Christopher Walken, l'actor dels papers memorables

Christopher Walken (Nova York, 1943) arriba impertorbable, de negre i amb els cabells amablement despentinats. Imponent, camina com allò que és: història viva del cinema, com aquella ànima que s'ha escorxat davant nostre desenes de vegades, sempre convertit en qui millor podia interpretar un personatge. Qui, si no ell, podia ser Frank White a King of New York (Abel Ferrara), o Nick Chevotarevich a El caçador (Michael Cimino), o Duane Hall a Annie Hall (Woody Allen), o Vincenzo Coccotti a True Romance (Tony Scott), o el Capità Koons a Pulp Ficition (Quentin Tarantino), o el cavaller sense cap a Sleepy Hollow (Tim Burton)?
 
Les respostes no admeten discussió, perquè és impossible de plantejar-se cap alternativa a la seva presència en tots els papers que ha interpretat. No podria ser d'altra manera, perquè en tots hi deixa una empremta que no pot deslligar-se de la mateixa trama, de vegades en aquell misteriós punt d'obscuritat, d'altres amb l'espurna de la comèdia o del ball. Ell, que encara és l'eco de tots els personatges memorables que ha interpretat i que arriba a Sitges somrient amb finezza, còmplice i afable. Tal com haurien de ser totes les grans estrelles: cordial i propera, repassant una trajectòria com si ja no fos seva i fos tota nostra.
 
La importància del guió
 
"Tot és al guió i tot neix d'allà, no m'agrada gaire investigar els personatges. Tot és a dins del text", afirma, rotund, Walken. "Depenc molt de les paraules i de què diu el guió. De jove sí que intentava investigar més, però crec que això em perjudicava". Quin és el seu mètode per memoritzar i treballar el paper? "Sóc molt lent memoritzant. A casa, tinc un moble de cuina on poso el text i començo a rellegir i a repetir, mentre cuino i faig coses. Com a mètode, de vegades vaig repetint les paraules i les canvio. Em funciona fer veus com si fos algun personatge famós".
 
És permès improvisar?
 
"Els bons actors afegeixen i improvisen segons el paper o el rol", assegura. "La bona interpretació és també afegir elements inesperats i espontanis. Si cau un got d'aigua, puc netejar-lo i continuar parlant amb un altre actor. Això fa l'experiència d'interpretar més enriquidora. Al cinema sempre hi ha un factor important de sort. Quan llegeixo un guió, visualitzo l'escena d'una manera que ja l'estic composant al meu cap. Fer-ho així afegeix un component que ho fa tot més viu i més real". Segons Walken, aquest element és allò que busquen els millors directors: "els petits accidents".
 
Els actors i els papers icònics
 
"Els actors sempre volen causar impressió per seguir fent interpretacions. He tingut l'oportunitat de fer escenes úniques que valen, per si soles, la participació en una pel·lícula". Una d'elles, el famós monòleg a Pulp Fiction. "Era una escena amb 8 pàgines de diàleg, un monòleg gegantí. Em van donar el guió amb quatre mesos d'antelació". Cada dia dedicava una horeta a mirar-s'ho detingudament. "Al final, vaig quedar content d'haver-hi dedicar tant de temps, perquè ha tingut molta transcendència. L'escena es va plantejar només amb el càmera, el nen, la gent d'il·luminació i en Quentin Tarantino. En una jornada vam tenir l'escena feta".
 

L'Actor's Studio
 
"Tinc la convicció que ser actor és una cosa que surt de dins". Ho diu Christopher Walken, que és membre de l'Actor's Studio. Va començar a actuar com a nen, a la televisió. Després de l'institut, però, va arribar aquell moment a la vida en què cal preguntar-se què es vol fer en el futur. "I vaig triar el showbusiness", afirma, somrient. "Considero que la interpretació és una cosa no es pot ensenyar", una frase que no entra en contradicció amb el fet de ser membre de l'Actor's Studio. "No hi he estat en 20 anys, però d'allà s'és membre de per vida, és com el Tribunal Suprem de la interpretació. I sobretot... era un bon lloc per lligar".

El seu personatge preferit
 
"Seria molt difícil triar un sol personatge de tota la meva carrera. Si, amb el temps, recordo una pel·lícula o els personatges que hi vaig fer, sempre és per diferents raons: per la feina amb els actors, per la localització, pels diners que et paguen, o per l'efecte que causa al públic ... King of New York era una pel·lícula petita i avui encara hi ha algú que em para pel carrer i em diu «ei, rei de nova york»!". Al capdavall, com deia Marlon Brando: "les pel·lícules són un joc de daus".
 
Claqué, dansa i humor
 
A Walken sempre se l'associa amb tipus durs, amb personatges d'ànima fosca. Però això no seria fer justícia a un actor que sap ballar, que sap cantar i que té un sentit de l'humor extraordinari, com demostra a Sitges en cada resposta. Un dels seus papers més recordats és, precisament, el de Pennies from heaven, on balla i fa un número de claqué. "El director necessitava un actor que pogués ballar claqué", explica. "I va resultar que el meu professor de claqué –des que jo tenia 10 anys– era el coreògraf de la pel·lícula. Em va proposar i em van trucar". Walken també ha participat en un altre gran musical, Hairspray: "necessitaven algú que ballés per fer de marit del personatge de Travolta, que era un transvestit, com recordareu". I esclafeix a riure.
 

Abel Ferrara, una relació especial
 
La relació entre Walken i Abel Ferrara és molt i molt especial. "He fet sis pel·lícules amb ell i tenim una gran relació. Ha sopat molt a casa meva, però hi ha un problema: visc a més de dues hores de Nova York, al camp. I, quan em venia a veure, Abel Ferrara sempre rebia dues multes: la d'anada i la de tornada. És un conductor terrible!". Un dels moments més recordats segurament sigui l'escena final de Funeral. "Ara no la recordo!", exclama, somrient. "El que puc assegurar és que si vaig acceptar el paper va ser per treballar amb ell, que sempre en tenia moltes ganes".
 
Amor a boca de canó amb Dennis Hopper
 
Una de les escenes més icòniques i recordades de tota la filmografia de Walken és el duel que protagonitzen ell i Dennis Hopper a True Romance (Amor a quemarropa, Tony Scott). Fa vint-i-quatre anys del film, ara de culte, que comptava amb guió de Quentin Tarantino. "Recordo que vam rodar l'escena en un sol dia, en una habitació molt petita, fent pla i contraplà... i cap a casa", explica. "Amb en Dennis no ens coneixíem i va ser gràcies a aquella escena ens vam fer amics. Avui hem fet una gran feina, em va dir. I era cert, perquè els actors, quan fem una escena bona, ens n'adonem". Motiu suficient per establir una gran amistat amb Hopper. "Evidentment, després d'allò vam decidir que havíem d'anar a sopar i a celebrar-ho immediatament".