02
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
03
de novembre
a les
10:56h
Tensa espera al PP per conèixer la composició del nou govern espanyol, mentre s'escolen les hores, administrades amb parsimònia, per Mariano Rajoy, que ha demostrat ser el veritable senyor dels temps des que l'Estat va entrar en període de funcions. A la seu del carrer d'Urgell, centre d'operacions del PP català, hi ha nervis per saber com afectarà la composició del nou govern espanyol. I molts interrogants.
Resistirà el "fernandisme"?
El futur polític del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, és el més rellevant de tots els moviments de peces que es poden produir a Madrid. La sortida del polític català de l’executiu, després de l’erosió que ha suposat l’escàndol de les converses amb l'exdirector d'Antifrau, tindria lògica política. Però Fernández és una persona molt propera a Rajoy i no és fàcil que el president vulgui desprendre's d'ell completament. També s’especula amb la possibilitat que passi a una altra cartera. La seva sortida del govern espanyol tindria implicacions en la correlació de forces interna en el si del PP català. Seria un cop fort per al "fernandisme" i potser també un avís per a la solidesa d'Alberto Fernández com a cartell del partit de cara a les eleccions municipals. Però dins del PP s'assegura que els Fernández sempre han demostrat ser més durs de rosegar del que sembla.
Els moviments de Millo
Que Enric Millo, actual portaveu del PP al Parlament, es mou i molt aquests dies ho sap tothom en el PP català. El seu nom ha arribat a córrer com a possible ministre, el que seria un salt espectacular, i més per a un dirigent a qui sempre s'ha vist com un estrany des dels sectors més tradicionals de la formació (prové d'UDC i va ser diputat de CiU). A Millo també se'l situa com a secretari d'Estat, a la cartera de Turisme. Representaria com pocs la "quota catalana". Una cosa és certa: a la Moncloa valoren la seva habilitat per moure's en la política catalana, condicionada pel procés sobiranista. En l'actual context d'un PP sense majoria absoluta, en què caldrà molta més mà esquerra, Millo és un nom a tenir en compte. I té una altra carta a favor. La poca química personal amb Xavier García Albiol fa que des de la cúpula del PP es vegi amb bons ulls la seva possible marxa a Madrid.
El paper de Moragas
Jorge Moragas ha consolidat la seva posició com a cap de gabinet de Mariano Rajoy. El diputat per Barcelona és un dels "catalans de Rajoy" més ben col·locats, i tot indica que la seva força no es devaluarà. Al contrari. Hi ha qui el situa com a possible ministre d’Exteriors, en el cas que José Manuel García Margallo, actual titular de la cartera, abandoni el Palau de Santa Cruz. García Margallo és home de la confiança total de Rajoy, però és vist com a heterodox des de sectors molt orgànics de Génova, on es valoren perfils més obedients. Moragas ha estat, juntament amb Fernández Díaz, un dels ideòlegs de la "política catalana" de Rajoy. Des de cercles empresarials se l'ha titllat sovint de no haver estat un bon intermediari entre la Moncloa i les elits econòmiques catalanes.
La força del "sorayisme" català
Una de les grans incògnites del nou govern serà no tant si Soraya Sáenz de Santamaría continua com a vicepresidenta, sinó amb quines atribucions ho fa. La previsible entrada a l'executiu de la seva arxirival, María Dolores de Cospedal, secretària general del partit, per força serà un factor nou que farà les delícies dels observadors de les disputes entre les dues dirigents. El poder reforçat, o no, de Soraya afectarà d'alguna manera el català José Luis Ayllón, braç dret de la vicepresidenta i actual secretari d'Estat de Relacions amb les Corts. El seu nom també circula aquests dies i se l'ha situat com a ministrable d’Administracions Públiques. El seu ascens suposaria un triomf del "sorayisme".
El paper de Sánchez-Camacho i la fi de la bicefàlia
La investidura de Rajoy i la formació de nou govern suposa també l'inici del compte enrere cap als congressos que renovaran les direccions del partit a l'Estat i a cada territori. El congrés del PP espanyol se celebrarà a inicis d'any, probablement el febrer, i immediatament es convocarà el del PP català, que ja ha demanat ser el primer dels autonòmics. Tot apunta que Xavier García Albiol es farà, finalment, amb la presidència efectiva -ara és coordinador general- substituint Alicia Sánchez-Camacho. S'acabarà, així, l’estranya bicefàlia que funciona actualment. Però l'ara diputada al Congrés continuarà sent present en el partit. I encara ho seria més si Millo, un aliat seu, es traslladés a Madrid.
