13
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
14
d'octubre
a les
15:52h
Carles Torrens (Barcelona, 1984) és un dels molts talents que van florint en la reeixida nòmina de nous cineastes catalans. Ell, com tota la resta, també sent una especial gratitud per Sitges i per un festival únic, "un tresor nacional", diu. Forjat als EUA –es va graduar a la Chapman University–, el director barceloní mostra una mirada inquieta, un sentit de l'humor transparent i una humilitat desbordant, mentre ens explica els detalls de Pet, la pel·lícula que presenta aquest 2016 al certamen i que compta amb la presència del cèlebre Dominic Monaghan.
- És un jove autor de gènere. Com a català, quina relació estableix amb el Festival de Sitges? Fa dos anys, Jaume Balagueró em comentava que la seva generació era el que era gràcies al Festival de Sitges.
- Com molts nanos de Barcelona, jo també em vaig criar anant al festival de Sitges. La meva dèria pel cinema fantàstic va néixer a través de Sitges i del programa que feia l'Àlex Gorina, Klaatu Barada Nikto. La meva afició pel cinema va arribar a través d'aquesta finestra que tenim a Catalunya, que és un tresor nacional. Des de petit vinc a veure qualsevol cosa. Quan el meu primer curtmetratge va concursar a Sitges va ser un honor. Des d'aleshores, he presentat totes les coses que he fet aquí. Per mi, Sitges és tot.
- Sequence es va passar la nit inaugural i va tenir crítiques boníssimes.
- Es va passar la nit inaugural, amb Eugenio Mira, Terry Gilliam, Eli Roth o Agustí Virallonga mirant la pel·lícula. També és cert que vaig presentar Emergo i vaig rebre moltes clatellades, que també està bé, perquè el públic de Sitges és molt viu, té una relació molt activa amb les pel·lícules.
- I també és un públic molt agraït.
- Sí, és un públic molt heterogeni. Confesso, en aquest sentit, que les dues pel·lícules que he fet les he fet amb el públic de Sitges al cap, sobretot aquesta, Pet. Jo volia que fos una pel·lícula de Sitges "de tota la vida". Al certamen sempre hi ha hagut una línia molt clara, i volia un film que hagués pogut competir a finals del 80, 90 o ara.
- És una obra "clàssica" de Sitges, en aquest sentit, amb barreja d'humor, sang i terror.
- Quan dissenyava la pel·lícula tenia clars quins eren els llocs on volia que el públic de Sitges aplaudís, i a la projecció d'estrena així va passar. Pet és un thriller de suspens amb girs pronunciats, però intenta anar una mica més enllà. Qui espera una estructura de pel·lícula de por convencional, amb ensurts cada deu minuts, se sentiran decebuts. La pel·lícula comença amb arquetipus del terror, però poc a poc va cap a d'altres bandes.
- A la pel·lícula s'esdevé una relació inesperada amb dos personatges.
- En un moment determinat, es treuen les màscares, es troben. Aleshores, el gènere passa a un segon terme i acabem centrats en aquests dos personatges tan salvatges, posats dins d'un huracà emocional que ens fa adonar que, en realitat, la pel·lícula és una comèdia negra i acaba sent una gamberrada. Això sí, una gamberrada amb cor i honesta!
- La pel·lícula funciona com a metàfora de l'amor malaltís, però també alerta de com n'estem d'exposats avui en dia, amb el nostre rastre visible a les xarxes socials. Hem de tenir més cura de les xarxes o de l'amor?
- De l'amor . O, ben mirat, potser ja som en allò que s'explicava a 1984 i cal anar més en compte amb les xarxes. Si ara ja hem de tapar la càmera de l'ordinador! Això fa una mica de por, no?
- Vau rodar a Los Angeles amb baix pressupost. Com va ser l'experiència?
- Brutal, amb la connotació negativa que té el terme. Tens equips de Hollywood, que són els millors del món, però només els tens el temps que puguis pagar-los. Això fa que estiguis molt sol a l'hora d'engegar el projecte. Et trobes que no fas ni una cosa de micropressupost, entre amics, ni una cosa de pressupost gran on tothom cobra per la feina. Et trobes en una franja molt crítica on tens equips, però no recolzament.
- Com arriba Dominc Monaghan, el popular Charlie de Lost, al projecte?
