19
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
20
d'octubre
a les
15:20h
L’actuació de la Fiscalia general de l’Estat, amb Consuelo Madrigal al capdavant, enfront el procés sobiranista i l’ordre donada a la fiscalia del TSJC perquè actuï contra la presidenta del Parlament ha tornat a posar en evidència l’actuació d’aquesta institució de l’Estat i la seva dependència dels interessos del govern de torn.
La Fiscalia general de l’Estat és de creació relativament recent, de l’any 1977. Abans, les seves funcions les exercia la Fiscalia del Tribunal Suprem, que durant la dictadura franquista van exercir personatges tenebrosos. Com el de Blas Pérez, que va ser-ho en els anys inicials de la dictadura i fou un dels ideòlegs de la repressió a la postguerra, abans de fer-se amb el ministeri de la Governació. En l’etapa final, el fiscal va ser Fernando Herrero Tejedor, falangista ambiciós que va apadrinar un joveníssim Adolfo Suárez en els seus inicis polítics i pare del periodista Luis Herrero.
La Transició no va canviar la judicatura. La fiscalia ha estat en mans dels sectors més ultraconservadors del món judicial. I, governés qui governés, sempre ha actuat condicionada pel poder establert.
Un "camisa vieja", el primer de la democràcia
El primer fiscal general de la democràcia va ser Juan Manuel Fanjul Sedeño, nomenat pel govern Suárez. Tot en Fanjul estava preparat per una carrera meteòrica. Camisa vieja de la Falange, on va ingressar l’any de la fundació, el 1933, i fill del general Fanjul, un dels conspiradors contra la República el 1936 que va ser detingut el 1936 i afusellat. Fanjul va fer carrera política i fou vicesecretari general del Movimiento. Només va cometre un "error": el 1943 va signar una carta amb altres dignataris del règim per demanar la restauració de la monarquia. Això va congelar la seva carrera uns anys, però es va refer i va ser "elegit" procurador en Corts durant el 1967. Va ser membre del consell privat de don Joan de Borbó, pe`ro quan Franco va designar Joan Carles com a hereu, saltant-se el pare, va votar “sí” a les Corts. Per això, quan es va crear la Fiscalia general de l’Estat el 1977, Fanjul –que ja havia ingressat a UCD- va ser designat pel càrrec.
Els fiscals del PSOE
L’arribada al govern del PSOE el 1982 no va suposar un canvi en la dependència de la Fiscalia respecte al poder executiu. Sí que van canviar els perfils dels titulars, provinents en la seva majoria de la minoria progressista de la justícia. Luis Burón Barba va ser el primer fiscal de l’era González. Va ser ell qui va ordenar la querella contra Jordi Pujol i 24 directius més de Banca Catalana el 1984. La crisi que va desfermar-se va tensar les relacions entre la Generalitat i el govern central i, de retruc, entre l’executiu socialista i el mateix Burón, que el 1986 va dimitir.
El cas Burón exemplifica una cosa que se sol produir amb els fiscals generals a l’Estat espanyol. Els fiscals més lligats a la carrera judicial i menys vinculats al partit governant solen acabar dimitint. Els altres s’adapten al terreny marcat per l’executiu. Després de Burón, el govern González va encomanar la Fiscalia general a perfils més propers i "segurs", com l’exdiputat del PSOE Leopoldo Torres, Eligio Hernández o l’exministre Javier Moscoso.
Jesús Cardenal, un altre membre del “búnquer”
Amb José María Aznar a la Moncloa, van tornar els fiscals durs. Jesús Cardenal va ser qui va exercir durant la major part dels anys del PP. Era un home conservador, que solia generar polèmiques de tot tipus quan opinava sobre els drets dels homosexuals o l’avortament. Va desfermar la protesta de la Unió Progressista de Fiscals, a la que va pressionar perquè no critiqués la política de justícia del govern d’Aznar. I va quedar retratat quan va donar suport al fiscal Eduardo Fungairiño en el rebuig a la petició d’extradició de Pinochet.
Durant el govern de Rodríguez Zapatero, el fiscal general de tot el període (2004-11) va ser Cándido Conde-Pumpido, que va esforçar-se per oferir una imatge més professional i fugir de polèmiques. El govern del talante va voler reformar la Fiscalia general i fer-la més autònoma de l’executiu. Va ser amb Conde-Pumpido que es va canviar la llei perquè el Congrés intervingués en la designació i que el govern no pogués cessar el fiscal discrecionalment.
Rajoy torna a la "tradició"
Amb la majoria absoluta del PP, la dreta espanyola va tornar a imposar els seus candidats en el poder judicial i en la Fiscalia. El primer titular va ser Eduardo Torres-Dulce, personatge controvertit i de caràcter difícil que era proper al ministre Alberto Ruiz-Gallardón. La seva actitud de relativa autonomia respecte al govern (sense torpedinar la investigació del cas Bárcenas o discutint els ritmes d’actuació de la Fiscalia respecte a la situació a Catalunya) el van dur a un enfrontament amb l’executiu i a la seva dimissió. Va ser substituït per Consuelo Madrigal, una fiscal més dúctil, considerada d’ideologia molt conservadora i catòlica tradicional.
