entrevista

Kevin Barry: «Lennon tenia parts fosques i uns impulsos creatius meravellosos»

L'autor irlandès publica "Beatlebone", una novel·la protagonitzada pel cantant en una visita de 1978 a l'illa que va comprar | "Lennon és un personatge molt capriciós, amb un ànim que canvia constantment i de manera dràstica"

per Esteve Plantada , 25 d'octubre de 2016 a les 21:22 |
Kevin Barry, autor de «Beatlebone» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de sorprendre amb una primera novel·la com Ciutat de Bohane (Raig Verd, 2015), Kevin Barry (Limerick, 1969) torna a fer un triple salt mortal amb Beatlebone (2016, Premi Goldsmith 2015). L'obra és protagonitzada per John Lennon i s'ambienta a Dorinish, una illa de la Badia de Clew on l'ex-beatle busca pau i un refugi espiritual que l'allunyi del soroll on viu instal·lat i li permeti trobar-se amb ell mateix. Escrita amb solidesa i agilitat, Barry aconsegueix que sentim la veu de l'ex-beatle sense filtres, fent-nos còmplices d'una explosió de creativitat i d'ironia on tot sembla real i on la vida de l'artista passa a ser una meravella plena de rareses, de moments psicodèlics i del recolliment més íntim.

- Com se li va acudir recórrer a una icona tan potent per convertir-lo en protagonista de la seva segona novel·la? L'operació comporta molt de risc.

 

- La meva bicicleta va ser qui em va portar a la història! Ja fa uns vuit anys que surto habitualment a passejar per la Badia de Clew amb bici, faci boira o pluja –el nostre famós estiu irlandès [riu]–, i sempre hi veig les illes que hi ha a la costa. A Irlanda, tothom sap que una d'aquelles illes era de John Lennon, i sempre em feia la mateixa pregunta: quina devia ser?

 
- Una pregunta que es feia un seguidor acèrrim del Beatles?

 

- No! Els Beatles m'agradaven, però no he estat mai un seguidor obsessiu del grup. Hi havia dos conceptes que feien que tornés a aquella idea constantment: en John i una illa. Una idea incongruent, si vols, però que es feia totalment recurrent al meu cervell, fins al punt que vaig entendre que l'única manera de desempallegar-me'n era fent una novel·la. Un dia em vaig descobrir escrivint diàlegs per un personatge que es deia John i em vaig espantar moltíssim! [riu] Sabia que seria molt difícil, justament perquè, tal com adverties a l'inici, John Lennon és una figura molt icònica.
 
- És com entrar en la ment d'una figura que traspassa la seva pròpia història i el seu temps. Suposo que, com a escriptor, això és un repte majúscul.
 

- El que vaig descobrir és que la millor manera d'enfocar-ho era com si jo fos un actor: centrant-me en la seva veu. Si ets capaç de captar la veu d'algú, la manera com entona, pots arribar a la seva ànima. Per tant, tota la part de documentació i preparació de la novel·la va ser veure totes les entrevistes que hi ha a Youtube [riu]. Ja vaig veure que seria difícil, perquè Lennon és un personatge molt capriciós, amb un ànim que canvia constantment i de manera dràstica.
 
- Amb aquests ingredients (escenari, personatge i ambient), com s'ho va fer per estirar el fil de la trama i construir l'estructura de la novel·la?
 

- Vaig provar de fer una cosa totalment nova per a mi: escriure in situ, com si fos una pel·lícula. Això implicava arribar a un detall físic del paisatge i de l'entorn de manera relativament fàcil.
 
- I per arribar a captar tota l'essència de John Lennon com a personatge?
 

- El millor truc va ser donar-li un company, en Cornelius. En el moment en què apareix vaig començar a sentir en John molt millor. Al principi, en Cornelius era un personatge petit, però va anar creixent fins al punt de no callar. M'interessava perquè en la seva veu també sentia la d'en John, com si fos un duet. Com Lennon i McCartney! Crec que el llibre cobra vida amb l'aparició de Cornelius.
 

Kevin Barry Foto: Adrià Costa


- El seu Lennon fuig de la fama, vol trobar solitud i reflexionar. Ell mateix ho diu en un dels passatges inicials: "Per què vols anar, a aquesta illeta? Perquè, cony, vull estar tan sol que tingui ganes de morir-me".
 

- És cert que, en alguns punts, el llibre arriba a una part molt fosca. I sabia que havia d'anar molt en compte, perquè ningú m'havia demanat que posés en John Lennon en una novel·la, i menys que fes pensar que aquella persona podria tenir instints suïcides. Sabia perfectament que tens una responsabilitat quan fas que el teu protagonista sigui una persona real.
 
- També podem arribar a conclusions similars escoltant la seva música. Emocionalment és molt potent i amb punts foscos.
 

- La música em condueix al mateix lloc, i per això tinc la sensació que el retrat psicològic que he fet d'en Lennon és veritat. Era una persona que tenia parts fosques i uns impulsos creatius meravellosos, molt potents. Al cap i a la fi, és el retrat d'un artista. Els artistes treballen a partir de la foscor, de l'angoixa, de les pors, de la seva infelicitat. Sovint això és el que els impulsa a escriure. I jo volia que la novel·la fos veraç, tot i que els fets són pura invenció i molt esbojarrats. Si més no, la intenció era que l'ofici i la psicodèlia quedessin plasmats.
 