- El guió es va escriure fa deu anys, quan el Dominic va fer la primera temporada de Lost, i el tenia l'MGM. Però per temes legals no es podia fer. El Dominic, a més, havia desenvolupat el personatge amb el guionista.
- Una història de casualitats, perquè tinc entès que va escriure el curtmetratge Sequence pensant en Dominic Monaghan.
- Sí, em vaig arribar a posar en contacte amb els seus representants i tot, però no va poder ser. Jo, més tard, em faig amb els drets del guió, i algú li diu al Dominic que el projecte es reactiva i que estic fent el càsting. Em truca i em diu que vol fer ell el personatge, que estava fer per ell. Vam quedar per dinar i vaig quedar impressionat, ho sabia tot del Seth, i em va convèncer de seguida.
- Quin recorregut espera que tingui la pel·lícula?
- Als Estats units s'estrena el 2 de desembre. Surt a deu sales, que és molt, tenint en compte que és una pel·lícula molt petita. I aquí estem tancant distribució ara. Jo he vist pel·lícules boníssimes a Sitges que no han trobat mai distribuïdor, com À l'interieur, que enguany ha vist estrenat el remake, Inside. O Blue Valentine, que va trigar tres anys a sortir. Jo estaré content només que surti, la veritat.
- Quins referents tenies al cap? La pel·lícula té dues parts molt diferenciades.
- A la primera, més que una pel·lícula clàssica de terror, volia que tingués el feeling d'una comèdia indie americana. Vaig mirar Jim Jarmusch, Kevin Smith, Neil LaBute...
- Ara que l'anomenes, vas veure Tusk, de Kevin Smith? Té un punt de connexió en alguns aspectes escabrosos i en la relació entre presa i botxí.
- La vaig veure, sí. M'agrada molt el que està fent ara en Kevin Smith, aquest sí que està fent gamberrades. Però la pel·lícula és molt diferent, sobretot pel final . La segona meitat volia que tingués l'estètica del "torture porn", la de Saw i Hostel, però que el contingut fos molt diferent. Volia jugar amb aquests elements, amb un paltó de por, però un interior més proper a Lunas de Hiel de Polanski.
- Tinc entès que l'epíleg es va rodar al "set" de Saw.
- Estàvem rodant en uns estudis polivalents i ens vam quedar sense diners per fer l'habitació final. Com que érem allà, vaig preguntar si tenien alguna sala fosca, sense res, i casualment vam acabar rodant la darrera escena a la mateixa de Saw. Va ser atzar pur.
- És un jove autor de gènere. Com a català, quina relació estableix amb el Festival de Sitges? Fa dos anys, Jaume Balagueró em comentava que la seva generació era el que era gràcies al Festival de Sitges.
- Com molts nanos de Barcelona, jo també em vaig criar anant al festival de Sitges. La meva dèria pel cinema fantàstic va néixer a través de Sitges i del programa que feia l'Àlex Gorina, Klaatu Barada Nikto. La meva afició pel cinema va arribar a través d'aquesta finestra que tenim a Catalunya, que és un tresor nacional. Des de petit vinc a veure qualsevol cosa. Quan el meu primer curtmetratge va concursar a Sitges va ser un honor. Des d'aleshores, he presentat totes les coses que he fet aquí. Per mi, Sitges és tot.
- Sequence es va passar la nit inaugural i va tenir crítiques boníssimes.
- Es va passar la nit inaugural, amb Eugenio Mira, Terry Gilliam, Eli Roth o Agustí Virallonga mirant la pel·lícula. També és cert que vaig presentar Emergo i vaig rebre moltes clatellades, que també està bé, perquè el públic de Sitges és molt viu, té una relació molt activa amb les pel·lícules.
- I també és un públic molt agraït.
- Sí, és un públic molt heterogeni. Confesso, en aquest sentit, que les dues pel·lícules que he fet les he fet amb el públic de Sitges al cap, sobretot aquesta, Pet. Jo volia que fos una pel·lícula de Sitges "de tota la vida". Al certamen sempre hi ha hagut una línia molt clara, i volia un film que hagués pogut competir a finals del 80, 90 o ara.
- És una obra "clàssica" de Sitges, en aquest sentit, amb barreja d'humor, sang i terror.
