22
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
24
d'octubre
a les
19:14h
Objectiu: controlar els tribunals constitucionals. La judicialització de la política a l’estat espanyol ha delatat la connivència entre el govern de Mariano Rajoy i la cúpula del poder judicial i el més alt tribunal, signe de la poca solidesa de la democràcia espanyola. En diversos països de la UE, però, el xoc entre governs autoritaris i els organismes jurisdiccionals ha esdevingut cavall de batalla perquè els executius es facin amb el control de tots els engranatges.
Polònia: el govern de dretes vol anul·lar el Constitucional
Octubre del 2015. Després de set anys de govern de la centrista Plataforma Cívica, retorna al poder el partit Llei i Ordre (PiS, per les seves sigles poloneses), de dreta radical i clerical, fundat pels germans bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski. Lech ja no hi és. Va morir en un accident d’aviació el 2010, un episodi que Jaroslaw no ha oblidat i que ha alimentat encara més les seves sospites envers Rússia. El supervivent dels Kaczynski va obtenir la majoria absoluta, però resta lluny de controlar tots els ressorts. I un dels que se li resisteix és el Tribunal Constitucional (TC).
Kaczynski no és el president de la República, que és Andrzej Duda. Tampoc dirigeix el govern, ja que la primera ministra és Beata Szydlo. Però ell és el líder indiscutible de PiS. Des de l’octubre passat, el govern polonès s’ha abraonat sobre el TC, que no controla. Va elaborar una nova llei que exigia que les resolucions del tribunal fossin aprovades per dos terços dels seus membres. La normativa va generar una forta reacció i el mateix Constitucional la va rebutjar. Aquest octubre, el Consell d’Europa, a través d’un dels seus organismes, la Comissió de Venècia, va emetre un dictamen molt crític amb la llei.
Andrezj Rzeplinski, el president de l’alt tribunal, s’ha convertit en l’objectiu a abatre pels governants de Varsòvia. No tots els executius tenen la sort de col·locar un antic membre del partit al govern al capdavant dels jutges.
Hongria: reforma contra els jutges
Des de la seva victòria electoral el 2010, el conservador Viktor Orban ha reforçat els poders del govern, reforma constitucional inclosa. Va aprofitar la majoria de dos terços que va obtenir per aprovar lleis restrictives i endurir la política envers l’acollida d’immigrants. El desembre del 2011, l’alt tribunal va retallar alguns articles polèmics d’una llei que pretenia controlar els mitjans (com el nomenament d’un comissari de mitjans i l’obligació als periodistes de fer públiques les fonts). Era l’anomenada llei mordassa. Va ser suficient perquè Orban es girés contra el Tribunal Constitucional.
Una reforma de la carta magna l’any 2013 va incloure explícitament disposicions que els jutges havien rebutjat, com la prohibició que els indigents dormissin al carrer. La nova Constitució hongaresa impedeix que el Constitucional pugui emetre dictàmens sobre impostos i pressupostos, i que recorri a la seva pròpia jurisprudència anterior a la reforma constitucional per dictar sentències.
França: cementiri d’elefants
La República francesa té un Consell Constitucional format per nou membres, tres designats pel president de la República, tres pel president del Senat i els altres tres pel president de l’Assemblea Nacional. El mandat dura nou anys. A més a més, en formen part els expresidents de la República. Aquesta composició facilita que sigui un organisme molt condicionat pel partit que governa. Actualment, el presideix Laurent Fabius, exdirigent del Partit Socialista i que va ser abans ministre d’Exteriors.
Estats Units: un tribunal partit per la meitat
13 de febrer del 2016. La mort inesperada del magistrat Antonin Scalia, líder intel·lectual del bloc de jutges conservadors del Tribunal Suprem (TS), obre una batalla llarga que encara no ha culminat i que dependrà del resultat de les eleccions del 8 de novembre. Els nou magistrats del TS ho són de manera vitalícia i són nominats pel president dels EUA a mesura que es produeix una vacant. Però és el Senat el que ha de ratificar -o no- la proposta. Això converteix cada designació en una pugna ideològica molt forta. La mort de Scalia va fer que el president Obama nominés el jutge Merrick Garland. Es tracta d’un centrista que pot ser ben vist pels republicans, però el cert és que el procés de ratificació està aturat ara mateix a la cambra. La raó: en aquests moments, el TS està partit per la meitat –quatre a quatre- entre conservadors i progressistes.
Regne Unit: per damunt de tota sospita
El del Regne Unit és un cas a banda. El país no té una constitució escrita i tampoc té un organisme constitucional equivalent al de la resta d’estats europeus. El més similar són els anomenats law lords, lords del dret, uns jutges delegats de la Cambra dels Lords que poden dictar sentències per damunt del Tribunal Suprem de Londres. Molts ciutadans britànics potser van saber que aquesta instància existia l’any 1998, amb motiu de la detenció del general Pinochet a Londres. L’exdictador xilè, reclamat pel jutge espanyol Baltasar Garzón, va apel·lar al Suprem anglès, que li va concedir immunitat. El novembre de 1998, un comitè de cinc lords del dret van decidir, per tres vots a dos, que Pinochet no podia esgrimir immunitat i que els segrestos i violacions dels drets humans no poden ser considerats actes inherents a l’actuació d’un cap de l’Estat.
