va contribuir a la victòria de Barry Goldwater en les primàries republicanes de 1964. Goldwater va acabar perdent, però va donar ales al que seria el moviment polític que duria Ronald Reagan a la Casa Blanca.
Reagan va saber integrar l'extrema dreta del partit, convenientment domesticada. Mai va jugar a l'aïllacionisme ni a posicions xenòfobes en immigració. Però els líders republicans van alimentar un discurs demagògic i populista contra l'establishment, contra un suposat domini progressista dels mitjans i en defensa dels valors morals amenaçats i contra l'avortament. Els era útil en les eleccions. Els anys noranta, diversos candidats ultres com Pat Buchanan i Pat Robertson van arrossegar percentatges no marginals de votants. Anaven fent caliu del què vindria després.
I el que va venir després va ser el Tea Party. Els efectes de la crisi en la classe mitjana van generar diversos tipus de resposta. El triomf del "Sí, podem" d'Obama no s'explica sense l'ensulsiada financera del 2008. Però des de la dreta va aparèixer el Tea Party, que va aplegar des de nuclis religiosos fanatitzats a llibertaris radicals contraris a qualsevol intervencionisme de l'Estat passant per defensors acèrrims del dret d'armes. L'extremisme d'alguns candidats al Congrés que es van presentar amb la bandera del Tea Party el 2010 i el 2012 els va dur a la derrota i va fer que el moviment perdés impuls. Però alguna cosa ha tingut a veure aquell moviment en el sorgiment de la candidatura de Trump. Entre aquest electorat, el sentiment d'estar oblidat i ser menyspreat per les elits és molt viu i Trump ho ha sabut captar. Quan Hillary Clinton va titllar la meitat dels votants de Trump de ser "deplorables" va cometre un greu error. Dimarts sabrem si irreversible.
El candidat republicà promet retornar els llocs de treball i posar fi als tractats comercials que, com el NAFTA (acord entre els EUA, el Canadà i Mèxic del 1994), han estat, segons ell, els autèntics botxins de la indústria nord-americana. És aquí, a Pennsilvània, a Ohio, i també a Michigan, on té lloc una de les batalles electorals més disputades. És el pols per l'electorat blanc pobre.
La campanya de Trump es dirigeix especialment a aquest segment de la població malmesa per la crisi, que viu amb ira la seva situació, que ha vist com tot una regió basada en el carbó i l'acer se n'ha anat en orris i no veu sortida al seu futur. El discurs incendiari de Trump troba acollida en un sector populista i ressentit de dretes, sorgit de l'empobriment de les classes mitjanes, que ha nodrit la candidatura de Trump. Un candidat que propugna mesures com grans reduccions d'impostos a l'estil Reagan i una política de restricció a la immigració, que segurament no beneficiarien en absolut els seus votants.
És un populisme molt diferent del de Bernie Sanders. Per aquest, l'enemic a abatre són les grans corporacions i la desregulació. Per Trump, són països com la Xina i Mèxic i els immigrants, que segons ell posen en perill els llocs de treball dels nord-americans. No importa que moltes de les afirmacions de Trump siguin falses. El sector manufacturer té un 4,2% de desocupació, que és menys dels índexs d'atur de fa quinze i vint anys. El magnat de Manhattan excita els seus quan proclama que els llocs de treball han marxat de Michigan i d'Ohio, però la realitat és que l'atur en aquests estats és inferior a la mitjana dels Estats Units.
El votant de Trump: home, blanc i amb pocs estudis
El Pew Research Center va publicar un estudi el juliol passat sobre les preferències per cada candidat entre els diversos segments sociològics. El votant de Trump era majoritàriament masculí (49% a 43%), mentre que entre les dones la distància a favor de Hillary era enorme (59% a 35%). Trump guanyava entre els blancs (51% a 42%) i, dins de les diverses franges d'edat, entre els més grans de 65 anys (49% a 46%). Pel que fa als estudis, Hillary s'imposava en quasi totes les categories, però arrasava en els qui posseïen estudis de postgrau (60% a 33% de Trump), entre els graduats (54% a 38%) i entre els qui no disposaven de titulació (50% a 43%). Però la cosa canvia quan es tracta només de la població blanca. Segons aquest estudi, entre els qui tenen estudis, Clinton guanya per 52% a 40%, i Trump s'imposa entre els qui no en tenien per 36% a 57%.