- Els grans creadors sempre arriben a l'extrem de l'abisme. Alguns cauen, d'altres no. A la mateixa novel·la, hi ha un moment on Lennon és al límit d'un penya-segat. Què és el que ens atrau tant d'aquests personatges d'èxit i, alhora, tan febles?

 
- Per a mi va ser molt potent adonar-me que Lennon era una persona que mai no havia tingut una vida adulta. Des de finals de l'adolescència, va estar envoltat d'una fama i d'un soroll sense precedents. La idea de tenir una illa petita en una badia on no para de ploure crec que encaixava psicològicament amb ell. Va ser molt útil imaginar-me'l just abans que li caigués tota aquesta fama a sobre, i preguntar-me qui era.
 
- I qui era?
 

- Un estudiant d'arts de Liverpool. El més complex de tot, però, era trobar què hi podia aportar jo per fer-ne un retrat. Per això vaig apostar per reforçar qualsevol cosa que jo tingués en comú amb ell. I de seguida hi havia coses: tant Lennon com jo vam perdre la mare quan érem molts joves, i jo també ja havia viscut a Liverpool un parell d'anys. Però no va ser gens fàcil: molt sovint pensava que, en realitat, havia de fer un assaig. Després, però, pensava que això hauria limitat el projecte. Fer-ne una ficció volia dir que podia descabellar la història una mica i fugir d'un llibre ordinari.
 
- Com a correlatiu d'aquesta manera d'escapar de la fama de Lennon, m'han fet molta gràcia la dèria de no voler anar al programa dels Muppets o la música de Kate Bush. Són motius recurrents.
 

- Kate Bush era la número u del moment i era la música que es deuria sentir a tot arreu als anys 70. Lennon és al final de la trentena i ja no entén quina música s'està fent. I m'anava molt bé que també fugís dels maleïts Muppets i volgués anar a una illa deserta. No en tinc proves, però segur que el van convidar a anar al programa! [riu]
 
- Lennon té 37 anys, però sembla molt més vell.
 

- És cert. El llibre deixa entreveure que ha passat uns anys molt difícils, amb molta neurosi i que està cansat. Al final, però, sembla que Lennon respiri, per fi. Almenys per un temps.
 

Kevin Barry Foto: Adrià Costa


- Beatlebone és farcit de monòlegs interiors que sembla que hagin estat escrits a raig. Com és el procés? Reescriu molt o escriu a raig?
 

- Quan escric acostumo a ser molt poc econòmic. Quan vaig acabar, vaig començar a endreçar tot l'estudi i vaig comptar els esborranys previs del llibre: tenia unes 400.000 paraules! Sempre faig el mateix, escric moltíssim i després retallo, constantment. M'agrada molt editar els textos, per mi és la part més divertia de tot el procés. Com si fos l'escultor que esculpeix un bloc de pedra fins a trobar la forma adequada.
 
- El llibre sedueix des d'un punt de partida estrany. En part, m'ha fet recordar molt "la bellesa enganxifosa" amb què descriu el gos, que anomena "Brian Wilson". Hi troba una analogia amb l'estil de la novel·la?
 

- [riu] Haig de fer una confessió: sempre m'ha interessat més en Brian Wilson que en John Lennon! Els Beach Boys m'encanten. De fet, sembla ser que Lennon i McCartney estaven obsessionats amb en Brian Wilson i el veien com un model, com el motor real de la innovació musical. En aquest sentit, estic convençut que aquesta energia neuròtica és a l'esperit del llibre.
 
- Parlant de la neurosi del llibre, hi ha un capítol totalment delirant que vostè situa a l'Amethyst Hotel, amb l'aparició de Joe "el Dolç", la Sue i en Franck i el doctor Arthur Janov. És molt passat de voltes. Realment podia ser així?
 

- Em fa por tornar-me a llegir l'esborrany original del primer capítol! El que apareix al llibre és la versió aigualida. Pensa que mentre l'escrivia intentava mirar a una altra banda... Però a John Lennon li interessava molt arribar als extrems, no només en la seva obra, sinó també en pràctiques terapèutiques. Dins del disc Plastic Ono Band hi ha un moment en què crida... i no sembla que sigui un esgarip fingit... Realment s'hi aboca. És la manera que té en Lennon de curar-se les ferides.
 
- Vostè també ha provat fer una teràpia de crits, com al llibre?
 

- Sí, i funciona! Ara estic totalment curat [riu]. Vaig anar a l'illa per provar-ho i cridar allà mateix. Als anys 70, en aquella part de la costa d'Irlanda van aparèixer moltes comunitats alternatives que van portar energies noves i molt interessants.
 
- Creu que Beatlebone satisfarà les expectatives dels "beatlemaníacs"?
 

- És una cosa que m'amoïnava moltíssim. Mentre escrivia, sovint em preguntava què en pensarien els fans de veritat. Però les pors em van fugir quan vaig recitar un fragment del llibre a Liverpool i la resposta va ser molt bona. De moment, crec que hi ha molts seguidors que troben que el personatge del John és convincent i sona tal com era. I això em fa molt feliç.
 

Kevin Barry Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació