01
de novembre
del
2016
Actualitzat
el
02
de novembre
a les
15:43h
La pols pot enterrar qualsevol cosa per poc que se la deixi actuar. Per això la feina dels arqueòlegs té un valor essencial per revalorar antic patrimoni oblidat, ja sigui en forma d’antigues muralles derruïdes o de figures universals com la que ens ocupa. Joan Manén és una relíquia de la música clàssica que no ha envellit des de la seva mort l’any 1971, principalment perquè el 99% de la societat no en coneixia l’existència.
El documental de Jaime Ballada i Daniel Torres, Joan Manén. Variacions sense tema, presentat aquest diumenge al festival In-Edit vol treure aquest monstre musical de l’amnèsia col·lectiva.
Per resumir breument qui era Manén podria dir-se que era un home nascut a les acaballes del XIX amb un talent equiparable al de genis com Messi o Mozart. Compositor versàtil (d’òperes en català, obres simfòniques, sardanes, ballets), director d’orquestra testarrut i violinista virtuosíssim sembla increïble que no se’l conegui. El documental, però “no és un biòpic”, tal com diu Ballada. “Per nosaltres els protagonistes són els que fan la recerca, tenim una aproximació una mica pop al tema perquè a través dels groupies coneixem la figura”.
Aquests fans són els membres de l’Associació Joan Manén, músics que des del 2011 fan recitals, conferències i editen discos del compositor barceloní. El fet que no fossin només arqueòlegs i poguessin tocar les seves peces “dóna una dimensió estratosfèrica a la recerca”, Daniel Torres també destaca que “la millor manera de reivindicar un músic que no té pràcticament gravacions és tocant-lo”. Cosa gens fàcil.
Al documental la violinista Kalina Macuta sua sang per interpretar-lo perquè, més enllà del virtuosisme que es necessita, “les partitures s’han trobat al fons d’un magatzem, dins d’una caixa que no s’ha tocat en 40 anys i això suposa un univers interpretatiu pel músic que les llegeix”.
La mala fama
Si Manén era un nen prodigi que des dels 7 anys oferia recitals i que com a adolescent ja havia trepitjat els principals auditoris d’Europa i Amèrica, per què ningú no el coneix? Pel seu enorme ego, que li va fer guanyar moltes enemistats. Torres ho descriu així: “No era gaire destre amb les directives i les administracions. En el moment en què es veia obligat a tenir interlocutors que no considerava a la seva alçada, llavors comencen els problemes perquè d’ells depenien les programacions i molts altres factors musicals”.
Les posicions apolítiques de Manén tampoc van ajudar a que els sectors nacionalistes se’l sentissin seu. A diferència de Pau Casals, Manén no va viure a l’exili i tocava allà on se’l sol·licitava i això es va poder interpretar com un suport al règim franquista. De totes maneres, “analitzant la seva obra es veu com la intenció de Manén era internacionalitzar la cultura catalana”, recalca Torres, ja sigui amb la gran simfonia Nova Catalonia o amb la coneguda sardana del Cavaller enamorat.
Una de les conclusions del documental és que ningú no és profeta a la seva terra i menys si la terra en qüestió no valora gens la música clàssica. Com diu una de les frases celebres del metratge, “ser director d’orquestra a Espanya és com ser torero a Suècia”. I és que mentre a Alemanya es representaven les seves òperes durant 25 nits consecutives aquí estàvem més pendents dels toros i el futbol. Ballada conclou que “qualsevol consideració que es tingui de Manén a fora serà molt més gran que la que es pugui tenir aquí”.
Quatre anys de feina
Els dos directors -també fundadors de la productora Marcial Audiovisual- han estat immersos en el projecte durant quatre anys. Al final van acabar dient prou a les gravacions i es van posar de ple en el guió i el muntatge perquè sinó, com comenta Ballada, “encara hi seríem”. La feina de l’associació no acaba mai, fins i tot quan arribin a poder programar una de les òperes de Manén al Palau de la Música o al Liceu no es donaran per vençuts, perquè el personatge no s’acaba i encara hi ha molta feina per fer.
Des de l’òptica cinematogràfica, Ballada i Torres han volgut exposar una realitat. La d’un geni incomprès que pot ser extrapolable a molts altres personatges i a moltes actituds de les societats vers ells. La pel·lícula es tornarà a passar dins el marc de l’In-Edit el dijous 3 a les cinc de la tarda i té molts números per guanyar la secció nacional.
