opinió

OPINIÓ «Franco al Born? I tant que sí!», per Josep Maria Solé Sabaté

«És una al·legoria històrica de fets i homes sanguinaris espanyols, acció que ens du a fer una relació suggerent, això és, el lligar el concepte militar borbònic que imposava Felip V amb l’ideal franquista»

per Josep Maria Solé Sabaté, 17 d'octubre de 2016 a les 19:45 |
L'exposició sobre el franquisme a Born | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La llibertat creativa, expositiva, la crítica més incisiva, la que fa pensar i ajudar a formar la opinió d’ una ciutadania d’escassa tradició democràtica, en definitiva, la memòria històrica, no ha de  tenir límits. La llibertat de pensament per damunt de tot i de tothom.

Unes estàtues de Franco al Born en l’exposició Franco. Victòria, República, impunitat i espai urbà, on es mostren una figura decapitada de Franco de Josep Viladomat junt a la seva al·legoria republicana ubicada avui a la Plaça de la República i La Victoria de Frederic Marès amb una efígie republicana del mateix escultor,  són una interpretació més de la història.


Idea còmplice, res a dir mentre no sigui una exposició de vol gallinaci, com temen els partits de l’oposició sabent el risc extrem de confiar amb qui no té paraula- només cal recordar la màfia, que deia l’alcaldessa. Seria un delicte moral i un engany que s’aturés aquí l’ambició de recuperar la memòria històrica contemporània de l’equip de memòria de l’Ajuntament de Barcelona d’Ada Colau. La capital de Catalunya ha de predicar amb l’exemple.

Limitant-nos en el temps present, de la guerra ençà com marca la poruga i incompleta Llei de memòria històrica del darrer període PSOE al govern de l’Estat, la del fals bocamoll Zapatero. A tall de breu recordatori cal esmentar les exposicions en els 20 anys pel Museu d’Història de Catalunya. Se n’ha fet sobre el Moviment Obrer, anant de CCOO a l’anarcosindicalisme; de partits, des del PSUC, POUM a UDC;  sobre l’exili, l’Església, la Marxa de la Llibertat, el Liceu,  Mauthausen, l'Holocaust, els jueus refugiats a Catalunya, Montserrat, el feminisme, els altres catalans, etc, etc.  


Cal seguir amb valentia, honestedat i rigor el dessacralitzar la visió del passat més proper, de la història del present. Hem d’encarar el moviment obrer, des dels treballadors íntegres als falsos herois,  siguin del comunisme, del moviment llibertari o del catalanisme; cal posar les coses al seu lloc sobre el concepte defensat per gent desmemoriada, o indocumentada, en parlar de Memòria Democràtica militants i partits que tenien com ideari i objectiu un projecte polític totalitari. Dels industrials cal distingir els qui eren empresaris dels qui eren burgesos venuts amb cos, ànima i llengua al franquisme. Cal ser valent en tot el que hem viscut i fer-ne una mirada equànime.

Referent a Barcelona des de l’anàlisi crític expositiu del nostre passat, davant del Poliorama, en mig de la Rambla crec que hi hauria d’haver l’explicació dels crims de l’estalinisme a Catalunya, amb l’ajut de l’aleshores desnortat PSUC sobre militants del POUM i de la CNT; igual a Montjuïc o la Rabassada uns panells o elements expositius han d’explicar els assassinats del pretesos incontrolats o les víctimes de les Txeques i tants temes de la guerra, com la Batalla de l’Ebre i del Segre, plena de nois barcelonins oblidats massa oblidats, o de la postguerra civil situar els anys de plom del pacte germano-soviètic o l’aliança amb els nazis que la historiografia ha treballat i, en general,  no ha arribat al gran públic.


S’ha de ser curós en explicar els anys del pacte germano-soviètic i saber com es defensava a Catalunya per alguns o la raó del silenci tendenciós sobre la lluita, fins i tot armada,  del nacionalisme català de suport amb els aliats. Sense deixar de revisar la complexitat, el valor i les traïcions, l’honestedat ferma o falsa sigui al maquis àcrata o el comunista. S’ha d’encarar sense prejudicis, davant l’ofensiva exaltada present del nacionalisme espanyol, la lluita contra el genocidi cultural i tants i tants fets contra la  dignitat humana.

Si es vol ser crític i honest de debò, s’ha d’encarar els franquistes i el franquisme assassí, luxuriós per alguns, però que estenia misèria per tot  Barcelona i Catalunya. S’ha escrit amb lucidesa que la clau està on situar  els dolents, que el quid de com analitzar la catàstrofe social i el trauma humà que va provocar el franquisme genocida és com analitzar i situar els victimaris –franquistes i oportunistes del moment, denunciants, delators i repressors, la brutícia moral-  per part de les víctimes, això és, treballadors i pagesos, demòcrates, els defensors del partits polítics perseguits i la gent digna.

A nivell personal proposo fer una exposició al Moll de la Fusta de Barcelona, on passen milions de turistes i vianants, tenint com fons Capitania General militar, amb la instal·lació d’un garrot vil per denunciar l’atrocitat franquista, la manipulació de l’Exèrcit i un cert desinterès de l’esquerra antifranquista davant l’assassinat que s’anava a cometre contra Salvador Puig Antich. Aleshores es va imposar la idea que una víctima més de la dictadura era més útil per la lluita antifranquista que no el combat decidit per salvar-li la vida. Per cert, sigui dit de passada, avui a l’exèrcit espanyol està més arrelat el concepte democràtic que en massa dirigents del PP, C’s i, ai las, el PSOE.

En l’anàlisi de la memòria històrica cal posar noms, dates, dades i llocs, després analitzar-los i interpretar-los amb pluralitat i esperit obert. No ens podem aturar només en fets explícitament polítics, laborals o culturals. Entre molts, hem d’explicar per exemple  la solitud que va haver de sofrir el moviment homosexual en la dècada dels 70 per defensar els seus drets davant  la covardia d’una esquerra hegemònica marxista, amb massa gent de casa bona,  de caires masclistes i prepotents. Que ho preguntin a les dones joves d’aleshores, a molts els cauria la cara de vergonya.

No ens hem d’oblidar del nacionalisme espanyol pretèrit, i actual, que anava, i va,  de l’extrema esquerra a l’extrema dreta espanyola, on hi havia, i hi ha,  feixistes, nostàlgics del franquisme, gent del PSOE i enyorats del PCE i del PSUC, trotsquistes, maoistes i tutti quanti.

No és cap sacrilegi que s’exposin escultures del dictador sanguinari com pretén fer creure l’unitarisme espanyolista, és una idea precisa, un acte de memòria i de continuïtat històrica, un fet correcte que dol als unionistes.

Al Born es vessà la sang dels qui foren fidels a la Catalunya lliure davant les tropes borbòniques, avui es preserva i defensa com espai de memòria pels qui creuen que la democràcia es defensa amb els vots i les urnes. És una idea lliure el posar escultures del  dictador Franco al Born, una al·legoria històrica de fets i homes sanguinaris espanyols, acció que ens du a fer una relació suggerent, això és, el lligar el concepte militar borbònic que imposava  Felip V amb l’ideal franquista. D’alguna forma o altra des de 1714 sempre hi ha estat present.

* Josep Maria Solé i Sabaté és historiador i primer director del Museu d'Història de Catalunya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació