11
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
13
d'octubre
a les
11:06h
Ángel Sala és el director del Festival de Sitges, i això, per si sol, ja vol dir moltes coses. El càrrec pressuposa una passió, unes emocions i una cinefília voraç que van més enllà dels zombis i que conflueixen en una figura que ha de liderar deu dies frenètics de passis, rodes de premsa, projeccions i un munt d'activitats d'allò més diverses. Sense parar ni un sol instant. Instal·lats al bell mig del certamen, en un dels pocs oasis de tranquil·litat que permet tant de tràfec, ens aturem a parlar pausadament de l'edició 2016, la dels "trekkies", la de Max Von Sydow i Christopher Walken, la que esdevé la prèvia d'un aniversari que promet emocions fortes.
- Quina valoració fa del festival, ara que som al bell mig?
- Ho veig tot molt tranquil, en ordre, sense grans problemes i amb molt d'ambient. Hi ha molts convidats i molt bones pel·lícules. De tot el viscut, però, em quedo amb la presència de Max Von Sydow, pel que significa per a nosaltres i perquè és molt icònica. Crec que ha estat molt important pel festival i per la gent a qui li agrada gaudir del cinema que ens visités un actor amb aquesta trajectòria.
- Una icona que escapa de l'estricta etiqueta del gènere.
- Sí, tot i que, evidentment, ell és el Pare Merrin de l'Exorcista, i també Flash Gordon! I també ha fet coses amb Bergman, com El setè segell –una pel·lícula fantàstica– o L'hora del llop –una pel·lícula de terror–.
- Resulta curiós que citi Flash Gordon, una pel·lícula tan vilipendiada en el seu moment i que, amb el pas del temps, s'ha convertit en una joia a reivindicar.
- És un dels meus guilty pleasures. M'agrada veure-la constantment, i em diverteix molt. I crec que és més bona pel·lícula del què es diu. Flash Gordon va néixer antiga. Ara ja és una pel·lícula totalment de culte, una peça tremendament arriscada per l'època, tot i que jo sempre vaig dir que estava molt bé, perquè a qui ens agradaven les tires còmiques crèiem que estava molt ben traçada.
- Vostè sempre diu que Sitges és un festival que no té comparació, "ni a Catalunya, ni probablement arreu del món". Què té que no tinguin els altres?
- Té una programació molt àmplia i heterodoxa, que no es deixa emportar pels guetos i que ens els darrers anys dóna molta importància al talent més jove que neix a tot el món a través del gènere fantàstic. El fantàstic fa uns anys que es reivindica, i avui en dia ja no és que sigui el gènere més popular –que sempre ho ha estat–, sinó que és el gènere que més prestigi té. Fixa't que tots els grans autors volen fer una pel·lícula de fantàstic en algun moment o altre. I ara es veu també en els grans festivals tipus Canes, Venècia o Sant Sebastià, on programen moltes pel·lícules de gènere.
- El fantàstic és més una tendència transgènere, en el cinema.
- Des de la postmodernitat a finals dels 90, els gèneres pràcticament s'han diluït. I el gènere més postmodern de tots és el fantàstic.
- L'any que ve el festival celebra el cinquantè aniversari. Com li agradaria que fos?
- Me la plantejo com una edició més, però que també vull que sigui una festa. Voldrem tenir la millor actualitat i segur que hi haurà coses sonades. I haurem de saber conjugar presències de gent que ha estat important en aquests darrers cinquanta anys.
- Deia en la roda de premsa celebrada a la Filmoteca que "el cinema de terror també fa reflexionar, no només ens provoca emocions o reaccions immediates", molt en sintonia amb el cicle dedicat a la violència al darrer festival de Sant Sebastià. Per què cal reivindicar la reflexió en un festival on la violència és part inherent?
- El pitjor de la violència és quan no ens atrevim a mirar. Per vèncer la violència cal mirar-la cara a cara, o bé a través del document periodístic, o bé a través de la ficció o del documental. Crec que és bo quan un festival, com nosaltres o com Sant Sebastià, reflexiona sobre la manera que el terror és present al cinema i també a la vida. No podem oblidar que hi ha un terror que és absolutament real.
- Si mirem enrere, a la programació de fa cinquanta, quaranta o trenta anys hi havia poques pel·lícules catalanes, per no dir cap, i ara són molt presents. Algunes, fins i tot, tenen un destacadíssim recorregut internacional, com és el cas de J.A. Bayona, però també el d'Inside, Pet o The Limehouse Golem. Sembla que el gènere i el cinema viuen un gran moment a Catalunya.
