María Valverde: «Ara em sento més insegura que quan vaig començar»

"Els festivals com Sitges són els que mereixen realment la pena", em confessa María Valverde a l'inici d'aquesta conversa. No és un compliment, sap de què parla: ella mateixa ho va poder comprovar de primera mà quan va venir a presentar El rey de la montaña l'any 2007, just quan era un dels rostres més prometedors de la cinematografia espanyola. Nou anys després, María Valverde compta ja amb una trajectòria que fa vertigen, que fa venir passió per l'escena i que parla, i molt bé, de les seves aptituds com a actriu de talla i presència internacional. Serena, discreta i sensible, ens parla de la seva darrera pel·lícula, The Limehouse Golem, el film de clausura de l'edició 2016 de Sitges.
 
- Com arriba a ser part de The Limehouse Golem?
 
- Entro a través de Juan Carlos Medina, directament, que em diu que vol comptar amb mi per uns personatges femenins. M'envia el guió, me'l llegeixo i m'apassiona, de dalt a baix. M'ho vaig passar com una nena llegint-lo i intentant descobrir qui era el Golem! Un cop llegit, vam parlar diverses vegades amb ell i amb el productor, i al final van comptar amb mi. Em van oferir directament aquest paper, el d'Aveline.
 
- Una via directa al film, sense càsting.
 
- Sí, directament. Quan ets actor, mai no saps com ni quan arriben les coses. En aquest cas, però, va anar així, sense càsting. Crec que pesava més tota la feina que havia fet prèviament, que no pas el fet de fer una prova.
 
- Com va ser l'experiència de treballar amb Juan Carlos Medina?
 
- Vam tenir moltes converses prèvies. Em feia una mica de vertigen el personatge, mai havia fet res semblant i em feia por no ser a l'alçada de tot plegat.
 
- Després de treballar amb Ridley Scott, tenir un Goya i aparèixer en una trentena de pel·lícules –algunes d'elles de molt èxit–, encara té por?
 
- Sí, és una por actoral, una mena de por escènica. Però en Juan Carlos ho tenia molt clar i vam començar a buscar de seguida maneres d'encarar bé el personatge. Una vegada a dins del projecte, amb l'entrenament que vaig haver de fer amb el trapezi, i després de les dures jornades d'assaigs, jo estava feliç, gaudint. Em vaig entregar al cent per cent. El fet de tenir un bon productor darrera, que sempre estigui exigint el millor de tu, també és una garantia d'arribar a bon port.
 
- Al film interpreta un personatge complex i ambivalent.
 
- Sí, havia de jugar amb totes aquelles coses que no es diuen, però són molt importants.
 
- Juan Carlos Medina la va marcar molt a nivell interpretatiu o és un d'aquells directors que deixa fer?
 
- Em va marcar molt, i crec que, en aquest cas, això és molt beneficiós, perquè el personatge ja estava molt ben escrit. Em va ajudar molt a trobar-me com a actriu dins el personatge. Juan Carlos era molt exquisit pel que fa a mirades i gestos. Recordo la primera seqüència que vam rodar, on vam fer moltíssims plans, no paràvem.
 
- Christopher Walken comentava aquest divendres que al principi era molt més intervencionista i intentava entendre els personatges a fons. En canvi, amb el temps diu que ho ha deixat de fer. Com encara un personatge María Valverde? Li agrada amarar-se de tot el que l'envolta o que la interpretació flueixi lliurement?
 
- A m'agrada saber exactament on sóc: estudiar bé l'entorn i els personatges, a qui tenen al costat, el punt geogràfic i temporal, etc. Tot això m'ajuda a fer amb precisió els personatges. M'agrada que els directors em modelin. En quest cas concret, Juan Carlos Medina era molt exigent, i això és molt important en aquest tipus de pel·lícules, no tot val, tot ha de tenir un per què. I alhora, m'agrada deixar-me portar per allò que estic vivint, no planificar res. No vull defraudar-me a mi mateixa, m'agrada que el procés sigui viu.
 
- Darrerament l'hem pogut veure en algunes pel·lícules històriques, com Gernika. Com s'ho fa per construir el personatge amb precisió, llegeix molt sobre l'època?
 
- Crec que mai no és suficient. Sempre necessites més, per molt que investiguis. Tot és qüestió de quines ganes tinguis de saber, però, en aquest cas, és cert que l'època victoriana a Londres era molt atractiva d'estudiar. Amb l'afegit que, en el meu cas, era molt important i necessari esbrinar com estaven les dones exactament en aquella època.
 
Just en aquest precís moment, Juan Carlos Medina s'afegeix a la conversa. Arriba amb l'autoritat i bonhomia que té qui sap de què va tot això, de qui coneix tots els secrets d'un film a qui li ha vist –de manera literal– els budells. De seguida es nota que la sintonia entre actriu i director és un dels béns més preuats del l'obra que ha clausurat Sitges 2016. Una entesa que els ha portat a fer una interpretació mesurada i una direcció atenta als detalls més insignificants. Graduat en estudis cinematogràfics per la Sorbona, Medina ha dirigit Insensibles (2012), així com videoclips per a la BBC, reportatges de política i societat per a Current TV Internacional, curtmetratges i haver escrit guions per a diverses pel·lícules.
 