Una cosa està clara. Els països amb una democràcia més madura són aquells en què ningú coneix el nom dels magistrats dels tribunals constitucionals. És el cas dels lords britànics o dels integrants del Tribunal de Karlsruhe, a Alemanya.
Polònia: el govern de dretes vol anul·lar el Constitucional
Octubre del 2015. Després de set anys de govern de la centrista Plataforma Cívica, retorna al poder el partit Llei i Ordre (PiS, per les seves sigles poloneses), de dreta radical i clerical, fundat pels germans bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski. Lech ja no hi és. Va morir en un accident d’aviació el 2010, un episodi que Jaroslaw no ha oblidat i que ha alimentat encara més les seves sospites envers Rússia. El supervivent dels Kaczynski va obtenir la majoria absoluta, però resta lluny de controlar tots els ressorts. I un dels que se li resisteix és el Tribunal Constitucional (TC).
Kaczynski no és el president de la República, que és Andrzej Duda. Tampoc dirigeix el govern, ja que la primera ministra és Beata Szydlo. Però ell és el líder indiscutible de PiS. Des de l’octubre passat, el govern polonès s’ha abraonat sobre el TC, que no controla. Va elaborar una nova llei que exigia que les resolucions del tribunal fossin aprovades per dos terços dels seus membres. La normativa va generar una forta reacció i el mateix Constitucional la va rebutjar. Aquest octubre, el Consell d’Europa, a través d’un dels seus organismes, la Comissió de Venècia, va emetre un dictamen molt crític amb la llei.
Andrezj Rzeplinski, el president de l’alt tribunal, s’ha convertit en l’objectiu a abatre pels governants de Varsòvia. No tots els executius tenen la sort de col·locar un antic membre del partit al govern al capdavant dels jutges.
Hongria: reforma contra els jutges
Des de la seva victòria electoral el 2010, el conservador Viktor Orban ha reforçat els poders del govern, reforma constitucional inclosa. Va aprofitar la majoria de dos terços que va obtenir per aprovar lleis restrictives i endurir la política envers l’acollida d’immigrants. El desembre del 2011, l’alt tribunal va retallar alguns articles polèmics d’una llei que pretenia controlar els mitjans (com el nomenament d’un comissari de mitjans i l’obligació als periodistes de fer públiques les fonts). Era l’anomenada llei mordassa. Va ser suficient perquè Orban es girés contra el Tribunal Constitucional.
Una reforma de la carta magna l’any 2013 va incloure explícitament disposicions que els jutges havien rebutjat, com la prohibició que els indigents dormissin al carrer. La nova Constitució hongaresa impedeix que el Constitucional pugui emetre dictàmens sobre impostos i pressupostos, i que recorri a la seva pròpia jurisprudència anterior a la reforma constitucional per dictar sentències.
França: cementiri d’elefants
La República francesa té un Consell Constitucional format per nou membres, tres designats pel president de la República, tres pel president del Senat i els altres tres pel president de l’Assemblea Nacional. El mandat dura nou anys. A més a més, en formen part els expresidents de la República. Aquesta composició facilita que sigui un organisme molt condicionat pel partit que governa. Actualment, el presideix Laurent Fabius, exdirigent del Partit Socialista i que va ser abans ministre d’Exteriors.
Estats Units: un tribunal partit per la meitat
13 de febrer del 2016. La mort inesperada del magistrat Antonin Scalia, líder intel·lectual del bloc de jutges conservadors del Tribunal Suprem (TS), obre una batalla llarga que encara no ha culminat i que dependrà del resultat de les eleccions del 8 de novembre. Els nou magistrats del TS ho són de manera vitalícia i són nominats pel president dels EUA a mesura que es produeix una vacant. Però és el Senat el que ha de ratificar -o no- la proposta. Això converteix cada designació en una pugna ideològica molt forta. La mort de Scalia va fer que el president Obama nominés el jutge Merrick Garland. Es tracta d’un centrista que pot ser ben vist pels republicans, però el cert és que el procés de ratificació està aturat ara mateix a la cambra. La raó: en aquests moments, el TS està partit per la meitat –quatre a quatre- entre conservadors i progressistes.
Regne Unit: per damunt de tota sospita
El del Regne Unit és un cas a banda. El país no té una constitució escrita i tampoc té un organisme constitucional equivalent al de la resta d’estats europeus. El més similar són els anomenats law lords, lords del dret, uns jutges delegats de la Cambra dels Lords que poden dictar sentències per damunt del Tribunal Suprem de Londres. Molts ciutadans britànics potser van saber que aquesta instància existia l’any 1998, amb motiu de la detenció del general Pinochet a Londres. L’exdictador xilè, reclamat pel jutge espanyol Baltasar Garzón, va apel·lar al Suprem anglès, que li va concedir immunitat. El novembre de 1998, un comitè de cinc lords del dret van decidir, per tres vots a dos, que Pinochet no podia esgrimir immunitat i que els segrestos i violacions dels drets humans no poden ser considerats actes inherents a l’actuació d’un cap de l’Estat.
Una cosa està clara. Els països amb una democràcia més madura són aquells en què ningú coneix el nom dels magistrats dels tribunals constitucionals. És el cas dels lords britànics o dels integrants del Tribunal de Karlsruhe, a Alemanya.