- Crec que és l'èxit de la política acadèmica del país. Hi ha una sèrie d'escoles de cinema amb una gran projecció, d'on han sortit grans tècnics, no només directors: fotògrafs, muntadors, sonidistes, etc. Sitges simplement els ha promocionat, ajudant a posar aquest grup de talents en primera línia. Fa molts anys, la pel·lícula catalana de Sitges era "la maria". Ara, la gent espera les pel·lícules d'aquí amb ganes. S'ha creat una gran atenció, però sobretot perquè el producte és bo.
- Sembla que hi ha una molt bona sintonia entre el festival i el Govern de la Generalitat, que enguany ha augmentat l'aportació econòmica en més d'un 13%.
- Als polítics molt sovint se'ls critica, però també se'ls ha d'aplaudir quan ho fan bé. La política cultural de la Generalitat ha estat, fins i tot en moments de crisi, molt valenta. S'han adonat que Catalunya és una potència de cultura popular i que la indústria catalana del cine és important pel país. Això s'ha protegit dins dels rigors de la crisi. És molt bo que s'aposti tant per aquests esdeveniments, que tenen una repercussió en la imatge de Catalunya i en la nostra indústria.
- Quines joies secretes creu que es podran veure o ja s'han vist a Sitges?
- N'hi ha moltes! La gent hauria de bussejar en les seccions de Noves Visions o Panorama, que són les que contenen les pel·lícules més difícils, i algunes excel·lents i a destacar. Recordem que algunes pel·lícules petites que van passar per Sitges tenien coma director a Colin Trevor, que és a punt de rodar Star Wars i ha fet Jurassic World. O Ryan Johnson, que també ha fet Star Wars, etc. per això és molt interessant veure aquestes obres que passen per les seccions no estel·lars de l'Auditori, perquè són bons joies. Com que està fora de competició, m'agradaria destacar també la nova obra de Terrence Malick, Voyage of Time. Sóc molt "malickià". I recomano també molt la sessió sorpresa, que permetrà veure, al meu parer, la millor pel·lícula de l'any.
- Ja hem comentat que l'any vinent el festival celebrarà el cinquantè aniversari. Com a gran consumidor procaç de cinema, fan o analista, quines són les pel·lícules que més l'han impressionat de totes les que ha vist en tots aquests anys?
- La Cosa, de John Carpenter; Blue Velvet, de David Lynch, que em va deixar profundament fascinat; i Memento, de Christopher Nolan, que la vaig veure a Canes, però que em va encanta veure aquí, amb la reacció que hi va haver.
- Quina valoració fa del festival, ara que som al bell mig?
- Ho veig tot molt tranquil, en ordre, sense grans problemes i amb molt d'ambient. Hi ha molts convidats i molt bones pel·lícules. De tot el viscut, però, em quedo amb la presència de Max Von Sydow, pel que significa per a nosaltres i perquè és molt icònica. Crec que ha estat molt important pel festival i per la gent a qui li agrada gaudir del cinema que ens visités un actor amb aquesta trajectòria.
- Una icona que escapa de l'estricta etiqueta del gènere.
- Sí, tot i que, evidentment, ell és el Pare Merrin de l'Exorcista, i també Flash Gordon! I també ha fet coses amb Bergman, com El setè segell –una pel·lícula fantàstica– o L'hora del llop –una pel·lícula de terror–.
- Resulta curiós que citi Flash Gordon, una pel·lícula tan vilipendiada en el seu moment i que, amb el pas del temps, s'ha convertit en una joia a reivindicar.
- És un dels meus guilty pleasures. M'agrada veure-la constantment, i em diverteix molt. I crec que és més bona pel·lícula del què es diu. Flash Gordon va néixer antiga. Ara ja és una pel·lícula totalment de culte, una peça tremendament arriscada per l'època, tot i que jo sempre vaig dir que estava molt bé, perquè a qui ens agradaven les tires còmiques crèiem que estava molt ben traçada.
- Vostè sempre diu que Sitges és un festival que no té comparació, "ni a Catalunya, ni probablement arreu del món". Què té que no tinguin els altres?
- Té una programació molt àmplia i heterodoxa, que no es deixa emportar pels guetos i que ens els darrers anys dóna molta importància al talent més jove que neix a tot el món a través del gènere fantàstic. El fantàstic fa uns anys que es reivindica, i avui en dia ja no és que sigui el gènere més popular –que sempre ho ha estat–, sinó que és el gènere que més prestigi té. Fixa't que tots els grans autors volen fer una pel·lícula de fantàstic en algun moment o altre. I ara es veu també en els grans festivals tipus Canes, Venècia o Sant Sebastià, on programen moltes pel·lícules de gènere.