- Quan dissenyava la pel·lícula tenia clars quins eren els llocs on volia que el públic de Sitges aplaudís, i a la projecció d'estrena així va passar. Pet és un thriller de suspens amb girs pronunciats, però intenta anar una mica més enllà. Qui espera una estructura de pel·lícula de por convencional, amb ensurts cada deu minuts, se sentiran decebuts. La pel·lícula comença amb arquetipus del terror, però poc a poc va cap a d'altres bandes.
- A la pel·lícula s'esdevé una relació inesperada amb dos personatges.
- En un moment determinat, es treuen les màscares, es troben. Aleshores, el gènere passa a un segon terme i acabem centrats en aquests dos personatges tan salvatges, posats dins d'un huracà emocional que ens fa adonar que, en realitat, la pel·lícula és una comèdia negra i acaba sent una gamberrada. Això sí, una gamberrada amb cor i honesta!
- La pel·lícula funciona com a metàfora de l'amor malaltís, però també alerta de com n'estem d'exposats avui en dia, amb el nostre rastre visible a les xarxes socials. Hem de tenir més cura de les xarxes o de l'amor?
- De l'amor . O, ben mirat, potser ja som en allò que s'explicava a 1984 i cal anar més en compte amb les xarxes. Si ara ja hem de tapar la càmera de l'ordinador! Això fa una mica de por, no?
- Vau rodar a Los Angeles amb baix pressupost. Com va ser l'experiència?
- Brutal, amb la connotació negativa que té el terme. Tens equips de Hollywood, que són els millors del món, però només els tens el temps que puguis pagar-los. Això fa que estiguis molt sol a l'hora d'engegar el projecte. Et trobes que no fas ni una cosa de micropressupost, entre amics, ni una cosa de pressupost gran on tothom cobra per la feina. Et trobes en una franja molt crítica on tens equips, però no recolzament.
- Com arriba Dominc Monaghan, el popular Charlie de Lost, al projecte?
- El guió es va escriure fa deu anys, quan el Dominic va fer la primera temporada de Lost, i el tenia l'MGM. Però per temes legals no es podia fer. El Dominic, a més, havia desenvolupat el personatge amb el guionista.
- Una història de casualitats, perquè tinc entès que va escriure el curtmetratge Sequence pensant en Dominic Monaghan.
- Sí, em vaig arribar a posar en contacte amb els seus representants i tot, però no va poder ser. Jo, més tard, em faig amb els drets del guió, i algú li diu al Dominic que el projecte es reactiva i que estic fent el càsting. Em truca i em diu que vol fer ell el personatge, que estava fer per ell. Vam quedar per dinar i vaig quedar impressionat, ho sabia tot del Seth, i em va convèncer de seguida.
- Quin recorregut espera que tingui la pel·lícula?
- Als Estats units s'estrena el 2 de desembre. Surt a deu sales, que és molt, tenint en compte que és una pel·lícula molt petita. I aquí estem tancant distribució ara. Jo he vist pel·lícules boníssimes a Sitges que no han trobat mai distribuïdor, com À l'interieur, que enguany ha vist estrenat el remake, Inside. O Blue Valentine, que va trigar tres anys a sortir. Jo estaré content només que surti, la veritat.
- Quins referents tenies al cap? La pel·lícula té dues parts molt diferenciades.
- A la primera, més que una pel·lícula clàssica de terror, volia que tingués el feeling d'una comèdia indie americana. Vaig mirar Jim Jarmusch, Kevin Smith, Neil LaBute...
- Ara que l'anomenes, vas veure Tusk, de Kevin Smith? Té un punt de connexió en alguns aspectes escabrosos i en la relació entre presa i botxí.
- La vaig veure, sí. M'agrada molt el que està fent ara en Kevin Smith, aquest sí que està fent gamberrades. Però la pel·lícula és molt diferent, sobretot pel final . La segona meitat volia que tingués l'estètica del "torture porn", la de Saw i Hostel, però que el contingut fos molt diferent. Volia jugar amb aquests elements, amb un paltó de por, però un interior més proper a Lunas de Hiel de Polanski.
- Tinc entès que l'epíleg es va rodar al "set" de Saw.
- Estàvem rodant en uns estudis polivalents i ens vam quedar sense diners per fer l'habitació final. Com que érem allà, vaig preguntar si tenien alguna sala fosca, sense res, i casualment vam acabar rodant la darrera escena a la mateixa de Saw. Va ser atzar pur.
Carles Torrens, a Sitges Foto: Esteve Plantada