En general, la base electoral de Trump no és tan diferent a la dels anteriors candidats republicans. El magnat sembla estar en condicions de mantenir la major part dels estats en què els republicans van guanyar en les anteriors eleccions, preservant la majoria del sud i l’oest profund. Però amb això no en té prou. D’aquí que necessiti el vot d’alguns dels estats industrials ferits per la crisi, com Pennsilvània, Ohio o Michigan, on hi ha un electorat blanc popular que mira més cap als demòcrates però ara està molt irritat. Aquest pot ser el vot diferencial que el pot dur a la Casa Blanca.
Els problemes dels demòcrates amb el populisme
Un dels fenòmens més sorprenents de la política nord-americana és que entre una franja de l'electorat, els demòcrates són vistos com a més elitistes que els republicans, tot i que aquests estan més vinculats al Big Money. El Partit Republicà ha sabut imposar el seu relat que els mitjans i l'establishment són "liberals" i classistes, mentre que els republicans representen l'Amèrica autèntica. De fet, en territoris del país profund, on els temes culturals i de valors (la fe, les armes) són importants, els republicans solen imposar-se clarament en les presidencials.
Els anys vuitanta van dur una hegemonia ideològica conservadora que encara perdura. Mentre els republicans van saber construir un relat antielitista efectiu en molts estats, el Partit Demòcrata va quedar presoner d'un lideratge massa nostàlgic del liberalisme dels seixanta. Howard Dean, un dirigent demòcrata que va presidir el partit, ho va expressar de manera clara: "Si no aconseguim que ens vegi com a proper el camioner que porta tatuatge als braços, li agraden les armes i escolta música country, estem fotuts".
De la John Birch Society al Tea Party
Als Estats Units sempre han existit corrents d'extrema dreta dins del sistema. Després de la Segona Guerra Mundial, el grup més actiu d'aquest sector va ser la John Birch Society, fundada el 1958 per l'empresari Robert Welch, un xaró que defensava la sortida dels Estats Units de les Nacions Unides i va acusar el mateix president Eisenhower de conspirar amb el comunisme. Va tenir el seu punt àlgid els anys seixanta, quan va contribuir a la victòria de Barry Goldwater en les primàries republicanes de 1964. Goldwater va acabar perdent, però va donar ales al que seria el moviment polític que duria Ronald Reagan a la Casa Blanca.
Reagan va saber integrar l'extrema dreta del partit, convenientment domesticada. Mai va jugar a l'aïllacionisme ni a posicions xenòfobes en immigració. Però els líders republicans van alimentar un discurs demagògic i populista contra l'establishment, contra un suposat domini progressista dels mitjans i en defensa dels valors morals amenaçats i contra l'avortament. Els era útil en les eleccions. Els anys noranta, diversos candidats ultres com Pat Buchanan i Pat Robertson van arrossegar percentatges no marginals de votants. Anaven fent caliu del què vindria després.
I el que va venir després va ser el Tea Party. Els efectes de la crisi en la classe mitjana van generar diversos tipus de resposta. El triomf del "Sí, podem" d'Obama no s'explica sense l'ensulsiada financera del 2008. Però des de la dreta va aparèixer el Tea Party, que va aplegar des de nuclis religiosos fanatitzats a llibertaris radicals contraris a qualsevol intervencionisme de l'Estat passant per defensors acèrrims del dret d'armes. L'extremisme d'alguns candidats al Congrés que es van presentar amb la bandera del Tea Party el 2010 i el 2012 els va dur a la derrota i va fer que el moviment perdés impuls. Però alguna cosa ha tingut a veure aquell moviment en el sorgiment de la candidatura de Trump. Entre aquest electorat, el sentiment d'estar oblidat i ser menyspreat per les elits és molt viu i Trump ho ha sabut captar. Quan Hillary Clinton va titllar la meitat dels votants de Trump de ser "deplorables" va cometre un greu error. Dimarts sabrem si irreversible.