- El fantàstic és més una tendència transgènere, en el cinema.
- Des de la postmodernitat a finals dels 90, els gèneres pràcticament s'han diluït. I el gènere més postmodern de tots és el fantàstic.
- L'any que ve el festival celebra el cinquantè aniversari. Com li agradaria que fos?
- Me la plantejo com una edició més, però que també vull que sigui una festa. Voldrem tenir la millor actualitat i segur que hi haurà coses sonades. I haurem de saber conjugar presències de gent que ha estat important en aquests darrers cinquanta anys.
- Deia en la roda de premsa celebrada a la Filmoteca que "el cinema de terror també fa reflexionar, no només ens provoca emocions o reaccions immediates", molt en sintonia amb el cicle dedicat a la violència al darrer festival de Sant Sebastià. Per què cal reivindicar la reflexió en un festival on la violència és part inherent?
- El pitjor de la violència és quan no ens atrevim a mirar. Per vèncer la violència cal mirar-la cara a cara, o bé a través del document periodístic, o bé a través de la ficció o del documental. Crec que és bo quan un festival, com nosaltres o com Sant Sebastià, reflexiona sobre la manera que el terror és present al cinema i també a la vida. No podem oblidar que hi ha un terror que és absolutament real.
- Si mirem enrere, a la programació de fa cinquanta, quaranta o trenta anys hi havia poques pel·lícules catalanes, per no dir cap, i ara són molt presents. Algunes, fins i tot, tenen un destacadíssim recorregut internacional, com és el cas de J.A. Bayona, però també el d'Inside, Pet o The Limehouse Golem. Sembla que el gènere i el cinema viuen un gran moment a Catalunya.
- Crec que és l'èxit de la política acadèmica del país. Hi ha una sèrie d'escoles de cinema amb una gran projecció, d'on han sortit grans tècnics, no només directors: fotògrafs, muntadors, sonidistes, etc. Sitges simplement els ha promocionat, ajudant a posar aquest grup de talents en primera línia. Fa molts anys, la pel·lícula catalana de Sitges era "la maria". Ara, la gent espera les pel·lícules d'aquí amb ganes. S'ha creat una gran atenció, però sobretot perquè el producte és bo.
- Sembla que hi ha una molt bona sintonia entre el festival i el Govern de la Generalitat, que enguany ha augmentat l'aportació econòmica en més d'un 13%.
- Als polítics molt sovint se'ls critica, però també se'ls ha d'aplaudir quan ho fan bé. La política cultural de la Generalitat ha estat, fins i tot en moments de crisi, molt valenta. S'han adonat que Catalunya és una potència de cultura popular i que la indústria catalana del cine és important pel país. Això s'ha protegit dins dels rigors de la crisi. És molt bo que s'aposti tant per aquests esdeveniments, que tenen una repercussió en la imatge de Catalunya i en la nostra indústria.
- Quines joies secretes creu que es podran veure o ja s'han vist a Sitges?
- N'hi ha moltes! La gent hauria de bussejar en les seccions de Noves Visions o Panorama, que són les que contenen les pel·lícules més difícils, i algunes excel·lents i a destacar. Recordem que algunes pel·lícules petites que van passar per Sitges tenien coma director a Colin Trevor, que és a punt de rodar Star Wars i ha fet Jurassic World. O Ryan Johnson, que també ha fet Star Wars, etc. per això és molt interessant veure aquestes obres que passen per les seccions no estel·lars de l'Auditori, perquè són bons joies. Com que està fora de competició, m'agradaria destacar també la nova obra de Terrence Malick, Voyage of Time. Sóc molt "malickià". I recomano també molt la sessió sorpresa, que permetrà veure, al meu parer, la millor pel·lícula de l'any.
- Ja hem comentat que l'any vinent el festival celebrarà el cinquantè aniversari. Com a gran consumidor procaç de cinema, fan o analista, quines són les pel·lícules que més l'han impressionat de totes les que ha vist en tots aquests anys?
- La Cosa, de John Carpenter; Blue Velvet, de David Lynch, que em va deixar profundament fascinat; i Memento, de Christopher Nolan, que la vaig veure a Canes, però que em va encanta veure aquí, amb la reacció que hi va haver.
Ángel Sala, director del festival de Sitges Foto: Esteve Plantada