La Fiscalia general de l’Estat és de creació relativament recent, de l’any 1977. Abans, les seves funcions les exercia la Fiscalia del Tribunal Suprem, que durant la dictadura franquista van exercir personatges tenebrosos. Com el de Blas Pérez, que va ser-ho en els anys inicials de la dictadura i fou un dels ideòlegs de la repressió a la postguerra, abans de fer-se amb el ministeri de la Governació. En l’etapa final, el fiscal va ser Fernando Herrero Tejedor, falangista ambiciós que va apadrinar un joveníssim Adolfo Suárez en els seus inicis polítics i pare del periodista Luis Herrero.
La Transició no va canviar la judicatura. La fiscalia ha estat en mans dels sectors més ultraconservadors del món judicial. I, governés qui governés, sempre ha actuat condicionada pel poder establert.
Un "camisa vieja", el primer de la democràcia
El primer fiscal general de la democràcia va ser Juan Manuel Fanjul Sedeño, nomenat pel govern Suárez. Tot en Fanjul estava preparat per una carrera meteòrica. Camisa vieja de la Falange, on va ingressar l’any de la fundació, el 1933, i fill del general Fanjul, un dels conspiradors contra la República el 1936 que va ser detingut el 1936 i afusellat. Fanjul va fer carrera política i fou vicesecretari general del Movimiento. Només va cometre un "error": el 1943 va signar una carta amb altres dignataris del règim per demanar la restauració de la monarquia. Això va congelar la seva carrera uns anys, però es va refer i va ser "elegit" procurador en Corts durant el 1967. Va ser membre del consell privat de don Joan de Borbó, pe`ro quan Franco va designar Joan Carles com a hereu, saltant-se el pare, va votar “sí” a les Corts. Per això, quan es va crear la Fiscalia general de l’Estat el 1977, Fanjul –que ja havia ingressat a UCD- va ser designat pel càrrec.
Els fiscals del PSOE
L’arribada al govern del PSOE el 1982 no va suposar un canvi en la dependència de la Fiscalia respecte al poder executiu. Sí que van canviar els perfils dels titulars, provinents en la seva majoria de la minoria progressista de la justícia. Luis Burón Barba va ser el primer fiscal de l’era González. Va ser ell qui va ordenar la querella contra Jordi Pujol i 24 directius més de Banca Catalana el 1984. La crisi que va desfermar-se va tensar les relacions entre la Generalitat i el govern central i, de retruc, entre l’executiu socialista i el mateix Burón, que el 1986 va dimitir.
El cas Burón exemplifica una cosa que se sol produir amb els fiscals generals a l’Estat espanyol. Els fiscals més lligats a la carrera judicial i menys vinculats al partit governant solen acabar dimitint. Els altres s’adapten al terreny marcat per l’executiu. Després de Burón, el govern González va encomanar la Fiscalia general a perfils més propers i "segurs", com l’exdiputat del PSOE Leopoldo Torres, Eligio Hernández o l’exministre Javier Moscoso.
Jesús Cardenal, un altre membre del “búnquer”
Amb José María Aznar a la Moncloa, van tornar els fiscals durs. Jesús Cardenal va ser qui va exercir durant la major part dels anys del PP. Era un home conservador, que solia generar polèmiques de tot tipus quan opinava sobre els drets dels homosexuals o l’avortament. Va desfermar la protesta de la Unió Progressista de Fiscals, a la que va pressionar perquè no critiqués la política de justícia del govern d’Aznar. I va quedar retratat quan va donar suport al fiscal Eduardo Fungairiño en el rebuig a la petició d’extradició de Pinochet.
Durant el govern de Rodríguez Zapatero, el fiscal general de tot el període (2004-11) va ser Cándido Conde-Pumpido, que va esforçar-se per oferir una imatge més professional i fugir de polèmiques. El govern del talante va voler reformar la Fiscalia general i fer-la més autònoma de l’executiu. Va ser amb Conde-Pumpido que es va canviar la llei perquè el Congrés intervingués en la designació i que el govern no pogués cessar el fiscal discrecionalment.
Rajoy torna a la "tradició"
Amb la majoria absoluta del PP, la dreta espanyola va tornar a imposar els seus candidats en el poder judicial i en la Fiscalia. El primer titular va ser Eduardo Torres-Dulce, personatge controvertit i de caràcter difícil que era proper al ministre Alberto Ruiz-Gallardón. La seva actitud de relativa autonomia respecte al govern (sense torpedinar la investigació del cas Bárcenas o discutint els ritmes d’actuació de la Fiscalia respecte a la situació a Catalunya) el van dur a un enfrontament amb l’executiu i a la seva dimissió. Va ser substituït per Consuelo Madrigal, una fiscal més dúctil, considerada d’ideologia molt conservadora i catòlica tradicional.