Resistirà el "fernandisme"?
El futur polític del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, és el més rellevant de tots els moviments de peces que es poden produir a Madrid. La sortida del polític català de l’executiu, després de l’erosió que ha suposat l’escàndol de les converses amb l'exdirector d'Antifrau, tindria lògica política. Però Fernández és una persona molt propera a Rajoy i no és fàcil que el president vulgui desprendre's d'ell completament. També s’especula amb la possibilitat que passi a una altra cartera. La seva sortida del govern espanyol tindria implicacions en la correlació de forces interna en el si del PP català. Seria un cop fort per al "fernandisme" i potser també un avís per a la solidesa d'Alberto Fernández com a cartell del partit de cara a les eleccions municipals. Però dins del PP s'assegura que els Fernández sempre han demostrat ser més durs de rosegar del que sembla.
Els moviments de Millo
Que Enric Millo, actual portaveu del PP al Parlament, es mou i molt aquests dies ho sap tothom en el PP català. El seu nom ha arribat a córrer com a possible ministre, el que seria un salt espectacular, i més per a un dirigent a qui sempre s'ha vist com un estrany des dels sectors més tradicionals de la formació (prové d'UDC i va ser diputat de CiU). A Millo també se'l situa com a secretari d'Estat, a la cartera de Turisme. Representaria com pocs la "quota catalana". Una cosa és certa: a la Moncloa valoren la seva habilitat per moure's en la política catalana, condicionada pel procés sobiranista. En l'actual context d'un PP sense majoria absoluta, en què caldrà molta més mà esquerra, Millo és un nom a tenir en compte. I té una altra carta a favor. La poca química personal amb Xavier García Albiol fa que des de la cúpula del PP es vegi amb bons ulls la seva possible marxa a Madrid.
El paper de Moragas
Jorge Moragas ha consolidat la seva posició com a cap de gabinet de Mariano Rajoy. El diputat per Barcelona és un dels "catalans de Rajoy" més ben col·locats, i tot indica que la seva força no es devaluarà. Al contrari. Hi ha qui el situa com a possible ministre d’Exteriors, en el cas que José Manuel García Margallo, actual titular de la cartera, abandoni el Palau de Santa Cruz. García Margallo és home de la confiança total de Rajoy, però és vist com a heterodox des de sectors molt orgànics de Génova, on es valoren perfils més obedients. Moragas ha estat, juntament amb Fernández Díaz, un dels ideòlegs de la "política catalana" de Rajoy. Des de cercles empresarials se l'ha titllat sovint de no haver estat un bon intermediari entre la Moncloa i les elits econòmiques catalanes.
La força del "sorayisme" català
Una de les grans incògnites del nou govern serà no tant si Soraya Sáenz de Santamaría continua com a vicepresidenta, sinó amb quines atribucions ho fa. La previsible entrada a l'executiu de la seva arxirival, María Dolores de Cospedal, secretària general del partit, per força serà un factor nou que farà les delícies dels observadors de les disputes entre les dues dirigents. El poder reforçat, o no, de Soraya afectarà d'alguna manera el català José Luis Ayllón, braç dret de la vicepresidenta i actual secretari d'Estat de Relacions amb les Corts. El seu nom també circula aquests dies i se l'ha situat com a ministrable d’Administracions Públiques. El seu ascens suposaria un triomf del "sorayisme".
El paper de Sánchez-Camacho i la fi de la bicefàlia
La investidura de Rajoy i la formació de nou govern suposa també l'inici del compte enrere cap als congressos que renovaran les direccions del partit a l'Estat i a cada territori. El congrés del PP espanyol se celebrarà a inicis d'any, probablement el febrer, i immediatament es convocarà el del PP català, que ja ha demanat ser el primer dels autonòmics. Tot apunta que Xavier García Albiol es farà, finalment, amb la presidència efectiva -ara és coordinador general- substituint Alicia Sánchez-Camacho. S'acabarà, així, l’estranya bicefàlia que funciona actualment. Però l'ara diputada al Congrés continuarà sent present en el partit. I encara ho seria més si Millo, un aliat seu, es traslladés a Madrid.