El documental de Jaime Ballada i Daniel Torres, Joan Manén. Variacions sense tema, presentat aquest diumenge al festival In-Edit vol treure aquest monstre musical de l’amnèsia col·lectiva.
Per resumir breument qui era Manén podria dir-se que era un home nascut a les acaballes del XIX amb un talent equiparable al de genis com Messi o Mozart. Compositor versàtil (d’òperes en català, obres simfòniques, sardanes, ballets), director d’orquestra testarrut i violinista virtuosíssim sembla increïble que no se’l conegui. El documental, però “no és un biòpic”, tal com diu Ballada. “Per nosaltres els protagonistes són els que fan la recerca, tenim una aproximació una mica pop al tema perquè a través dels groupies coneixem la figura”.
Aquests fans són els membres de l’Associació Joan Manén, músics que des del 2011 fan recitals, conferències i editen discos del compositor barceloní. El fet que no fossin només arqueòlegs i poguessin tocar les seves peces “dóna una dimensió estratosfèrica a la recerca”, Daniel Torres també destaca que “la millor manera de reivindicar un músic que no té pràcticament gravacions és tocant-lo”. Cosa gens fàcil.
Al documental la violinista Kalina Macuta sua sang per interpretar-lo perquè, més enllà del virtuosisme que es necessita, “les partitures s’han trobat al fons d’un magatzem, dins d’una caixa que no s’ha tocat en 40 anys i això suposa un univers interpretatiu pel músic que les llegeix”.
Recital de la violinista Kalina Macuta un cop va acabar la projecció. Foto: Néstor Noci / In-Edit.
La mala fama
Si Manén era un nen prodigi que des dels 7 anys oferia recitals i que com a adolescent ja havia trepitjat els principals auditoris d’Europa i Amèrica, per què ningú no el coneix? Pel seu enorme ego, que li va fer guanyar moltes enemistats. Torres ho descriu així: “No era gaire destre amb les directives i les administracions. En el moment en què es veia obligat a tenir interlocutors que no considerava a la seva alçada, llavors comencen els problemes perquè d’ells depenien les programacions i molts altres factors musicals”.
Les posicions apolítiques de Manén tampoc van ajudar a que els sectors nacionalistes se’l sentissin seu. A diferència de Pau Casals, Manén no va viure a l’exili i tocava allà on se’l sol·licitava i això es va poder interpretar com un suport al règim franquista. De totes maneres, “analitzant la seva obra es veu com la intenció de Manén era internacionalitzar la cultura catalana”, recalca Torres, ja sigui amb la gran simfonia Nova Catalonia o amb la coneguda sardana del Cavaller enamorat.
Una de les conclusions del documental és que ningú no és profeta a la seva terra i menys si la terra en qüestió no valora gens la música clàssica. Com diu una de les frases celebres del metratge, “ser director d’orquestra a Espanya és com ser torero a Suècia”. I és que mentre a Alemanya es representaven les seves òperes durant 25 nits consecutives aquí estàvem més pendents dels toros i el futbol. Ballada conclou que “qualsevol consideració que es tingui de Manén a fora serà molt més gran que la que es pugui tenir aquí”.
Daniel Torres i Jaime Ballada, a les portes dels Cinemes Aribau Foto: Marcel Pujols,
Quatre anys de feina
Els dos directors -també fundadors de la productora Marcial Audiovisual- han estat immersos en el projecte durant quatre anys. Al final van acabar dient prou a les gravacions i es van posar de ple en el guió i el muntatge perquè sinó, com comenta Ballada, “encara hi seríem”. La feina de l’associació no acaba mai, fins i tot quan arribin a poder programar una de les òperes de Manén al Palau de la Música o al Liceu no es donaran per vençuts, perquè el personatge no s’acaba i encara hi ha molta feina per fer.
Des de l’òptica cinematogràfica, Ballada i Torres han volgut exposar una realitat. La d’un geni incomprès que pot ser extrapolable a molts altres personatges i a moltes actituds de les societats vers ells. La pel·lícula es tornarà a passar dins el marc de l’In-Edit el dijous 3 a les cinc de la tarda i té molts números per guanyar la secció nacional.