18
de novembre
del
2016
Actualitzat
a les
21:51h
El pas d’Enric Millo de la política catalana a la delegació del govern espanyol a Catalunya el converteix en un altre dels “catalans de Rajoy” en el cor de l’Estat. L'executiu espanyol aposta en l'actual context polític, sense majoria absoluta al Congrés, per un perfil polític i "moderat" dins del Partit Popular.
Millo té els seus orígens a Unió Democràtica. Encara més: es va enfrontar amb Duran i Lleida, i no pas per la dreta. Ara això sembla llunyà, però Millo va militar a UDC, fou diputat de CiU al Parlament i va exercir com a portaveu adjunt. Fins que li van comunicar el 2003 que no seria cap de llista per Girona. Allò va suposar una ruptura entre ell i la direcció democristiana.
A Millo sempre el perseguirà l’“ombra” del seu coqueteig amb ERC abans que, veient la porta tancada en el partit independentista, truqués, amb més sort, a la del PP. L’exdirigent d’ERC Joan Puigcercós ho va explicar en el seu moment, malgrat que Millo sempre ho ha negat. Però la fortuna sol saludar els audaços i, sens dubte, Millo ho és.
Un cop dins del PP, va ser número dos de la llista per Girona al Congrés. En aquest cas, va topar amb el pitjor enemic: les circumstàncies. Eren les eleccions del març del 2004 que el PP va perdre després dels atemptats de l’11-M i Millo va quedar a les portes de l’hemicicle. Però es va refer aviat i el 2006 va tornar com a diputat al Parlament. Davant el xoc entre Montserrat Nebrera i Alicia Sánchez-Camacho en el congrés del 2008, es va decantar per l'encara presidenta del partit. A partir d’aquell moment, va establir amb ella una aliança que encara avui es manté.
Millo, tan diferent a Rajoy en moltes coses, comparteix amb el president del govern una cosa que apropa més que la ideologia: la capacitat de resistència i una ductilitat que fan que s’adapti a tot tipus de climes. Com a portaveu del PP al Parlament, ha aconseguit fer-se imprescindible. Ningú, ni els qui en el si de la formació el titllen de ser un quintacolumnista, li neguen coneixement del reglament i habilitat. Però tot té un preu i dins del partit, molts asseguren que “Millo és massa hàbil”.
Millo té els seus orígens a Unió Democràtica. Encara més: es va enfrontar amb Duran i Lleida, i no pas per la dreta. Ara això sembla llunyà, però Millo va militar a UDC, fou diputat de CiU al Parlament i va exercir com a portaveu adjunt. Fins que li van comunicar el 2003 que no seria cap de llista per Girona. Allò va suposar una ruptura entre ell i la direcció democristiana.
A Millo sempre el perseguirà l’“ombra” del seu coqueteig amb ERC abans que, veient la porta tancada en el partit independentista, truqués, amb més sort, a la del PP. L’exdirigent d’ERC Joan Puigcercós ho va explicar en el seu moment, malgrat que Millo sempre ho ha negat. Però la fortuna sol saludar els audaços i, sens dubte, Millo ho és.
Un cop dins del PP, va ser número dos de la llista per Girona al Congrés. En aquest cas, va topar amb el pitjor enemic: les circumstàncies. Eren les eleccions del març del 2004 que el PP va perdre després dels atemptats de l’11-M i Millo va quedar a les portes de l’hemicicle. Però es va refer aviat i el 2006 va tornar com a diputat al Parlament. Davant el xoc entre Montserrat Nebrera i Alicia Sánchez-Camacho en el congrés del 2008, es va decantar per l'encara presidenta del partit. A partir d’aquell moment, va establir amb ella una aliança que encara avui es manté.
Millo, tan diferent a Rajoy en moltes coses, comparteix amb el president del govern una cosa que apropa més que la ideologia: la capacitat de resistència i una ductilitat que fan que s’adapti a tot tipus de climes. Com a portaveu del PP al Parlament, ha aconseguit fer-se imprescindible. Ningú, ni els qui en el si de la formació el titllen de ser un quintacolumnista, li neguen coneixement del reglament i habilitat. Però tot té un preu i dins del partit, molts asseguren que “Millo és massa hàbil”.