Juppé se situa com a favorit enfront Sarkozy per liderar la dreta francesa

El 20 de novembre els afiliats a la conservadora UMP decidiran qui els ha d'encapçalar en les presidencials | Ségolène Royal mostra escàs entusiasme davant la proposta d’un sector socialista perquè es llanci a la carrera

Alain Juppé i Nicolas Sarkozy, enemics propers. Foto: Europa press.
Alain Juppé i Nicolas Sarkozy, enemics propers. Foto: Europa press. | Europa Press
24 d'octubre del 2016
Actualitzat el 15 de novembre a les 9:38h
Falta menys d’un mes per a les primàries a la Unió per una Majoria Popular (UMP), el principal partit de la dreta francesa, que elegirà el 20 de novembre el seu candidat a la presidència de la República la propera primavera. Hi ha set candidats, dels tretze inicials, però el pols està entre l’expresident Nicolas Sarkozy i l’exprimer ministre i actual alcalde de Burdeos, Alain Juppé.

Ja fa setmanes que la candidatura de Juppé ha agafat una embranzida
inesperada. El debat televisat entre els set aspirants que es va celebrar el 13 d’octubre li va anar bé a Juppé i en el camp dels partidaris de “Sarko” creix la preocupació. Aquest cap de setmana, Juppé va anunciar que faria un míting a Marsella, on també en té un de previst l’expresident.
 
Una enemistat que ve de lluny
 
A Juppé i Sarkozy els allunya ara la mateixa ambició. Però el distanciament entre tots dos ve de lluny. Procedeixen del mateix bressol ideològic. Alain i Nicolas van militar en el Reagrupament per a la República (RPR) que va fundar Jacques Chirac a mitjans dels anys setanta, formació conservadora que es reclamava hereva del llegat del general De Gaulle. Però en un moment donat, els camins es van separar. Juppé es va mantenir lleial a Chirac mentre que Sarkozy va seguir Édouard Balladur, rival de Chirac per liderar la dreta. Després, “Sarko” va aixecar bandera pròpia i va construir la seva candidatura a l’Elisi al marge del fundador del RPR. Hi ha molt de retorn de velles “vendettas” en l’actual duel pel lideratge de la dreta. La primera volta de les primàries serà el 20 de novembre, i si hi ha segona volta, se celebrarà el dia 27.        

Sarkozy apareix com l'exponent d'una dreta desacomplexada que no vol deixar espai al discurs xenòfob del Front Nacional. El seu to és dur en temes com la seguretat ciutadana i la immigració. Juppé, en canvi, més en línia amb el seu antic mentor Chirac, vol encarnar la moderació i se situa, probablement, en l'escenari en què hauria de disputar la presidència al FN i, per tant, requerirà el vot de l'esquerra.
 
Un PSF desorientat
 
Per la seva banda, en el si del governant Partit Socialista Francès (PSF) els ànims estan baixos de cara al nou cicle electoral. La candidatura a la reelecció del president de la República, de François Hollande, no està pas descartada i l’actual titular del poder executiu no ha emès senyals que vulgui renunciar a intentar-ho. Però el seu crèdit és petit i quasi cap observador el veu com una carta guanyadora. Si finalment Hollande es fes a un costat, al primer ministre Manuel Valls no li manca ambició. Però Valls comparteix amb Hollande el desgast de la gestió del govern i té encara més obstacles dins mateix del PSF, on és vist com a massa dretà.

Això explica que els darrers dies alguns hagin posat els ulls en Ségolène Royal. La ministra d’Ecologia, Desenvolupament Sostenible i Energia –i excompanya d’Hollande- és vista ara com una possible esperança per aixecar la candidatura dels socialistes. No sembla, però, que ella hi estigui molt interessada.    

Ahir diumenge, en declaracions a Le Journal du Dimanche, Royal semblava deixar clar el seu nul entusiasme per una candidatura. Ja va ser aspirant a l’Elisi el 2007, sent derrotada per Sarkozy. Però la dirigent socialista, que sempre ha somiat en l’Elisi, creu que els qui ara li volen oferir la candidatura ho fan perquè no hi ha opcions de victòria: “Si la batalla fos guanyable no em vindrien a buscar”, ha vingut a dir. L’esquerra francesa afronta amb molta inquietud unes eleccions presidencials que poden culminar el maig que ve en el pitjor malson: una batalla final entre Marine Le Pen, la líder de l’ultra Front Nacional, i qui s’imposi en la pugna per encapçalar la dreta.