- La María em comentava abans que el guió la va fascinar, amb l'afegit de comptar amb una ambientació de mitologia molt atractiva, com és l'època victoriana. Van ser els motius que a vostè també el van seduir per afrontar el film?
 
JCM - Sí, absolutament. El Londres victorià és molt atractiu, sobretot pel que té d'inici de la societat industrial on encara vivim. És una societat dominada per les màquines, per les jornades laborals, on la gent és pràcticament devorada i escopida per un monstre.
 
- Molts dels grans escriptors de l'època descriuen el Londres victorià amb uns termes gairebé apocalíptics.
 
JCM - Diuen que la primera vegada que Dostoievski va veure Londres la va definir com si fos Babilònia: una ciutat llesta pel foc que havia de caure cel.
 
- Curiosament, és una descripció molt d'aquests temps que vivim, on tot sembla post-apocalíptic. Són dos períodes que viuen una pulsió molt similar.
 
JCM - Exactament, amb la diferència que això ho tenies només en l'àmbit d'una ciutat. Londres era un teatre perfecte per a explicar històries humanes molt extremes, per trobar en un mateix lloc totes les mirades de la condició humana. HI ha també el mite de de la condició de la dona: l'exigència que tenia la societat amb elles era tremenda. La dona havia de ser innocent, pura, exemplar. La dona que transgredia aquests desigs, era castigada. Al mateix temps, però, també hi havia dones molt valentes que traspassaven totes aquelles convencions socials.
 
- María abans m'explicava que no va passar càsting, que vostè tenia molt clar que la volia a ella. Per què aquesta seguretat?
 
JCM - Sempre he estat molt fan de María Valverde, des que la vaig veure a La flaqueza del Bolchevique (2003) que em va sembla enlluernadora, d'una presència que veus molt poques vegades a la vida. És una actriu amb una gran capacitat d'interpretar qualsevol cosa i personatge. I això és la marca dels grans actors. És una actriu que treballa molt bé els seus papers, i com a tal, m'interessava molt portar-la al terreny de la femme fatale, com Ava Gardner a The Killers o Barbara Stanwyck a Double Idemnity, personatges moralment ambigus, debatent-se sempre en la llum i l'ombra. I em semblava que això era una cosa que encara no li havia vist fer mai en la seva carrera. Estava convençut que t'agradaria fer una cosa així [Juan Carlos mira María, somrient, i ella també riu].
 
- Necessita tenir controlats tots els detalls de la interpretació que faran els actors que treballen amb vostè?
 
JCM – Tinc una idea molt concreta d'allò que vull per a cada personatge. Però l'actor és també un creador. De fet, ells són els qui creen els personatges. Jo només miro, sóc el rimer espectador de la pel·lícula. La meva responsabilitat és conèixer molt bé els personatges i ajudar a l'actor a crear-lo, per això sempre intento guiar-lo per l'arquitectura mental que tinc de la pel·lícula.
 
- Abans, Juan Carlos Medina citava La flaqueza del Bolchevique, per la qual María Valverde va aconseguir un Goya. En què ha canviat des d'aleshores com a actriu?
 
MV – No sé si ha canviat alguna cosa... Sí que puc dir que s'ha anat creant una cosa. A La flaqueza del Bolchevique, Manuel Martín Cuenca em va donar forma, va fer de mestre. I al llarg de la meva carrera n'he anat tenint més, de mestres. De fet, ara em sento més insegura que quan vaig començar, potser per la responsabilitat d'haver-ho de fer bé. Però també em sento molt privilegiada per com s'ha anat creant la meva carrera. També he tingut la sort que hi hagi hagut gent que ha confiat en mi per fer coses diferents, com ara en Juan Carlos, que m'ha fet ser una femme fatale.
 
JCD – A mi m'encanta el personatge! Tant a Exodus com a Cracks, María fa personatges molt diferents, que tenen una vida pròpia molt interessant.
 
MV – És molt important que siguis honest amb tu mateix i amb el moment vital que vius per donar-ho tot pel personatge.
 
- Què ha suposat per a vostè, Juan Carlos, ser el director de la pel·lícula de clausura del Festival de Sitges 2016?
 
- Tot un privilegi. La meva primera pel·lícula es va mostrar aquí l'any 2012, i abans ja portava anys i panys venint al festival, a veure pel·lícules de col·legues o a veure el tipus de cinema que a mi m'excita. Aquí es programa un cinema de gènere molt ambiciós i molt cinèfil, gran cinema asiàtic, etc. Puc dir que Sitges és una mena de llar, per a mi.