«La noia del tren», absurda i erràtica

Hi ha pel·lícules que milloren llibres, i també casos on passa just a la inversa. La història d'adaptacions és tan llarga i dissonant com ho són els llibres dels quals el cinema intenta manllevar l'ànima. En el cas de La noia del tren, el drama és alguna cosa que va més enllà del propi film, escapolint-se de la falsa etiqueta de thriller psicològic, entrant al terreny pantanós de l'absurditat argumental i d'una presa de posició totalment errònia respecte el llibre.
 
Tate Taylor fa descarrilar l'invent quan, en comptes d'aprofitar-se dels guanys que tenia el llibre –ritme, absència d'excessos d’estil i marques de propietat intel·lectual, un personatge com la Rachel, que abandona el confort malaltís del paisatge ferroviari urbà–, es repenja en allò més intranscendent. Ens deixa sense intriga –desapareguda des del primer minut–, ens mareja amb uns girs que no tenen cap gràcia ni empatia amb un espectador mínimament perspicaç, i fa erràtics els camins que al llibre podien ser frenètics: ni Rachel, ni Anna, ni Megan mereixen que perdem un sol minut en saber què coi passa amb les seves vides, enfosquint fins a l'acudit el pes femení de la trama.
 
L'autora de Criadas y señoras deixa el comboi en marxa, sense conductor, és evident que alguna cosa no quadra entre lectura i adaptació. Si no, com es poden explicar els canvis en l'estructura narrativa original, ara gasiva i sense cap interès pel que fa a l'intriga? Com podem arribar a entendre que el llibre enganxi i la pel·lícula ens foragiti sense contemplacions? Com haurem d'explicar que el final sigui precipitat, trampós fins a provocar histerisme, amb un dolent que sembla el pitjor actor del món?
 

La noia del tren: argument

La Rachel (Emily Blunt) agafa el tren cada matí per anar a la feina (amb el canvi cinematogràfic de Londres per Nova York). La rutina la fa ser una "voyeur" perspicaç, observant els detalls de la gent que va i ve i, sobretot, sentint-se fascinada per la felicitat d'una parella que veu des del vagó. Tot canvia un bon dia, quan és testimoni d'una escena que mourà els fonaments d'una aparença perfecta. Amb la nebulosa de l'alcohol, tan irrisòria al film (els moments de tremolor a càmera lenta, esperpèntics), la Rachel vol arreglar el que sembla un gir fatídic del destí i res acaba per ser el que sembla.